En la demanda, el lletrat deixava clar que actuava personalment contra la batlle en entendre que havia actuat amb mala fe. Que no anava pas contra la maquinària judicial global i, per tant, en cap cas buscava una condemna de l’administració de Justícia i que fos l’Estat qui hagués eventualment d’abonar el perjudici que al·lega que sofert. La demanda es va presentar davant la jurisdicció civil ordinària.
La batlle demandada va promoure una acció declinatòria. És a dir, en paraules planeres, va demanar a la seva col·lega de jurisdicció que s’abstingués d’estudiar la petició que li feia l’advocat en entendre que correspon al Tribunal Superior analitzar la qüestió perquè creu que es tracta, en tot cas, d’una demanda per l’anormal funcionament judicial. Però no, la batlle que ha rebut la demanda deixa clar que el que pretén l’advocat és que s’analitzi la seva actuació personal. La d’ella, la de la jutgessa demandada.
“El que pretén la part agent és obtenir la condemna civil personal i exclusiva d’un batlle en exercici de les seves funcions” i, segueix, “sense entrar al fons, s’ha de convenir que aquest tribunal té competència objectiva puix l’acció interposada no pertany al ple del Tribunal Superior de Justícia - per no ser una demanda en responsabilitat contra l’Estat per error judicial o pel funcionament anormal de la Justícia”, destaca la resolució ara notificada, que desestima les pretensions de la jutgessa demandada.
Òbviament, l’esmentada interlocutòria, l’aute, no analitza els fets, el fons, si la batlle demandada ha obrat bé o no ho ha fet. Però sí que l’imposa el pagament de les despeses judicials causades. I, en tot cas, serà a partir d’ara si no es qüestiona més la competència material del cas, de l’anàlisi dels fets, que caldrà avaluar si la batlle en qüestió es va passar de la ratlla o no. Si va actuar amb dol o va decidir dins els marcs racionals de les facultats que li confereix la llei.
Comentaris (5)