Juan Francisco Rodríguez de la Viuda no és un atracador qualsevol. Ha estat el líder d’una de les bandes d’atracadors espanyols de bancs més perilloses de l’Estat veí. Assaltar entitats bancàries ha estat el seu ‘modus vivendi’. La seva professió malgrat que alguns dels seus companys d’aventures compaginaven l’activitat delictiva amb altres tasques més nobles. O, almenys, més legals. Des de fa una setmana dorm a la presó de la Comella.
S’investiga si una part dels diners obtinguts en els nombrosos botins aconseguits en les desenes de cops que ell i els seus amics han fet en bancs, especialment al nord d’Espanya, estaven refugiats a Andorra. Ironies del destí, en un banc, és clar. Van ser responsables de MoraBanc els qui va alertar de la seva presència al Principat just quan ‘Johnny’, que aquest és el seu nom de guerra, visitava una de les seves oficines. Aparentment hi anava a fer alguna operació.
La detenció es va produir divendres de la setmana passada. Arran de l’alerta de l’esmentada entitat bancària andorrana. L’arrest, ai làs, no apareix en el llistat de detencions que cada dilluns pels volts de les 12 del migdia fa públic la policia andorrana. Hi pot aparèixer un malaurat turista que accedia al Principat amb mig gram de cocaïna. Que es detingui un dels atracadors espanyols més perillosos dels últims temps (que no són tan últims, que el seu historial cal començar-lo a cercar a principi de la dècada de 1980) més val silenciar-ho.
‘Johnny’ i la seva banda es va fer especialment famosa arran d’un atracament frustrat a Cambrils. Va ser el 25 d’octubre del 2010. Frustrat com a atracament, però mortal. Un dels dos atracadors que va participar en l’assalt -cap d’ells era Juan Francisco Rodríguez, que quedi clar- va disparar contra la caixera que ‘l’atenia’ sota la pressió de l’amenaça d’una arma. La noia, nascuda a Sant Carles de la Ràpita i de 25 anys, va morir pràcticament a l’acte.
Aquell homicidi va generar una alarma molt notable. La banda de ‘Johnny’ va deixar d’actuar per precaució, perquè ja no sols se’ls buscava per robatori. També hi havia l’homicidi. I la policia, les policies de l’Estat espanyol, es van conjurar per detenir els autors d’aquell atracament homicida. Juan Francisco Rodríguez va ser detingut el mateix dia que quatre persones més el 29 de març del 2011. Els arrestos es van produir a Bilbao, Portugalete i Castro Urdiales.
‘L’operació Cornisa’, que així es va fer dir, va permetre desarticular el grup d’atracadors, que integraven, pel cap baix, vuit persones. Cinc detinguts llavors, dos que ja estaven a presó per altres històries i el vuitè, un dels que va entrar a l’oficina del Banc Santander de Cambrils -al carrer Roger de Llúria, a tocar del Passeig Marítim- i que va ser enxampat no fa gaire més d’un any. Entre els arrestats el mateix dia que ‘Johnny’ hi havia l’autor material dels trets mortals de la caixera del banc cambrilenc, a qui el Tribunal Suprem espanyol ha enviat definitivament a la presó fa poc.
La banda de les disfresses
Coses que passen, malauradament, van fer que Juan Francisco Rodríguez i la resta quedessin en llibertat al cap d’un parell d’anys de ser detinguts perquè la investigació que dirigia un jutge de Reus es va allargar massa i va esgotar-se el termini de presó provisional. Rodríguez de la Viuda, un home que ara ja toca els seixanta, era sense cap dubte per als investigadors policials el cabdill de la banda, el cervell. L’ideòleg tant del lloc on s’atracaria i del com. Perquè una característica de la banda era que la majoria de les vegades els assaltants es disfressaven.
Era un grup especialitzat en mètodes de caracterització, com en diuen en l’argot policíac. Això permetia els lladres actuar, de tant en tant, a cara descoberta. Però normalment duien perruques i bigotis, ulleres o gorres, i sembre arma per atemorir, malgrat que no va ser fins el 2010 que la van usar per primer cop. Una altra característica del grup és que malgrat ser set o vuit, als cops només n’hi participaven tres. Dos que entraven a la sucursal objecte de l’assalt i un tercer que esperava per a la fugida.
Quan el grup de ‘Johnny’ va ser desarticulat el 2011, se li van atribuir una cinquantena d’atracament en bancs des del 2005. Només el 2008 n’haurien protagonitzat més de vint. Gairebé sempre al nord espanyol. Galícia, Astúries, Cantàbria i, és clar, el País Basc, d’on són la gran part dels integrants del grup. A Catalunya, que s’hagi pogut provar, havien actuat a Reus el 2009 i el fatídic 25 d’octubre del 2010 a Cambrils (a la imatge, fotogrames de les càmeres de seguretat on es veuen els dos atracadors caracteritzats). Però l’historial de Juan Francisco Rodríguez ve de lluny. Molt lluny.
Que sia de domini públic, l’home que ara fa estada a la Comella va ser arrestat per primer cop el 18 de novembre del 1982, al Casco Viejo de Bilbao. Amb 22 anys i ja embolicat en robatoris i atracaments, els guàrdies civils que el van enxampar no van estar-se -saltant-se la llei, que quedi clar- de banalitats. Ja reduït, li van repartir un reguitzell de cops que quatre anys després van suposar la condemna i inhabilitació de tres dels guàrdies per tortures.
Juan Rodríguez de la Viuda ha voltat per nombroses presons de l’Estat veí. I ha participat en desenes i desenes d’atracaments. Com els seus companys, amb els quals tenien muntats diversos sistemes i activitats per blanquejar els diners que aconseguien en els assalts bancaris. L’autor material de la mort de la caixera del banc de Cambrils, per exemple, regentava un restaurant a la població on vivia, a Castro Urdiales (Cantàbria). Un altre dels arrestats llavors també era hostaler.
Ara els investigadors policíacs andorrans hauran de determinar què feia al Principat. Per què va acudir a una sucursal de MoraBanc presumptament a retirar diners i, en cas que hi hagi dipòsits a l’entitat bancària, mirar d’esbrinar si provenen dels atracaments. Si són producte dels botins aconseguits en els assalts a bancs que ara amagava, guardava, en un altre banc.
I mentrestant fa vida a la Comella. Tot just fa una setmana. Però ja troba a faltar els privilegis que tenia en altres centres penitenciaris. No pas perquè a l’andorrà no s’hi estigui còmode. Ben al contrari. El que passa és que en les altres presons on ha fet estada sempre trobava algun subordinat entre els altres reclusos que per un mòdic preu li feia les feines. Que a la presó, si es vol anar net i polit, també cal rentar i estendre. I ‘Johnny’ potser sí que dissenya bons atracaments. Però les tasques domèstiques no són el seu fort.
Comentaris