La propietat d’Assegurances Generals va presentar un recurs d’empara al·legant entre altres que les decisions de la jurisdicció ordinària en relació amb les actuacions que atacaven la designació d’un saig com a segon administrador judicial del conjunt de fallides que afectaven la companyia no estaven degudament fonamentades. Les accions legals dels empresaris tenien l’objectiu de paralitzar els embargaments i subhastes de béns i de qüestionar, entre altres coses, la valoració que s’havia fet dels mateixos.
Però el Tribunal Constitucional considera que no pot admetre dit recurs per dues qüestions molt clares. Una, perquè la decisió que es pretén atacar, no és definitiva i, dues, perquè tot d’elements que es plantegen, com el cas de les valoracions, no poden ser objecte, per dir-ho planerament, de l’empara constitucional. La fiscalia i els tribunals ordinaris han estat els primers en sol·licitar que no es tingués en compte l’admissió del recurs d’empara. I el Constitucional ho acull amb una senzilla argumentació.
D’entrada s’especifica que “el recurs d’empara davant la inadmissió de l’incident de nul·litat contra l’aute del 27 de juny del 2023, dictat per la secció civil 1 de la Batllia, en què es nomenava un administrador judicial pel procediment de fallida, per tal d’introduir tot un seguit de qüestions -com poden ser la liquiditat de l’empresa, l’aplicació de la normativa d’assegurances o la valoració de l’empresa- que enllaça amb preteses vulneracions de drets fonamentals, reconeguts a l’article 10 de la Constitució, i, de principis continguts a l’article 3.2 del mateix text o de principis generals del dret”.
A partir d’aquí, l’Alt tribunal indica que “quant a aquest primer grup de greuges continguts en el recurs d’empara, aquests no poden ser analitzats, ja que les resolucions que poden haver produït aquests presumptes greuges no han estat impugnades o, en tot cas, encara no ha finalitzat la via jurisdiccional prèvia ordinària, sense perjudici que es pugui impugnar la resolució definitiva que posi fi al procés de fallida. Allò que és clar, és que en relació amb aquestes impugnacions, les mateixes no porten causa de la resolució contra la qual es formula l’incident de nul·litat i, per tant, resten fora de l’objecte de coneixement d’aquest recurs d’empara, d’acord amb allò que preveu l’article 86 de la llei qualificada del Tribunal Constitucional”.
I sobre qüestions tècniques i formals de si l’acte impugnat, o sia, la designació de l’administrador judicial, és una resolució definitiva o no, després de repassar la jurisprudència general i la particular del propi tribunal, el Constitucional considera que “s’ha de concloure juntament amb la jurisdicció ordinària que un aute que nomena un segon administrador judicial en un procediment de fallida no mereix la qualificació de resolució definitiva. En efecte, no posa fi al procés ni des de l’òptica substantiva, ni des de l’òptica processal, sinó que constitueix una mera resolució interlocutòria”.
En conseqüència, manté l’Alt tribunal, “aquest recurs d’empara ha de ser desestimat, sense perjudici que els recurrents puguin reproduir els seus greuges amb motiu de la resolució definitiva que es pugui dictar en el procediment concursal esmentat”.
Comentaris