El síndic general 'convida' la Justícia a condemnar BPA i el seu entorn

Amb un to fora de lloc en alguns moments i del tot impropi pel càrrec que ostenta, el síndic general, Vicenç Mateu, ha fet una clara al·lusió a la direcció amb què han d’actuar els organismes jurisdiccionals en el ‘cas BPA’. Després de donar per fet que hi ha qui “ha inventat una realitat paral·lela de natura conspiradora” ha assegurat, en el seu parlament en motiu de la celebració de l’aprovació de la Constitució del Principat, que “confio que la Justícia, més aviat que tard, acabarà posant tothom al seu lloc”. Després, això sí, ha afirmat que “la discrepància no és només legítima, sinó que m’atreviria a dir que és desitjable” i ha fet vots perquè es deixi “de costat la crispació” que ell no ha fet més que fomentar en una jornada que havia d’anar dedicada a tots els andorrans i ciutadans del país. L’ al·locució del síndic ha sorprès una part dels diplomàtics assistents a l’acte pel seu to agre i amenaçador. 

Mateu ha centrat el seu discurs clarament en la situació derivada de la intervenció de Banca Privada d’Andorra (BPA). No hi ha hagut pràcticament altre tema. “La prova més dura de la història recent”, l’ha qualificada el síndic, que tot i posar tota a la carn a la graella amb el ‘cas BPA’ i dedicar-hi gairebé íntegrament les ‘paraules’ del 14 de març, ha deixat clar, també, que “Andorra, però, i perdoneu l’obvietat, és molt més que un banc”. Mateu, com a síndic, havia d’haver estat molt més que un polític de DA. I no ho ha estat. Oblidant que el seu càrrec -que avui ja no uneix el poder legislatiu, executiu i pràcticament judicial d’èpoques pretèrites- és de moderador parlamentari i representant de la sobirania andorrana en el seu conjunt, oblidant que són tots els ciutadans els que li paguen els més de 6.000 euros que percep cada mes -un salari que ara es podrà apujar perquè el recentment aprovat pressupost per al 2016 deixa sense efecte les retallades salarials que s’aplicaven des del 2012 a tots els sous públics de més de 3.000 euros, i el del màxim representant del Consell ho és- ha carregat molt fort les tintes.

Sí, ha fet alguns panegírics sobre la situació de recuperació econòmica i els moments complicats que es viuen a nivell internacional. Ha parlat de la política i els polítics com la millor eina, encara, per afrontar i fer viure la democràcia. Això sí, “una política, en definitiva, més al servei dels ciutadans”. Ha parlat, ja en el tram final, del paper que ha de jugar el parlament com a seu de debat i confrontació d’idees. De diàleg. Del país de pau que és el Principat i de les relacions que manté amb l’entorn i el món sencer. I que ha d’enfortir. També ha fet referència, és clar, al procés d’obertura. I ha estat aquí quan ha iniciat el vendaval sense sentit. Fins al límit de l’agressivitat que predicaria després que no s’ha de tenir. “La sacsejada que hem patit enguany ens ha demostrat fins a quin punt l’obertura i la transparència, en el món global del qual formem part, no són una opció, sinó la condició necessària per assegurar la viabilitat del país. No volem, ni podem, viure aïllats”, ha començat dient. I s’ha anat enfilant. Era un discurs pensat, escrit. Sense marge per a la improvisació ni la fal·lera del moment, ha de quedar clar.

“Hem passat un any molt complicat i dolorós. Un any en què un passat que crèiem ja superat ha amenaçat la voluntat d’obertura i transparència. Un any on s’ha fet més visible que mai la fragilitat del nostre país. Un any en el que s’ha treballat molt, en què s’ha fet un esforç ingent contra el rellotge, forçats a adoptar mesures excepcionals mai vistes a Andorra per afrontar situacions extraordinàries en les que hem intuït el fons de l’abisme, situacions extraordinàries per les que no estàvem preparats”, ha reconegut abans d’agrair el comportament dels empleats i dipositants de BPA: “Un any en què clients i treballadors d’una entitat bancària ho han passat molt malament i, malgrat tot, han sabut mantenir un civisme i un capteniment encomiables. Vagi des d’aquí el meu més sincer reconeixement. Un any en què la confiança en el nostre país i el bon nom d’Andorra s’han vist sovint en entredit.”

Situacions límit

A poc a poc ha anat fent punxa al llapis. I, suposadament, ha volgut contraposar els postulats que defensa majoritàriament Demòcrates per Andorra i el seu entorn amb altres posicions que mantenen el que ell després vindria a destacar com a desitjable. És a dir, posicions discrepants. “Un any en el que, com en totes les situacions límit, s’ha evidenciat el millor i el pitjor de la condició humana. Un any de valentia i coratge, i un any també de grans decepcions, en el que moltes màscares hauran caigut. Perquè hi ha moments singulars en la vida en què un, per bé i per mal, es juga definitivament qui és. Un any, doncs, en el que haurem après molt.”

Per a Mateu, només els ‘bons, els seus bons, ho estan passant malament: “Al llarg d’aquests mesos, he vist moltes persones patir pel que havia succeït i voler, des del primer moment, ser part de la solució”. En canvi, la resta, els que no prediquen les tesis governamentals, no només són dolents. A més a més, la Justícia els rendirà comptes. O aquesta és la lectura, o com a mínim una lectura, de les paraules següents: “D’altres, han optat per una altra via. Ja en els moments inicials, quan buscàvem la millor sortida, o en el transcurs de l’any, conforme hem anat coneixent més els fets. Alguns fins i tot, a imatge dels protagonistes d’El pèndol de Foucault, del recentment traspassat Umberto Eco, han inventat una realitat paral·lela de natura conspiradora, degudament alimentada des de les xarxes socials, les mateixes xarxes que l’autor d’El nom de la rosa qüestiona amb l’esperit crític que sovint ens falta. Confio que la justícia, més aviat que tard, acabarà posant tothom al seu lloc.”

Dins de tot aquesta cruesa dialèctica, un moment de certa calma o sentit comú ha vingut en afirmar que “potser ens manca encara la distància necessària per valorar el comportament de cadascú en la seva justa mesura. La història s’encarregarà de pronunciar el seu veredicte implacable, inexorablement, i aleshores no hi haurà possibilitat ja de volta enrere”. Després ha fet una crida a l’entesa de les forces polítiques presents a la cambra. A la recuperació d’una calma a la qual “polítics i ciutadans tenim el deure de contribuir-hi. Esforcem-nos plegats per entendre les raons de l’altre.” I després de tornar a carregar les tintes (“vinguin de qui vinguin, els rumors, les acusacions fetes a la lleugera, les declaracions excessives a cara descoberta o sota l’empara del secret de les fonts, ens fan, a tots plegats, un flac favor”) ha encarat el final del parlament amb un to més conciliador. Més producte del presumpte tarannà filosofal del síndic.

“Ara que albirem una sortida a la crisi de l’últim any, recuperem aquell esperit d’unitat al qual m’he referit. Deixem de costat la crispació que a voltes ha acompanyat aquest primer any de legislatura. Permeteu-me, des d’aquesta tribuna, de fer una crida al diàleg, al pacte, a la tolerància. Mantinguem-nos fidels al lema d’unió que, segons recull el preàmbul de la Carta Magna, volem que “orienti sempre les actuacions dels andorrans”. Tenim l’oportunitat de demostrar una vegada més que els andorrans, nacionals i residents, som capaços de treballar colze a colze, amb generositat i aparcant diferències supèrflues, quan el que ens hi juguem és el futur del nostre país”, pràcticament ha conclòs Vicenç Mateu.

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.