El Superior, avalant majoritàriament la resolució del Tribunal de Corts, va condemnar els tres processats a tres anys de presó ferma en considerar que els diners que van invertir al país, especialment en immobles, una vintena llarga d’habitatges, però també els que tenien en comptes corrents, eren producte del narcotràfic. L’home, un intermediari del sector de la construcció que volta l’octogenarietat, va ser enxampat a Principi d’aquest segle a l’aeroport de Madrid procedent de Xile amb diversos quilos de cocaïna empegats al cos.
La Justícia espanyola el va condemnar llavors i arran d’això se’l va començar a investigar a Andorra. Les inversions en immobles, especialment arran de mantenir bona amistat amb un conegut empresari promotor de la Massana, les havia iniciat durant la dècada de 1980 i va anar fent fins al 2004 quan se li va obrir la causa al Principat i se li va embargar tot. De fet, les condemnes que hores d’ara hi ha dictades inclouen, a banda de la pena condicional, sengles multes d’un milió per a l’home i mig milió per a cadascuna de les dones. I, també, la comissió definitiva de tots els pisos i dels rendiments en lloguers que han anat donant des que van ser embargats, fa una vintena d’anys.
“La interpretació del principi de la retroactivitat ‘in mitius’ realitzada per la jurisdicció penal -limitada exclusivament a comparar les penes assignades- esdevé no raonable, de manera que la sala penal no pot utilitzar aquest argument jurídic aïlladament per aplicar el Codi penal del 2005”
Els tres condemnats van aportar multitud de consideracions en el marc dels recursos d’empara en què al·legaven vulneració del dret a un procés degut, a una correcta valoració de la prova, a obtenir una decisió fonamentada en Dret i a la durada raonable. I tant el Superior com la fiscalia els han anat rebutjant tots. Un dels debats que ja es van tenir durant les vistes era si calia aplicar el Codi penal del 1990 o el del 2005. Entre altres coses, perquè el 1990 el blanqueig, com a delicte, era molt ‘light’, a Andorra. Però tant el Tribunal de Corts com el Superior van decidir aplicar la llei penal del 2005 perquè, consideraven, beneficiava els reus.
El benefici, segons la jurisdicció penal, venia donat pel fet que tot i que els fets pels quals es va enjudiciar l’empresari i les seves dues dones, que mentre l’home va estar empresonat a Madrid per l’afer de les drogues es van encarregar conjuntament dels negocis immobiliaris, eren anteriors al 2005, aquest codi imposava en el supòsit més agreujat una pena màxima de 8 anys mentre que la legislació del 1990 n’establia fins a deu, d’anys. Però el Constitucional, s’ha apuntat ja, diu que no cal només mirar la penalitat. I es recorda que el text del 2005 va canviar no només la pena si no la definició respecte el del 1990.
“És clar que la pena establerta en el Codi penal actual (8 anys màxim de presó) resulta ‘prima facie’ menys severa que la pena establerta anteriorment (10 anys màxim). Però no es pot fer altra cosa que constatar que la tipificació actual és substancialment distinta i clarament de més fàcil constitució, de manera que esdevé més desfavorable a la persona perseguida penalment”, exposa el Constitucional en els seus raonaments jurídics. I segueix exposant el seu argumentari l’Alt tribunal.
“En efecte, sota l’imperi del Codi de 1990, els diners o valors blanquejats havien de provenir, exclusivament, d’un delicte de tràfic de drogues, de segrest, de venda il·legal d’armes, de proxenetisme o de terrorisme. Actualment, els fons han de provenir, directament o indirectament, de qualsevol activitat delictiva. Dit altrament, el delicte de blanqueig és actualment més fàcilment perseguible doncs contempla un àmbit delictiu molt més ampli.”
Per tant, “ens trobem en presència d’una incriminació més severa i alhora d’una pena més clement, sent indivisibles ambdues disposicions. Davant aquesta dualitat, ha de prevaler la tipificació sobre la pena assignada (i no a l’inrevés com sembla deduir-se de la jurisprudència actual), perquè la sanció porta causa de la incriminació i no al contrari”, sosté el Constitucional. “Per consegüent, la interpretació del principi de la retroactivitat ‘in mitius’ realitzada per la jurisdicció penal -limitada exclusivament a comparar les penes assignades- esdevé no raonable, de manera que la sala penal no pot utilitzar aquest argument jurídic aïlladament per aplicar el Codi penal del 2005”.
En conseqüència, conclou el Constitucional, “li pertocarà resoldre, en un altra sentència, quin Codi penal convé aplicar als fets declarats provats”. Per tant, el que li ve a dir sense dir-ho, perquè haurà de veure el Superior si escau que es digui, que la dècada de 1990 el blanqueig a Andorra era una qüestió tan laxa que era de molt difícil demostrar. En fi, caldrà veure per on tira el tribunal i veure com acaba un afer que ha trigat més de 20 anys en resoldre’s. Vaja, que ara queda clar que encara està pendent dels darrers serrells.
Comentaris (1)