Els darrers dies, dos joves de 36 i 23 anys amb problemàtiques distintes però tots dos amb trastorns o malalties diagnosticades, i especialment el primer, amb molta pressió en diversos fronts, s’han acabat llevant la vida. Aquesta circumstància ha fet esclatar les associacions, amb alguna de les quals havia col·laborat el primer dels dos joves desapareguts. Des del mateix moment que va transcendir el fet, hi va haver mobilització. I tot plegat s’ha concretat aquesta nit amb una trobada on han pres part representants de diversos col·lectius -AFMMA, Trana-EM, Amare, AMIDA, Associació per a la Defensa de Joves en Risc, Discapacitats Visuals i Auditius…- que mantenen diferències sobre la federació que els havia unit però que entenen que ara la situació és prou greu com per unir esforços.
El col·lectiu demanarà en primer lloc una reunió amb el cap de Govern, Xavier Espot, i amb els representants que s’escaigui de tres ministeris: Afers Socials, Salut i Interior i Justícia. Volen exposar la situació, demanar explicacions i exigir que s’aclareixi, en el cas concret dels dos joves que han perdut la vida, “què ha passat perquè no es torni a repetir mai més”, asseguren fonts de les entitats participants. “Què ha fallat? És important saber-ho, per què no es va fer un seguiment acurat tant a ells com a les famílies, que han quedat destrossades. Se’ls ha de fer també un seguiment a partir d’ara un cop han tingut la pèrdua”. Els col·lectius tenen clar que “cal crear protocols per fer un bon seguiment. No hi ha hagut un error només, sinó molts. En tots dos casos. Els familiars no tindran tranquil·litat fins que no sàpiguen què ha passat”.
Representants de diversos col·lectius que mantenen vives les diferències sobre la federació que els havia unit però que entenen que ara la situació és prou greu com per unir esforços demanaran una reunió amb el cap de Govern, Xavier Espot, i amb els responsables que s’escaigui de tres ministeris: Afers Socials, Salut i Interior i Justícia
Hi ha una demanda concreta que s’ha consensuat i que era evident que això seria així ja des del primer moment de la mobilització social d’aquestes entitats, fortament commocionades pels desenllaços fatals d’aquests darrers dies. Tal com ha avançat l’Altaveu, es reclamen els esmentats protocols, es demana també un treballador social de referència per a les persones amb discapacitat, i se sol·licita que s’impulsi una història social compartida que faciliti el traspàs d’informació entre institucions o especialistes i, d’aquesta manera, fer més àgil i eficient l’atenció a les persones amb diversitat funcional.
“Cal un seguiment a partir del moment que es detecta la malaltia, des del moment que se’ls dona ajudes s’ha de fer un seguiment i esbrinar quina és la seva qualitat de vida.” A partir d’aquí, mirar si tenen prou mitjans amb els que se’ls facilita o si cal alguna cosa més. “Han de rebre l’ajuda en el moment”, han recordat els consultats. El cas del jove de 36 anys finat dijous seria clarament un exemple d’això. Feia temps que reclamava suport en molts àmbits, fins i tot admetent alguna de les seves addiccions, i se li hauria anat donant llargues per falta de recursos.
Les entitats tenen clar que s’han de dissenyar tots els protocols que facin falta i que s’han de dotar les estructures marcades en un paper de més personal. I aquí se citen uns professionals clau: “Sobretot psiquiatres i els psicòlegs, que han d’entrar d’una vegada per la CASS. No poden trigar tant de temps a atendre els casos perquè sinó passa el que ha passat. No hi ha prou personal si et donen hora per d’aquí a dos o tres mesos.” Més encara, fa mesos que el servei de Salut Mental no té cap i s’espera la incorporació d’un fitxatge estel·lar i a dit perquè ocupi el lloc vacant.
Diverses fonts consultades han assegurat que al ministeri d’Afers Socials mateix, la defunció dels dos joves també ha suposat un patac dur. I que hauria generat un cert malestar sabedors que no s’hauria fet tot el que hauria calgut. El moment, asseguren les fonts, és complexe a tots nivells. Però la pandèmia ha fet fluir més encara algunes dificultats d’índole mental, psicològica, que agreugen més si cal trastorns profunds. I, a més a més, i en alguns casos, en un escenari de serioses dificultats econòmiques. No hi ha un problema social. N’hi ha molts. I massa sovint s’ha volgut posar una bena als ulls. A Andorra no passa mai res. Fins que passa, és clar.
Comentaris (6)