La setmana cinegètica per excel·lència al Principat tanca aquesta mitjanit, en principi, sense cap incident rellevant. I amb molt bon ambient entre els caçadors. Així ho han confirmat integrants de diverses colles, que tots han coincidit en afirmar que hi ha hagut molta germanor dins els grups i, quan ha calgut també, entre colles. La cooperació amb els banders, a diferència d’anys passat que semblava més una persecució recíproca que altra cosa, també ha funcionat. El millor, que els caçadors, molts, no han vist banders per la muntanya. Bon senyal.
El temps ha estat molt bo per a la pràctica de la cinegètica, i quan ha plogut ho ha fet en el moment precís per refrescar l’ambient i per moure el bosc. La muntanya. I això ha fet que els isards sortissin en bandada. Però aquí ve un dels problemes. Hi ha, s’han vist vaja, molts isards joves i moltes femelles amb cabrits. S’han vist cabrades molt grans. Tant que a alguns caçadors els fa témer que alguns exemplars comencin a emmalaltir. I aquí, que la cosa es pugui empestar.
Els isards, com molts altres animals, són una espècie que s’autoregula, i quan n’hi ha massa generen malalties ‘pròpies’ -el pestivirus, la conjuntivitis- que solen comportar una mortaldat notable. Hi ha caçadors que demanen als tècnics de Patrimoni Natural que facin les estadístiques mirant el terreny, anant sobre muntanya. I que les quotes a abatre siguin majors. O d’altra forma. Per regular millor encara l’espècie. Feia anys, potser mai en temps contemporanis, que no es veien, que no els veien vaja els caçadors, tants isards a la muntanya. Ni quan hi va haver ara fa uns quants anys, aquella empestada que va deixar els caçadors un anys sense poder sortir a la muntanya.
Però llavors, el pestivirus no era autòcton. Venia, especialment, de la Cerdanya. Però va tenir un efecte brutal. I no voldrien pas passar per aquí. Encara que per allò vist a la muntanya, sembla talment com si hi hagués, pràcticament, una sobrepoblació. I de generacions normalment joves. Coincidien diversos caçadors que “o no hi ha grans trofeus, o s’amaguen o no els sabem veure”. Com que hi ha tanta població, encara que sembli el contrari, els caçadors són d’allò més selectius.
D’aquí que hi hagi moltes colles que no arribin a gastar totes les anelles que tenen adjudicades. (Per aquí que hi hagi la previsió de no arribar a les 220 concedides encara que el recompte oficial i les dades concretes no es publicitaran fins d’aquí alguns dies). I si ho acaben fent, en no pocs casos, és a darrera hora i, gairebé, caçant per caçar. Però aquesta dèria d’abatre perquè sí com més va menys vigent és. El que voldrien els caçadors, una part almenys, és un altre fórmula. Un altre sistema d’abatiment.
Comentaris (6)