Per Horaci DOS
L’any 2012 va ser el primer exercici sencer en el poder, de la coalició que es va crear contra l’anterior Govern del PS, que era l’enemic a combatre. Quin mal hauria fet per generar aquest consens en contra?
Corria l’any 2013, i l’Administració Central ja havia tancat els comptes de l’exercici 2012 amb quasi 87 milions d’euros de dèficit, i un deute de 852 milions d’euros.
En una situació similar, qualsevol amb uns coneixements bàsics d’economia i sentit comú, hagués optat per incrementar els ingressos, reduir les despeses per equilibrar els comptes i no incrementar el deute, i en una segona etapa intentar reduir-ho.
Què va fer l’Administració Central? Doncs l’habitual, tot el contrari.
L’any 2013, les despeses van augmentar en 20 milions d’euros ( 6%) i els ingressos per recaptació dels Impostos Indirectes van passar de 301 milions d’euros a solament 276 milions . La reconversió de l’ISI bancari i financer a IGI en va ser la causa, i va fer augmentar el deute de l’Administració Central fins als 869 milions d’euros, tot i haver recorregut a un pagament extraordinari de dividends -dels 4 exercicis precedents- per part de l’operador de telecomunicacions.
Es pot fer pitjor?
Són uns ingredients ja habituals -massa habituals malauradament- que es tornen a repetir en el temps però utilitzats de forma diferent, per obtenir sempre un resultat molt negatiu pel país, però no per tothom.
El teòric reordenament del tribut -curiosament encara no s’ha reordenat l’ISI de les assegurances- va tenir dues conseqüències molt importants:
- L’impacte negatiu descrit sobre les finances públiques
- L’alliberament d’aquesta càrrega als bancs, que ja no l’hauran d’assumir més; la repercutiran en els seus serveis, i la pagaran els seus clients.
Resumint, el regal per als bancs es pagarà distribuint el cost entre els seus clients i l’Administració Central. O sigui: tots.
Dos anys desprès, amb la nova figura impositiva (IRPF, Impost de la Renda de les Persones Físiques), l’Administració Central acabarà repercutint directament als obligats tributaris la part del regal que va assumir al 2013.
Aquí ja no es tracta de privatitzar beneficis i socialitzar les pèrdues, és diferent, seria socialitzar el finançament d’uns beneficis, que és diferent.
Cal mirar molt endarrere per trobar un cas similar, i ens hauríem de remuntar als anys 50 del segle XX, a l’Espanya de la postguerra, quan es van haver de fer donacions forçades (per obligació), es van deduir una part dels salaris a funcionaris i treballadors d’empreses privades, i es va obligar als Ajuntaments de la província d’A Corunya, a aportar el 5% de la recaptació de l’impost de la contribució ... per comprar el Pazo de Meirás i poder regalar-li al Generalíssim Franco, Caudillo de España.
Canvien els ingredients: allà era una propietat immobiliària. Aquí són beneficis empresarials, Espanya era una dictadura i Andorra és ... bé, els fets són força similars.
L’impacte sobre els comptes dels bancs va quedar així:
Un bonic detall per part de l’Administració Central, que els va permetre augmentar els beneficis de l’exercici un 16% respecte a l’exercici 2012.
L’afectació del regal, però, no va ser igual per totes les entitats, sembla que la més necessitada i beneficiada per la mesura va ser l’entitat on havia treballat el titular del ministeri involucrat, i que presentava tres característiques diferencials:
- Havia esgotat el seu Fons de Provisions Genèriques, que li havia permès augmentar els Beneficis durant els exercicis precedents.
- Havia de seguir distribuint uns elevats Dividends, els seus accionistes els necessitaven
- Tenia un dèficit de provisions per insolvències
Ara, a la situació actual, els ingredients tornen a canviar, ja no es tracta d’un “Pazo”, ni de beneficis empresarials d’un sector d’activitat, ara és tracta d’una passarel·la i un pàrquing, però amb rerefons i efectes col·laterals d’alt risc, però el fets es tornen a repetir, i hi ha coincidència d’actors i beneficiaris també.
Quins seran els propers ingredients?
Potser a l’any 2011 el partit en el poder tenia un guió diferent que no era del gust dels beneficiaris habituals, malgrat fos bo pel país. Però es que el guió actual està massa vist, resulta obsolet i caduc, i és digne d’una pel·lícula dolenta de sèrie B, i Andorra es mereix quelcom millor.
Comentaris