Encara que el papa Francesc, els darrers temps, va endurir la seva posició en contra de la interrupció de l’embaràs de forma global, el pontífex argentí havia entès les necessitats socials d’Andorra i per això havia donat el vistiplau al seu equip per poder trobar una solució de mínims però prou significativa per permetre la despenalització de l’avortament al Principat. Les últimes reunions que s’han fet fins ara en relació amb aquesta qüestió, ja de caràcter tècnic i comandades per monsenyor Paul Richard Gallagher, encarregat de la Relació amb els Estats dins de la secretaria d’Estat vaticana, havien estat molt positives.
Però ara, com passa salvant les distàncies amb l’acord d’associació amb la UE, si Europa té altres preocupacions que Andorra, el Vaticà també té altres prioritats. I en funció de qui sigui l’escollit per dirigir l’Església catòlica el canvi de rumb podria ser evident. Les fonts consultades, tant properes al Vaticà com al Govern, han admès que Andorra és “simpàtica” a ull de la Santa Seu i es vol mantenir la prefectura de l’Estat. De moment no s’ha plantejat deixar el Coprincipat per les discrepàncies que qüestions com l’avortament li poden suposar. Però tot pot arribar a canviar.
Per això la successió és molt més important del que fins ara, per exemple, tant el síndic general, Carles Ensenyat, com el cap de Govern, Xavier Espot, han volgut apuntar, encara que aquest darrer ja ha deixat clar que cal mantenir el llegat de Francesc. Ara mateix, assegurar quin pot ser el recanvi de Bergoglio és molt agosarat. Fins i tot és aventurar-se molt pronosticar que el conclave cardenalici es decantarà per donar continuïtat al reformisme franciscà. Hi ha moltes veus que voldrien anar, justament, a l’altre cantó.
Hi ha molts noms i cardenals que podrien representar la continuïtat de la línia encetada per Francesc -el filipí Luis Antonio Tagle, l’italià Matteo Zuppi, el francès Jean-Marc Aveline o l’espanyol Juan José Omella, entre molts d’altres- però també hi ha tot un seguit de noms que poden representar just el contrari. Cardenals conservadors, ultraconservadors o populistes com podrien ser l’hongarès Péter Erdő,el guineà Robert Sarah, l’americà Raymond Burke o el neerlandès Willem Jacobus Eijk.
Enmig d’uns i d’altres, i més a prop evidentment de Francesc que no pas dels conservadors, s’hi troba Parolin, que per Meritxell del 2023 va ser a Andorra. Es tracta d’un diplomàtic moderat que ha estat un col·laborador clau de Bergoglio en matèria de política exterior. Parolin domina l’empatia i múltiples llengües. És relativament jove (70 anys) i seria, asseguren les fonts, qui millor asseguraria els tractes que hi ha fets fins l’actualitat entre el Vaticà i Andorra. Una altra cosa és la gestió global de l’Església catòlica.
Però resulta que normalment per molt que surtin a les travesses, els secretaris d’Estat no solen ser els elegits. En tot el segle XX només hi va haver el cas de l’italià Eugenio Pacelli, que essent secretari d’Estat de Pius XI a la mort d’aquest esdevindria Pius XII. En tot cas, indiquen les fonts, els canvis obligats al Vaticà podrien retardar el calendari que s’havia fixat el Govern per a la despenalització de l’avortament. I si s’elegeix un Papa que vagi més a la dreta que Parolin podria suposar el fre, per molt que els canvis curials van molt lents. I igual que ha costat obrir la porta a la despenalització, potser també costaria que ara es tanqués.
SERRANO PENTINAT PER VIVES
Si la successió papal obre incertesa en la despenalització de la interrupció de l’embaràs, també deixa dubtes a nivell de la jubilació de Joan-Enric Vives. N’hauria de passar una de molt grossa -i no té res a veure amb el relleu papal- perquè Josep-Lluís Serrano Pentinat no sigui el Copríncep episcopal. Ara bé, quan farà el salt i quins encàrrecs es faran al religiós de Tivissa és una altra cosa. Vives no era massa de la corda Francesc i menys encara d’un dels seus grans col·laboradors com Omella.
Ben al contrari, Serrano ve directe del Vaticà. Però de l’actual secretaria d’Estat, que pot canviar amb el nou pontífex, és clar. Segons les fonts consultades, el bisbe coadjutor tenia -o té, vaja- una mena de pacte establert amb qui havia estat el seu cap directe a Roma, l’arquebisbe veneçolà Edgar Peña Parra, substitut per als Afers Generals de la secretaria d’Estat. Quan se sentís preparat per agafar el comandament del bisbat d’Urgell i, sobretot, la ‘qüestió andorrana’ faria la comunicació oportuna per tal que Peña activés la tecla necessària per fer el relleu.
Ara tot això també queda aturat en espera de la reorganització vaticana. I si hi ha canvis en la secretaria d’Estat pot ser que hi hagi variacions en la línia diplomàtica. I el nomenament de Serrano Pentinat, que ningú no ho oblidi, té més component diplomàtic que no pas pastoral, encara que també haurà de fer de pastor del bisbat o, almenys, haurà de buscar els col·laboradors necessaris perquè promoguin aquesta funció que des del punt de vista estrictament espiritual és bàsica.
Comentaris (4)