El comú d’Andorra la Vella haurà d’indemnitzar l’exdirector de comunicació per haver-lo acomiadat de forma improcedent. Així ho ha dictaminat la sala civil del Tribunal Superior (TS) en una sentència que revoca la decisió de primera instància i condemna en costes la corporació presidida per Conxita Marsol, que és qui va prendre la decisió, els darrers dies de gener del 2016, de fulminar Manel Sansa i també altres càrrecs, com ara la cap del gabinet jurídic i el director del departament de noves tecnologies. La resolució del TS és força contundent en contra de les pretensions del comú de la capital.
En essència, la sentència que obliga al comú a abonar 39.000 euros de compensació a Sansa més les despeses judicials generades en primera i en segona instància, ve a dir que hi va haver un acomiadament improcedent atès que l’exdirector de comunicació, en matèria contractual, es regia pel Codi de relacions laborals; que hi va haver successió contractual, la qual cosa convertia en indefinit el vincle laboral; i que té dret a una indemnització segons allò establert en l’article 98 de la normativa legal citada. En l’únic en què no dóna la raó a Manel Sansa la sala civil del Tribunal Superior és en el fet de reconèixer que la seva vinculació al comú calia anar-la a cercar des del moment que hi va entrar el 2005.
En aquella ocasió, el comú presidit pel cònsol Xavier Mora va contractar Sansa sota la fórmula de la relació especial. Per tant, el tribunal considera que no es fins que Sansa passa a ocupar la plaça de director que canvia el seu estatut laboral, passant de regir-se per les normes contingudes en la Llei de funció pública a fer-ho pel Codi de les relacions laborals. I aquest canvi es va produir el gener del 2009, quan després d’una primera renovació del càrrec de relació especial (fet que es va donar el 2008), Manel Sansa va ser nomenat formalment director del departament.
Justament, la sentència dictada ara i que esdevé ferma posa èmfasi en el fet que el nomenament com a director de Sansa va ser publicat al Butlletí Oficial (BOPA) i que el director va jurar el càrrec formalment davant els membres del comú. El 2012 va tornar a ser renovat com a director. Per tant, hi havia successió de contractes. I no només això, el fet que Marsol els fes signar un document els primers dies de gener del 2016 -a Sansa però també a la directora del gabinet jurídic i al màxim responsable del departament de noves tecnologies- mantenint-los en el càrrec fins al dia 31 del mateix mes és interpretat pels magistrats com una nova renovació tàcita del contracte, encara que només fos per un mes.
Antecedents i futur
La majoria demòcrata actual va tirar pel dret a l’hora d’acomiadar certs càrrecs només accedir al comú i va treure pit després de les sentències dictades en primera instància tant en el cas del director de noves tecnologies com en el de comunicació. Però mai no va dir obertament -i això que la sentència del Tribunal de Batlles era clara en aquest sentit- que els jutges no van valorar el fons de la petició. El fons de la demanda. Van donar per bona el que s’anomena una excepció de jurisdicció.
El demandant entenia que la seva situació s’havia de dirimir per la via civil perquè considerava que el vincle laboral amb el comú, pel format que havia assolit, s’havia d’aixoplugar sota la legislació laboral ordinària. Això és, per la via del Codi de relacions laborals. En canvi, el comú considerava que en haver aterrat Sansa al comú per un càrrec de relació especial, la via correcta era l’administrativa. Els batlles van entendre que, efectivament, el cas havia de ser jutjat per la via administrativa i ja no va entrar a valorar si el director de comunicació estava ben acomiadat o no.
Més o menys és el mateix que va passar en el cas del director de noves tecnologies. Però sí Sansa va voler recórrer la decisió inicial i defensar els seus drets i criteris, l’altre afectat va preferir acatar la resolució de primera instància i no continuar endavant. Mentrestant, encara hi ha el cas de la directora del gabinet jurídic, que sempre ha defensat sense fissures que el seu acomiadament era indegut. En aquest cas ni tan sols hi ha hagut sentència de primera instància. I les fonts consultades han afirmat que la Batllia hauria aturat la seva decisió en espera de la resolució del Tribunal Superior. I que ara no tindrà més remei que fer-se seu els criteris del TS i sentenciar en conseqüència.
Comentaris