El Superior referma que un treballador no pot renunciar a cap dels drets laborals

El tribunal confirma una sentència prèvia de Batllia en què s’havia declarat injustificat un acomiadament disciplinari malgrat que la dona despatxada havia signat un document on es comprometia a no presentar cap denúncia

El Tribunal Superior denega a sis batlles i una fiscal drets d\'antiguitat que pretenien per al sou
El Tribunal Superior denega a sis batlles i una fiscal drets d\'antiguitat que pretenien per al sou

La justícia ha obligat a una empresa a indemnitzar a una antiga treballadora a la qual havia acomiadat al·legant causes disciplinàries. La sentència feta pública pel Superior, que confirma una de prèvia per part de la Batllia, dona la raó a la dona malgrat que aquesta havia signat un document on havia acceptat els suposats fets que havien provocat la decisió de l’empresa i es comprometia a no presentar cap denúncia posterior. Totes dues instàncies han remarcat que l’opció d’acudir a la justícia es tracta d’un dret “irrenunciable” dels assalariats, a banda de discutir que les faltes imputades poguessin comportar una sanció tan important com és la de la pèrdua de la feina.

Els fets es remunten al maig del 2018 quan la treballadora acumulava gairebé quatre anys fent tasques d’administrativa-comptable amb un contracte de 20 hores setmanals per un salari brut d’uns 790 euros. L’empresa va comunicar-li que la feia fora al·legant la comissió de diferents faltes segons el Codi de Relacions Laborals. Algunes, lleus; d’altres, greus, com ara acumular més de tres faltes de puntualitat en un mes o cometre errors de càlcul en un expedient; i també alguna de molt greu. En aquest darrer punt, se l’acusava d’actuar amb frau i deslleialtat i de disminuir voluntàriament el seu rendiment, tot utilitzant l’ordinador de l’empresa per assumptes particulars.

Aquell dia, l’empresa li va fer signar un document en el qual acceptava “de manera voluntària, pacífica i irrevocable que tots els fets ocorreguts són certs així com adequades les faltes imposades” i que “o vol presentar cap denúncia ni demanda (...) davant de la Batllia”. Per tant, renunciava a qualsevol indemnització i altres drets que li eren propis com a treballadora. Tot just cobrava poc menys de 300 euros de quitança i s’havia de donar “totalment saldada i liquidada de la seva relació laboral”. Aquesta reunió es va produir amb ella sola davant de l’empresària i l’advocada de l’empresa, a més d’un testimoni exigit en aquests casos.

L'empresa va acusar l'assalariada d'haver comès vàries faltes, entre lleus i molt greus, i li va fer signar un paper on les reconeixia per pagar-li la quitança

Malgrat signar aquest escrit, posteriorment, la dona va decidir portar l’empresa davant la justícia per defensar que l’acomiadament disciplinari no era procedent. El periple judicial li ha donat la raó. Primer, la Batllia ja va fallar a favor seu i, ara, ho ha fet el Superior.

En la seva resolució, en primer lloc, els magistrats analitzen si es pot acceptar que es renunciï per escrit a una posterior reclamació judicial per part dels treballadors. En aquest sentit, es recorda que la legislació laboral “dona preferència a les disposicions legals sobre la voluntat de les parts” i que “s’ha reconegut la impossibilitat per l’assalariat (...) de renunciar a uns drets reconeguts per la Llei” així com el fet que “l’empresari no es pot exonerar de complir amb les obligacions que li imposa”. De fet, es remarca que la Llei de relacions laborals actual deixa clar que “qualsevol renúncia de drets per part de la persona assalariada és nul·la”.

En segon lloc, la sentència també referma la resolució prèvia de la Batllia que considerava que no havia quedat acreditada que s’hagués produït per part de la treballadora cap falta molt greu, que són les úniques que poden ser sancionades amb un acomiadament. “No queden provades”, s’indica. Ni tan sols pel fet que la dona signés un document on suposadament les reconeixia, ja que aquest “no pot ser vàlid”.

Sobre una de les faltes molt greus defensades per l’empresa –la d’utilitzar l’ordinador per ús personal-, els magistrats apunten que no es pot considerar que això suposi “danys” per al negoci. També retreu que es podrien haver vulnerat drets fonamentals de l’assalariada pel fe d’haver controlat la seva navegació per internet.

Per tot això, el Superior confirma la sentència de primera instància. Així, es considera que l’acomiadament disciplinari era injustificat i condemna la societat al pagament de gairebé 4.600 en concepte d’indemnització, a banda d’haver d’assumir totes les despeses processals del procediment, incloses les de segona instància.

Comentaris (2)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.