I no és el primer cop que ho diu. L’Alt tribunal és la segona vegada que anul·la una sentència de la sala penal del Tribunal Superior. Pel mateix motiu. Que no motiva bé la raó per la qual es condemna els tres implicats via codi del 2005 i no el del 1990. Al·lega el Constitucional que la sala penal no es pot quedar només amb la penalitat. És obvi, ve a dir el tribunal, que les penes són més altes en el text del 1990 que en les del 2005. Però també és clar que al 1990 el blanqueig era molt difícilment perseguible a Andorra, per la idiosincràsia del país traduïda en les normes, que no pas en el text de quinze anys després, que ja s’havia obert més a l’homologació internacional.
El cas en sí ha estat tractat ja en diverses ocasions. Un saragossà que fa negocis immobiliaris a Andorra fonamentalment a la Massana i Encamp i, especialment, a través d’una immobiliària massanenca. Aquest home, suposadament, fa inversions especialment a l’Amèrica Llatina -de fet, acaba establint-se al Perú després de recórrer mig món, i especialment Anglaterra i Rússia- i aparentment li van molt bé. D’aquí que compri uns quants edificis al Principat i els exploti per al lloguer. Les adquisicions són de les dècades de 1980 i 1990.
Però anys més tard, a l’home, se l’enxampa a l’aeroport de Madrid amb diversos quilos de cocaïna adherida al cos. Venia de Santiago de Xile. Se’l condemna a Espanya i entra a la presó. Les seves dues antigues parelles continuen gestionant el patrimoni a Andorra. Un bon dia, a través d’un tràmit comunal, es descobreix que l’home està empresonat i se li obre una causa, era al 2004, a Andorra. I posteriorment se li embarga bona part del patrimoni. Tot plegat perquè es considera que aquelles inversions en immobles haurien estat producte de diners del tràfic de droga.
Van passar pràcticament vint anys abans no es va jutjar la causa. I l’home i les seves parelles també processades sempre van defensar que els diners que van invertir en immobles a Andorra procedien de la venda d’un terreny molt gran a Saragossa. I que la qüestió de la droga va ser un fet puntual en una època de dificultats per a la qual passava el promotor immobiliari, que sí que llavors era consumidor tant de cocaïna com d’alcohol en abundància.
El Tribunal de Corts condemna els tres a tres anys de presó condicional, amb una multa de dos milions d’euros per a l’home i un milió per a cada dona. I, a més, es comissen tots els béns i els diners que s’han anat obtenint dels seus arrendaments. Són ben bé una dotze de pisos. La sala penal del Tribunal Superior va mantenir les penes condicionals de reclusió i va reduir a la meitat les multes econòmiques. Però en cap cas va voler atenir-se al Codi penal del 1990, que els implicats mantenien que els era més beneficiós.
Primer, perquè probablement amb el text d’aquell any, vista la seva redacció, la conducta duta a terme pels processats ara condemnats, podria arribar a no ser típica, no punible. I, a més, en cap cas, i entre altres coses que s’al·leguen, els immobles adquirits al seu dia no podrien ser objecte de comís. Es va promoure un primer recurs d’empara i el Constitucional el va estimar parcialment al·legant el mateix que al·lega ara. Que el Superior no justifica prou raonadament perquè es decanta pel Codi penal del 2005 i no pel del 1990.
Va anul·lar la primera sentència i va ordenar el TC que la tornés a fer la sala penal del Superior amb una motivació millor. En essència tot va seguir igual. I és aquí quan s’entra en un bucle. Perquè els afectats han tornat a recórrer al Constitucional i l’Alt tribunal torna a dir el mateix: que s’ha de motivar millor. Que anul·la la sentència i que el Superior torni a elaborar una resolució justificant perquè es tria un Codi penal i no l’altre. I que ho faci analitzant l’afer en concret i valorant tota la casuística.
EL RAONAMENT
En concret, i en el raonament jurídic clau, el Constitucional manté que “els recurrents qüestionen que la segona sentència dictada per la sala penal no ha fet aquesta comparació in concreto entre les dues normes penals. Afirmen que la diferència entre els codis no es troba solament en els delictes font dels diners, sinó també en la manca de tipicitat de la transformació dels diners, de manera que l’adquisició d’immobles i les rendes no es podia entendre com a blanqueig ni en el tipus bàsic, ni en l’agreujat, alhora que el comís dels fruits dels diners introduïts per blanquejar tampoc es trobava legalment previst fins al 2005. Per tant, consideren que la transformació i el comís s’haurien d’haver analitzat a la sentència recorreguda per determinar l’aplicació retroactiva de la norma penal”.
La sentència impugnada, en un dels seus considerants, “afirma que convé determinar in concreto la llei penal més favorable; declara que els elements constitutius del delicte de blanqueig són més amplis en el Codi penal del 2005 i de més fàcil constitució; i, conclou que la nova tipificació no influeix en aquest cas, perquè són diners que provenen d’un delicte de tràfic de drogues. Pel fet de ser la tipificació equivalent, és el criteri de la pena aquell que determinarà quin Codi penal s’ha d’aplicar”.
Com es pot observar, continua l’Alt tribunal, “la motivació de la sala penal s’ha limitat a analitzar les noves conductes criminals que introdueix el Codi penal del 2005 davant les del Codi de 1990 respecte del delicte de blanqueig, però ha deixat sense analitzar i sense respondre les pretensions dels recurrents que fonamenten l’atipicitat de les conductes de transformació i d’obtenció dels fruits, així com la problemàtica referent al comís”.El Constitucional reconeix que “és cert” que “referent a les proves del delicte de blanqueig, la sala penal raona que ‘la conducta típica és qualsevol acte per ocultar l’origen de diners o valors’.
“L’al·legació dels recurrents en el sentit que quedarien excloses les conductes de transmissió i adquisició pel fet que foren expressament introduïdes al Codi penal en una modificació posterior, no pot ser presa en consideració. Com ho considera la sentència recorreguda, la fórmula ‘un acte per ocultar l’origen’ no preveu cap limitació respecte a quin tipus d’acte ha de ser: per tant, tot acte dirigit a dissimular l’origen delictiu del patrimoni permet no descartar les dites conductes”. I també explicita la sala que “el comís s’estén a qualsevol bé, sigui producte directe o indirecte de la infracció”.
No obstant això que s’ha referit, manté el Constitucional, “l’argumentació de la sala penal resulta insuficient i no omple les exigències del cànon de constitucionalitat relatiu a la motivació. Així, no s’efectua l’anàlisi in concreto de les dues possibles normes penals aplicables i amb les circumstàncies fàctiques concretes, no s’indica quina transcendència pot tenir respecte de la pretensió dels recurrents que les conductes o part d’elles siguin atípiques al canvi de redacció del Codi penal de 1990 (‘El qui cometi un acte per ocultar l’origen de diners o valors provinents d’un delicte de tràfic de drogues') al del 2005 (‘El qui cometi un acte per ocultar l’origen de diners o valors així com els béns adquirits amb aquests o llur contrapartida’), en relació amb la transformació dels béns i, per tant, tampoc sobre l’abast objectiu del comís”.
En definitiva, la motivació de la sala penal “ha superat l’àmbit de la punició i s’ha endinsat en l’estudi del tipus penal del blanqueig en el Codi penal aplicable, però aquest no ha estat dotat del rigor i de l’exhaustivitat que requeria la resposta als arguments principals introduïts adequadament pels recurrents”. “Consegüentment, la resposta judicial no pot merèixer la consideració de raonable i de lògica, atès que deixa sense l’anàlisi detallada i concreta que en aquest cas s’havia de realitzar respecte de la tipicitat o no de totes o de parts de les adquisicions i de les transformacions de béns portades a terme pels processats en el Codi penal de 1990, així com quin impacte i transcendència va tenir sobre aquest extrem la vigència del Codi penal del 2005, més enllà de les conductes criminals que podien originar el delicte de blanqueig”.
I aquí és quan s’entra en el peix que mossega la cua o el bucle en què s’endinsa una causa que, al final, està causant un enfrontament entre l’òrgan constitucional i la sala penal del Superior.
Comentaris