Carta oberta als excompanys

Comentaris

per Lluís FERREIRA

Aquest divendres ha estat el meu darrer dia a la feina que m’ha ocupat els últims vuit anys. Sí, vuit anys.

Em trobava de vacances quan vaig rebre una trucada. L’interlocutor em demanava si podia retornar a Andorra per realitzar una entrevista. Tractant-se de qui es tractava el qui m’ho demanava i sent on era, sense dubtar-ho em vaig presentar.

Quinze dies més tard m’incorporava a la ‘família BPA’. A mi que mai no m’havien agradat els bancs, m’hi he acabat sentint, en un d’ells, com a casa meva. I, cert és, com a tota bona família hem tingut moments més bons i d’altres de pitjors.

El darrer any, almenys inicialment, el sentia com un any perdut, on no havia pogut avançar. Al final del camí, però, res més lluny de la realitat.

Precisament degut al que ens ha passat aquests disset mesos he pogut créixer en coneixements, he après amb qui pots comptar i també he pogut descobrir del tot qui es ‘vendrà’ a qualsevol preu. I fins i tot a aquests darrers, als que es ‘venen’, els vull agrair el que m’han ensenyat perquè allò més difícil és aprendre de les situacions complicades i el seu comportament, de ben segur, m’ho ha permès fer.

M’agradaria citar alguns companys amb els quals he compartit molts moments. Però millor que no ho faci. De fet, no ho faré: això encara us portaria més problemes que no pas avantatges.

Surto, plego, però el que hauria de ser un moment complicat i de desànim m’ha generat precisament l’efecte contrari. Em trobo molt menys tens, descansat… Com si m’haguessin tret una llosa de sobre. Una llosa que ja fa alguns dies començava a pesar massa per portar-la sol.

Fa força temps ja aquell projecte que ens lligava a tots s’ha acabat. És cert que en comença un de nou. Però tothom sabia que no m’hi deixaria la pell igual que abans. No obstant estic satisfet amb mi mateix: en cap moment he faltat a les meves obligacions. Crec que he fet el que he pogut tant a nivell laboral com a nivell anímic amb vosaltres. Ara, justament, us toca a tots vosaltres seguir el camí.

I no oblideu que això és Andorra. Que tots ens coneixem -fins i tot la ‘banda del bàsquet- de fa anys i aviat ens tornarem a veure. I tard o d’hora tot s’acaba sabent. I se sabrà.

Ànims a tots i una abraçada molt forta.

Comentaris

Trending