El cap de Govern i excònsol d’Escaldes alhora que arquitecte no exercent, Toni Martí, està inquiet. Molt. El fet que hagi transcendit que va compatibilitzar la seva tasca professional en el món de l’arquitectura amb el càrrec de màxim mandatari comunal escaldenc no el deixa estar tranquil. I malgrat que el seu entorn i ell mateix intenten treure ferro a l’afer, la realitat és una de ben diferent: Martí es va passar la setmana passada contactant amb advocats amb els quals l’uneix una certa confiança per demanar-los parer sobre el cas.
I no només això, fins i tot ha contactat personalment amb alguns periodistes estrangers que s’han adreçat als canals oficials que té el Govern en matèria de comunicació per demanar informació sobre l’afer. La resposta de les consultores de comunicació governamental s’ha concretat, en alguna ocasió, amb una trucada directa del cap de Govern al periodista concernit. I, evidentment, Martí ha mirat de rebaixar l’impacte de la informació. De portes en fora no s’acaba de veure clar que un càrrec polític pugui exercir una professió liberal.
El cap de Govern ha reconegut explícitament i implícitament que és cert que va cobrar pels projectes de construcció de l’edifici Calam, a Escaldes, i per la reforma de l’antic Hotel Europa, a la mateixa parròquia. Entre els dos treballs, la societat gestora del despatx d’arquitectura que va liderar com a mínim fins al 2010 va facturar uns 850.000 euros. Però ni aquelles dues obres van ser les úniques que el despatx va realitzar mentre Martí va ser cònsol i va liderar el bufet d’arquitectura ni els 850.000 euros són els únics que va percebre. I l’actual cap de Govern n’és conscient.
El Partit Socialdemòcrata (PS) ha demanat informació sobre els dos projectes que han transcendit fins ara tant per la via reglamentària del Consell General com fent valer les ordinacions comunals d’Escaldes. La formació, i ho deixa entreveure aquest dilluns la consellera general Rosa Gili en un article d’opinió al diari ‘BonDia’, preveu demanar més informació de caràcter general, amb l’objectiu de saber quantes obres va validar el comú d’Escaldes mentre Martí va ser cònsol i màxim responsable del despatx d’arquitectura, signant fins i tot els projectes.
Martí ha assegurat que sempre ha respectat la legalitat. I ha recordat que no hi ha una normativa que reguli les incompatibilitats a nivell comunal. Aquesta segona part és del tot certa. I és Demòcrates per Andorra (DA) mateix qui està treballant en un proposició de llei per regular aquestes matèries. Però no és menys cert que el cap de Govern té molts dubtes. Fins al punt que assumit que en molts sectors de la població aquesta dualitat de càrrecs (vinculat als elevats emoluments que hauria percebut) no està gens ben vista, la preocupació de Martí, entre altres, seria saber si pot haver incorregut en algun tipus de responsabilitat penal.
Tipificació
I és que la guàrdia pretoriana de Martí intenta portar el debat a la compatibilitat o incompatibilitat de càrrecs. En el fet d’assegurar per activa i per passiva que enlloc no està escrit que un cònsol no pugui exercir una altra activitat professional. I això torna a ser cert. Almenys fins ara, i tot i que l’esperit de la remuneració que perceben els cònsols porti a pensar que sigui el de la plena dedicació. Plena i única. Però, vaja, aquest no seria el problema. ¿Hi ha escrit en algun lloc que un cònsol no pugui treballar en una altra activitat? Per ara, no. I èticament podria ser reprovable, però la situació no seria la mateixa si l’arquitecte Toni Martí hagués signat projectes a realitzar, per exemple, a Sant Julià de Lòria mentre el cònsol Martí era cònsol d’Escaldes. Però aquesta no és la situació.
Martí va signar projectes arquitectònics que s’havien de realitzar a Escaldes quan ell mateix era cònsol d’Escaldes. Ningú no dubta que el cònsol major integra la junta de govern que, com a mínim, dóna compte de totes les llicències urbanístiques i permisos que es concedeixen a la parròquia. Com a mínim. Primera possible vulneració legislativa: el Codi de l’administració. L’article 115 d’aquesta norma essencial des del punt de vista administratiu estableix l’exigència que l’autoritat o funcionari que tingui interès personal en una qüestió sobre la qual hagi de prendre decisions en tan què administració s’hagi d’abstenir. Per tant, hauria de constar en acta que Martí es va abstenir. I el secretari general del comú hauria de poder certificar aquesta circumstància. En cas contrari, no abstenir-se dóna lloc a responsabilitat administrativa.
Des del punt de vista penal, l’actual cap de Govern hauria pogut incórrer en tres delictes. Sempre en condicional, sempre presumptament. Podrien anar lligats a la doble actuació de Martí els articles 372 del Codi penal relatiu a la prevaricació, el 386 que tipifica el tràfic d’influències i el 391 que fa referència a la intromissió d’interessos privats en la funció pública. En tots els casos les penes són menors, contemplant des d’inhabilitacions, fins a arrest o presó màxima de dos anys. Es tractaria, doncs, de delictes menors… excepte en un cas. En qualsevol cas, els delictes menors prescriuen al cap de quatre anys. Per tant, més enllà de consideracions ètiques o estètiques, i atès que Toni Martí va deixar de ser cònsol el primer trimestre del 2011 per poder concórrer a les eleccions generals d’aquell any, la majoria de presumibles delictes penals suposadament comesos haurien prescrit.
Però cal tenir en consideració especial el tràfic d’influències. L’apartat primer de l’article 386 del Codi penal vindria a fixar el tipus bàsic del delicte. I la pena que imposa correspon a un delicte menor. Però l’apartat tercer del mateix article introdueix un matís que, ben probablement, podria ser d’aplicació en el cas de Martí. I dit apartat contempla que “quan l’autor sigui autoritat o funcionari i la influència derivi de la prevalença de les facultats inherents al càrrec o de qualsevol relació personal o jeràrquica, se li ha d’imposar pena de presó de tres mesos a tres anys i inhabilitació per a l'exercici de càrrec públic de fins a sis anys”. En fixar el precepte un mínim, és a dir, els tres mesos de presó, això significa que el legislador va considerar que aquest comportament s’havia de tipificar (i penar) com a delicte major. I en aquesta ocasió, els delictes majors no prescriuen fins al cap de deu anys, amb la qual cosa, per aquest concepte en concret, no seria d’aplicació la prescripció.
Hauria, però, de ser una acció legal de part o l’actuació d’ofici del ministeri fiscal qui activés una investigació judicial en tota regla. De moment, sobre la taula hi ha els retrets polítics a l’ètica i l’estètica del comportament de l’avui cap de Govern quan era cònsol i unes peticions d’informació que, de lliurar-se, i de lliurar-se amb tots els complements i detalls que se sol·liciten, poden aclarir moltes coses. Per bé o per mal.
Comentaris