El 1943, a més, va ser un any en què “la geoestratègia internacional era molt complicada”. Aparentment, Pla va patir unes gravíssimes febres tifoides després d’intoxicar-se menjant ostres contaminades. Juntament amb l’amic Alberto Puig Palau (empresari tèxtil, pilot de Fórmula 1…), l’escriptor va arribar a Andorra per passar uns dies de repòs, de restabliment.
Els dubtes venen ara, però: se sap que Pla formava part (sense saber-ne el paper exacte) d’una xarxa d’evasió de soldats jueus que fugien de França a través del Pirineu (per Andorra o per la Costa Brava). “No m’ho crec”, apunta frontalment Pla. “La cura la fas a casa. Penso en altres motius. Motius més relacionats amb l’activitat a favor dels aliats”, afegeix.
Pla, que no ha trobat més explicacions d’aquest primer pas de Pla per Andorra (potser caldria visitar l’arxiu de la CIA a Washington per remenar els documents sobre els moviments de les tropes americanes durant aquells anys a Espanya), ha presentat ‘Un cor furtiu’ aquest vespre a La Trenca juntament amb Roser Suñé (exsíndica general i filòloga) i Marc Recha, director de cinema, autor de pel·lícules de tints planians i primer cineasta a portar una obra en català a Cannes.
MÀXIMA RESPONSABILITAT
Una gran responsabilitat. És la gran alerta, una alerta constant, amb què Xavier Pla va construir i escriure ‘Un cor furtiu (Vida de Josep Pla)’ (Destino), l’assaig biogràfic sobre “una figura central de la literatura catalana del segle XX”.
Aquesta enorme responsabilitat podria comparar-se, mínimament, amb la dimensió de l’ambició professional de Pla: “Des de l’adolescència, va ser autoconscient de la seva ambició, del desig de voler ser el millor escriptor”. Pla destaca un aspecte important del projecte planià: la percepció moderna de la professió. “Pla volia controlar la seva imatge. Precisament perquè sabia que s’estava convertint en un personatge llegendari. Ho volia controlar tot: les fotografies que apareixien d’ell a la premsa, el color de les edicions dels seus llibres…”.
“Volia explicar la vida d’una persona”, continua Pla. Una fita en què ja assumia una empresa de gran complexitat: “És molt difícil conèixer una altra persona. Diria que és impossible. Una quimera. No em conec a mi mateix. Tinc quatre fills, de fet, i són quatre incògnites. Pla, a més, va morir fa 44 anys i jo no el vaig conèixer personalment”. Per tant, va optar per fer la “interpretació” de la vida d’una persona, d’un “gran escriptor”, detall major –el de la qualitat literària– que Pla va repetint.
L’autor de Palafrugell era, a més, un personatge. Una dimensió destacable ara que “han desaparegut els personatges”. “Tenia una dimensió pública, provocava polèmiques i discussions”. Pla ha procurat acostar-se al personatge “amb el màxim respecte i la màxima dedicació”.
La condició de personatge ens permet parlar de roba, indumentària, per entendre per què se’l coneix com “l’home de les mil cares, dels mil vestits”, com recorda Recha. “Pla portava sempre roba d’altra gent. Una singularitat pintoresca que tothom que el va conèixer comentava. Pla no estava bé amb si mateix, a la seva pell”. Aquest ser un altre és una extensió de la professió, de l’escriptura. “Fer literatura és posar-se roba d’una altra persona, parlar a través d’un altre personatge, disfressar-se, crear-se una personalitat a partir de la roba dels altres”. La dèria per vestir roba aliena amaga, en definitiva, una profunda insatisfacció, una tortura interior.
“Tota persona incapaç de gestionar emocions arriba a l’estat de Josep Pla. Un estat que permet observar tot el que es té al voltant, construir una mirada carregada de suggestió, d’un punt imaginatiu fascinant”, assenyala Recha. Hi ha un camí curt, doncs, de la insatisfacció a la creació.
UNA OBRA COLOSSAL
‘Un cor furtiu’ és una obra colossal (unes 1.500 pàgines) perquè Pla va guardar tota mena de documents, de papers: “A les golfes de la seva masia m’hi vaig trobar de tot. Podia haver reconstruït el dia a dia d’alguns períodes de la seva vida: amb qui havia dinat, amb qui havia sopat”. Pla ha pogut accedir (gràcies a la complicitat establerta amb la família de l’autor d’‘El quadern gris’) a l’arxiu material (papers i més papers). “La matèria de l’obra de Pla és la seva vida. Es passava el dia parlant, escrivint d’ell mateix. Jo no podia repetir el que ja havia fet ell. He hagut de fer un esforç assagístic, interpretatiu”. Un esforç de deu anys.
Pla parla de Pla com un “egòlatra” malgrat la seva humilitat i modèstia (per contrarestar). Un home contradictori: egoista i generós, tímid i descarat. “Un home doble i triple”, en definitiva.
Comentaris (1)