Diari d'Andorra - L’ACB, aquell dolç maldecap

Diari d\'Andorra - L’ACB, aquell dolç maldecap
Diari d\'Andorra - L’ACB, aquell dolç maldecap
Va ser l’any dels Jocs Olímpics i 21 anys després es podria repetir la història. Els directius de l’època van posar en joc el seu patrimoni personal per complir un somni, jugar a la millor lliga d’Europa. L’ACB va durar quatre temporades al Bàsquet Club Andorra. L’AGB Osca i més en concret el malaguanyat Alphonso Ford van posar fi al somni andorrà de l’esport de la cistella.
Després es va convertir en un malson amb uns deu directius que van veure perillar el patrimoni personal i que els va provocar molts maldecaps econòmics, en especial l’últim any a la màxima categoria del bàsquet espa­nyol i la millor lliga d’Europa, l’any 1996. L’entitat va baixar fins a les catacumbes i els advocats de Banca Mora –l’actual MoraBanc– no van executar l’aval d’aproximadament 120 milions de pessetes i van salvar el club i també el patrimoni personal de deu inconscients que van decidir signar un aval perquè el Bàsquet Club Andorra milités a la lliga ACB. En quatre anys aquell club va poder gaudir de jugadors de la talla de Piculin Ortiz, Dan Godfread, Quique Villalobos, Jerrod Mustaf, els germans Llorente, Jou i Toñin, o Andy Toolson, entre d’altres. Van treballar amb un pressupost de 400 milions de pessetes, però el descens l’any que es va jugar la Copa Korac va destapar la caixa dels trons. El club va intentar l’ascens l’any següent. Tot i així, Huelva va dictar sentència final i el club es va quedar en coma i amb respiració assistida. Clínicament mort. Ara la paraula ACB torna a sentir-se al Principat i el seu cost de més de cinc milions d’euros fa esgarrifar tothom. És el preu de jugar a la millor lliga d’Europa. Desfasat, però és que l’any 1992 també tenia un preu desorbitat. Què els va suposar a aquella junta directiva presidida per Carles Fiñana l’ascens a l’ACB? Va ser un dolç maldecap que podia haver tingut un final fatídic. L’actual fiscal del país, Carles Fiñana, era el president d’aquell club que va aconseguir l’ascens i en el seu tercer any va decidir deixar el club per motius professionals. Ell va ser el cap visible junt amb un equip de despatx com Quim Miró, Manel Aràjol, Quim Dolsa, Marc Vila, el pare Juncadella, César Solsona, Toni Sánchez, Joan Alay i a l’ombra, ja que era el secretari del Govern, Jordi Cinca. Fiñana va ser un dels deu directius que van signar l’aval per poder jugar a l’ACB i il·lusionar tot un país pel bàsquet, l’únic esport que aquí ha quallat de valent. “Va ser una satisfacció pel deure acomplert. Nosaltres vam agafar un club esportivament ja important, però administrativament molt malament. Es van reordenar moltes coses i vam jugar la carta del risc. Ens va sortir bé i vam pujar, però principalment el millor de tot va ser haver aportat molta alegria a molta gent del país.” Dos anys abans de l’ascens a l’ACB aquella junta directiva va heretar un club amb 90 milions de pessetes de deute. “Estava desestructurat de manera administrativa i nosaltres vam intentar posar-hi ordre. Vam crear una junta directiva que contemplava la globalitat de sectors del país i amb pes específic important. Els mimbres i les estructures hi eren, i posant un símil, el pastís ja estava fet i només faltava posar-li la cirereta.” I en l’àmbit econòmic? Les xifres són aproximades, ja que els protagonistes no les tenen fresques en la memòria. “Va suposar unes dificultats importants. Tocava fer un ingrés de més de 100 milions de pessetes més 34 milions i l’IVA del moment. Va ser una brutalitat i ho continua sent a dia d’avui. És un anar sumant, però és clar que el termòmetre d’aquest possible retorn a l’ACB el marcarà l’afició. Si aconsegueixen que hi hagi molta gent al pavelló com fèiem nosaltres, això té una força extraordinària i ningú et diu que no. I ningú és ningú.” El club va haver de fer una feina espectacular i va aconseguir un patrocinador principal, Festina, la marca de rellotges, que aportava més de 100 milions de pessetes i, com sempre, hi havia la figura de l’executiu –amb Òscar Ribas com a cap de Govern– que va aportar una subvenció propera als 100 milions de pessetes. “El suport del Govern només suposava un 30% del nostre pressupost i ens vam haver de buscar la vida.” El quart any, i amb Carles Fiñana fora de la presidència i Manel Aràjol de substitut, va començar l’autèntic despropòsit amb un americà estrella, Jerrod Mustaf, que va fugar-se del club, i un gerent com Francesc Perarnau fent activitats econòmiques irregulars. Després va tocar batallar amb l’ACB per recuperar els calés del dipòsit –aquells que van avalar els directius, els 100 milions llargs de pessetes–. “Va ser un període d’intranquil·litat per a tothom, però una gran persona com Manel Domingo, el director general de Banca Mora de l’època, va desencallar els problemes. MoraBanc sempre ha estat clau.” Tot va acabar bé, però no va ser fàcil. A l’hora d’aconsellar la nova junta, Carles Fiñana no s’atreveix a fer-ho, però té clar que per al país seria clau per a la imatge i per donar-lo a conèixer. L’ombra de Fiñana al començament era Quim Miró. Era ben jove quan es va “embolicar la manta al cap”, com diu ell, i va apostar fort pel bàsquet professional. Actualment és empresari. Recorda l’any del descens, més ben dit, el dia, ja que va ser quan va néixer el seu fill –12 de maig del 1996–. “Pujar a l’ACB va ser com complir un somni.” Fa memòria i parla dels inconvenients. “El gran problema de jugar en una competició com l’ACB és que sembla que abans de començar a jugar el primer partit ja t’han arruïnat. És una cosa molt curiosa. Vam pagar 120 milions de pessetes que al canvi actual eren 800.000 euros. Actualment són tres milions d’euros. Aquest pagament d’entrada era la primera tanca i si pagaves ja començaves una mica coix i ja no t’ho podies gastar fent una plantilla amb cara i ulls. Era molt greu d’entrada, però ens vam lligar la manta al cap i vam avalar els 120 milions de pessetes i una mica més. Érem deu persones, joves i inconscients. No vaig patir per perdre aquests calés, però sí que vaig pensar-hi.” El quart any va rebentar tot i també té rècords amargs. “En l’àmbit polític ens van deixar caure i no van continuar amb el suport institucional. La gran decepció.” Manel Aràjol encara assisteix al pavelló, però ara ho fa com a soci i espectador. Lluny dels nervis de la llotja. Li va tocar viure la cara més amarga. Aquell últim any d’ACB. “Estic amb les mateixes sensacions de fa 21 anys. Ganes i alegria, però tot el que comença a partir de llavors ho penso i estic alleujat ja que per nos­altres va representar signar un aval de més de 100 milions de pessetes.” Manel Aràjol és un gran amic de Manel Domingo, el director general de MoraBanc de l’època, i també va ser el màxim protagonista en l’acord de patrocini amb Festina. “Els partits a l’ACB van ser tot un esdeveniment, però després vam patir les conseqüències quan vam perdre la categoria. A l’ACB són molt ràpids a l’hora de cobrar, però a l’hora de pagar no ho són tant. La situació va ser surrealista ja que MoraBanc era patrocinador, però els directius teníem un deute en forma d’aval. Hi va haver moments de molt perill i és normal. N’hi havia alguns que no ho havien dit a la família i d’altres com jo que sí. Vam passar de l’ACB a la LEB i després a les catacumbes del bàsquet i amb un deute d’equip de l’ACB.” Una figura modesta d’aquella junta directiva era Jordi Farré. Amb una fusteria com a feina, com a hobby tenia el càrrec de responsable de la base. Ell és capaç d’anomenar d’una tirada els 10 directius que van haver d’avalar i també d’uns jugadors amb els quals va poder gaudir. “En dos anys a l’ACB es va passar de pagar 17 milions de pessetes a 30 milions i nosaltres, sense saber-ho, vam haver de pagar la novatada dels 100 milions llargs de pessetes més l’IVA.” Per tant, va signar l’aval, tot i que la seva dona no sabia tot el que havia de saber. “Un cop vam pujar a l’ACB ens vam patejar Andorra sencera des de la frontera del riu Runer fins al Pas de la Casa. Vam pensar que seria una oportunitat única i ens vam haver d’espavilar. Un fart de pencar, i també vam muntar les graderies nosaltres mateixos.” El deute, al final del somni, era de 280 milions de pessetes, aproximadament. “Finalment l’ACB ens va tornar els 120 milions de pessetes més una quota patrimonial pels quatre anys jugats a l’ACB.” Es va baixar a la LEB i a Huelva va ser el final de tot. “Havíem signat un patrocinador espa­nyol amb un contracte de tres anys. Era una empresa de telefonia, però estava condicionat al retorn a l’ACB. Ens hauria donat 150 milions de pessetes anuals.” Tot va acabar i el bàsquet professional i d’elit convertit en una bombolla va petar. Ara altres tenen l’opció de tornar a aquella aventura inconscient i romàntica a la vegada. KURT RAMBIS, EL FITXATGE ESTRELLA QUE NO VA ARRIBAR Exjugador de Los Angeles Lakers. Conegut pel seu bigoti i les ulleres de pasta. Kurt Rambis es va retirar als 38 anys, i un dels jugadors més carismàtics de principi dels vuitanta amb Earvin Magic Johnson i Kareem Abdul Jabbar va estar a punt d’arribar al Principat. Va declinar l’oferta andorrana quan només faltava la signatura. Ell volia provar l’aventura, però la seva dona va manar més en el seu destí. “Vam estar a punt de fitxar-lo. Molt a prop”, va reconèixer Quim Miró. El jugador d’origen grec va mantenir duels espectaculars amb Kevin McHale, dels Boston Celtics. I no va arribar, no per un tema de calés: “No demanava tant com altres.”
    Origen: Diari d'Andorra - L’ACB, aquell dolç maldecap

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.