La sala administrativa del Tribunal Superior (TS) de Justícia ha denegat a sis batlles i una fiscal adjunta els drets d’antiguitat que pretenien en haver estat, amb anterioritat als seus actuals càrrecs, secretaris judicials. En una sentència recent, el TS confirma la decisió de primera instància. Els ara jutges i representant del ministeri públic consideraven que s’havien d’anul·lar dos acords adoptats pel Consell Superior els anys 2003 i 2004 pels quals es deixava sense efecte la possibilitat d’acumular l’antiguitat adquirida en el secretariat judicial.
La sentència dictada recentment recull un considerant que esdevé tota una mena de ‘reprimenda’ als recurrents, als quals els ve a dir que no poden queixar-se perquè es tregui un dret al·legant unes mancances que també haurien existit en el moment que aquell dret -el reconeixement de l’antiguitat- es va establir. “La reclamació d’un determinat concepte retributiu ha de venir recolzada per la prèvia creació i reconeixement del mateix, situació que no es pot apreciar en aquest cas”, diu la resolució a la qual ha tingut accés l’Altaveu.
Els fets
El 14 de febrer del 2000, el Consell Superior va reconèixer el dret a l’antiguitat dels batlles i fiscals adjunts que abans del seu nomenament eren secretaris judicials, amb efectes a partir del primer de gener d’aquell mateix any. Sota aquesta premissa, el 4 d’abril del 2014, l’actual batlle president, Jaume Tor, i les també batlles Imma Rodríguez i Laura Solanes més la fiscal adjunta Nàdia Alís van sol·licitar que se’ls reconegués el complement d’antiguitat que havien adquirit com a secretaris judicials.
El Consell Superior, però, va desestimar les pretensions dels juristes uns mesos més tard (el 23 de juliol del 2014) recordant que l’11 de novembre del 2003 i el 23 d’abril del 2004, el mateix organisme havia deixat sense efecte el sistema anterior, això és el del 2000, en constatar que generava greuges comparatius. Així va disposar que només es tingués en compte l’antiguitat com a membres de la carrera judicial. I va preveure amb aquesta finalitat una prima de permanència en el càrrec.
Els recurrents inicials -als quals més tard se’ls hi afegirien les també batlles Azahara Cascales, Sònia Tumi i Alexandra Terés- van judicialitzar la petició i la negativa de l’organisme que presideix Enric Casadevall. La Batllia va resoldre el 16 de juny de l’any passat que la denegació acordada pel Consell Superior i els motius en què es fonamentava estaven plenament ajustats a Dret.
Els sis batlles i la fiscal adjunta van acudir llavors a la instància superior, tot discutint, més enllà de qüestions procedimentals aplicades o deixades d’aplicar pel Tribunal de Batlles, la validesa dels acords del Consell Superior del 2003 i del 2004. En síntesi, els recurrents venien a dir que els esmentats acords “no compleixen els requisits per ser qualificats d’actes de naturalesa reglamentària”. I que en el cas que se’ls donés aquesta naturalesa, l’òrgan que els va adoptar no era competent per fer-ho.
També al·legaven els recurrents que els acords no s’haurien publicat degudament i que “la decisió de modificar el sistema retributiu només podia fer-se per via reglamentària o normativa per part del Govern, i no per la via d’acords del Consell Superior de la Justícia”. En la resposta a les pretensions fetes en seu de recurs, la cúpula judicial va recordar que els acords dels quals se’n discutia la validesa només havien estat mers instruments de comunicació destinats “als serveis de Govern encarregats de la gestió de les nòmines del personal de la carrera judicial”.
I deia el Consell Superior, que en aquest marc, “la seva caracterització com a acte administratiu o norma reglamentària té molt poca rellevància”. Més enllà de considerar que els acords qüestionats estaven suficientment motivats, l’organisme de tutela judicial evidenciava un altre fet que acaba sent decisiu en la resolució del cas. “Els referits acords del Consell Superior de la Justícia no han creat una situació jurídica nova, sinó que anul·len o deroguen una d’anterior que tampoc va ser objecte de publicació, sinó que únicament es va notificar al departament de Govern que gestiona el pagament de les nòmines”.
El raonament
El fonament jurídic sisè de la sentència definitiva és demolidor. Diu la resolució de la qual ha estat ponent el magistrat Albert Andrés que alhora presidia la sala en què també hi prenien part Bernard Plagnet i Marie Conte: “És cert que l’acord del Consell Superior de la Justícia de 14 de febrer de 200 va establir el complement d’antiguitat que es reclama, però aquest reconeixement es va deixar sense efecte per mitjà dels acords de 2003 i 2004 abans esmentats. Els agents sostenen que aquests acords no són vàlids en virtut dels raonaments que s’han examinat. Ara bé, si aquesta hagués estat la conclusió, no es pot eludir que els mateixos vicis serien predicables de l’anterior acord de l’any 2000, que va ser adoptat en les mateixes condicions que els posteriors.”
I continua encara per deixar clar que desestima el recurs i les pretensions dels batlles i la fiscal: “En conseqüència, només procedirien, en abstracte, dues conclusions. O bé tots aquests acords van ser vàlidament adoptats i, en aquest cas el complement d’antiguitat va ser deixat sense efecte l’any 2003, o bé tots ells incorren en invalidesa, per incompetència o per altra causa, supòsit en el qual tampoc existiria un dret a percebre el complement, ja que seria igualment nul o anul·lable l’acord de l’any 2000 que el va establir.”
Comentaris