Mor Francesc Galobardes, el pintor de la neu i referent neoimpressionista

Fins a darrera hora, Galobardes ha estat pintant. Encara que enèrgic i vital, un “estimeu-vos” dirigit als familiars que li feien costat a l’habitació hospitalària ha fet pensar que el final s’acostava. Serè, sabia, i així ho manifestava tot sovint, que el seu llegat, format per més de 4.000 teles, perduraria i perdurarà en el temps. Referent del neoimpressionisme pirinenc, encara feia poques hores que havia demanat que li duguessin el cavallet a l’hospital. Pintar, aquarel·la només els darrers temps, era la seva vida. La seva passió. El seu tot.

El funeral se celebrarà a l’església de Sant Pere Màrtir d’Escaldes a les 11 del matí de dilluns, abans, entre la tarda d’aquest diumenge i primera hora de dilluns es farà la vetlla

El darrer adéu a l’icònic pintor es durà a terme dilluns. El funeral se celebrarà a l’església de Sant Pere Màrtir d’Escaldes a les 11 del matí. Abans serà la vetlla. Aquells qui ho vulguin podran acudir a les sales del Tanatori Nacional, aquest diumenge entre les 4 i les 8 de la tarda. També s’obrirà la sala de vetlles el mateix dia del funeral, dilluns, entre 2/4 de 10 i 2/4 d’11 del matí.

Galobardes, ara, pintava de memòria. Retratava amb el pinzell de forma metòdica, perfeccionista, molt acurada i acolorida, tots aquells paisatges i records que recordava de les múltiples sortides que havia fet durant la seva vida. Tenia una acurada tècnica usés els materials que usés, i tot i les dificultats de visió que tenia els darrers anys, que l’obligaven a haver de redoblar esforços i no per això seguia pintant i pintant. De fet, es pot asseverar que va ser el primer pintor professional d’Andorra.

Nascut a Riudaura, a la Garrotxa, el dia de Nadal del 1930, va arribar al Principat al 1961 amb la seva esposa, Carme Demiquels Guix, i el seu primer fill, Joan. Ja al Principat naixeria la seva segona filla, Rosa (presidenta de l'Associació Marc GG). La primera dècada al Principat la va passar treballant a la banca -Crèdit Andorrà- però sense deixar mai el pinzell. El 1971 va deixar el banc per dedicar-se en exclusiva a la pintura. I esdevenir-ne un referent. Justament, des de Crèdit mateix, els seus dirigents, amb Joan Rosanas al capdavant, van ser els primers en empènyer la carrera pictòrica d’un Galobardes que té obra repartida en llocs de mig món. O més i tot. Això sí, sempre amb Andorra i Riudaura al cap.

De fet, tot i viure majoritàriament al Principat, va ser el primer alcalde de la democràcia (1979-1983) en el seu poble d’origen, d’un miler d’habitants. Abans, a Andorra, el 1967, junt amb altres artistes del país, va fundar el Cercle de les Arts i de les Lletres. I això seria el preàmbul cap a la decisió de dedicar-se en exclusiva a una carrera prolífica que els darrers anys ha anat ampliant des del centre sociosanitari Salita, on residia.

Paisatges, paisatges i més paisatges. Considerar-lo el pintor de la neu no és menystenir Galobardes. Ben al contrari. Aconseguir la finesa i detall de les obres de Galobardes és d’allò més difícil. Retratar la neu, com el mar, és extremament complexe. Però el pintor de Riudaura, d’Escaldes, d’Andorra, ho assolia a la perfecció. Mestre d’altres creadors, fins i tot ensenyant de qui va ser Copríncep episcopal Joan Martí Alanis, Francesc Galobardes era company de generació i molt més de Sergi Mas.

L’artista total, el referent en escultura, més d’una vegada ha deixat dit que té certa recança i una mica d’enveja sana de l’extraordinària qualitat pictòrica de l’avui traspassat. Francesc Galobardes havia fet els estudis primaris a Ribes de Freser, on li va començar ja el cuquet per la pintura i el desig de retratar l’entorn natural que veia només sortir de casa. Pictòricament es va formar a l’Escola d’Arts i Oficis d’Olot mentre treballava de mecànic, primer, i en un taller d’art religiós a la capital volcànica.

La Poste Française va editar dos segells amb obres seves. El 26 de juny del 1996 el Govern d’Andorra li va fer un reconeixement. I el 2009 va rebre el Premi Àgora Cultural. Però el seu gran reconeixement, allò que més desitjava i més va agrair, va ser el 2021, la inauguració de l’Espai Galobardes a l’edifici del Telecabina de Canillo. Tres-cents metres quadrats d’espai on es conserven i s’exposen en gran majoria mig miler d’obres de la seva producció essencialment paisatgística.

D’aquell llegat que Francesc Galobardes estava orgullós de deixar i anar ampliant. Que tenia clar que transcendiria la seva mort, que ni temia ni esperava. Però que li ha acabat arribant, gairebé gairebé, amb el pinzell a la mà. Perquè pugui pintar el cel.