Absolts de responsabilitat els germans Cierco i Joan Pau Miquel en declarar-se fortuït el concurs de Banco Madrid

• Un jutjat mercantil de la capital espanyola considera que no hi ha cap prova que pugui avalar que la insolvència de l'entitat fos causada pels seus responsables
• La sentència dictada aquest divendres suposa un dur revés contra les pretensions de la fiscalia, a qui el magistrat retreu que no ha demostrat res del que pretén
• L'administració concursal va mantenir des del primer dia que els problemes del banc eren derivats de la "crisi de confiança" originada pel 'Notice' del FinCEN i res més
• La resolució suposa una injecció d'optimisme en espera que comenci a donar fruit el plet que hi ha pendent als Estats Units contra l'organisme depenent del Tresor americà

El titular del jutjat mercantil número 1 de Madrid ha decidit declarar fortuït el concurs de Banco Madrid i ha exonerat els seus màxima representants, entre els quals els accionistes majoritaris de Banca Privada d’Andorra (BPA), els germans Higini i Ramon Cierco, i l’exconseller delegat de les dues entitats bancàries, Joan Pau Miquel, de tenir cap responsabilitat en la causació o agreujament de la insolvència en la qual hauria caigut el banc filial de BPA arran del ‘Notice’ del FinCEN i la intervenció de la matriu ordenada per l’administració andorrana. La sentència dictada aquest divendres suposa un veritable revés per al ministeri fiscal. Era la fiscalia la que sostenia que Banco Madrid i els seus màxims responsables eren culpables d’haver portat l’entitat a la insolvència. Per això demanaven que el concurs fos declarat culpós. Però com bé remarca el magistrat Carlos Nieto en la seva resolució, el ministeri públic “no acompanya el seu informe ni d’un sol document, ni interessa la pràctica de cap prova, que permeti dilucidar si qualsevol de les persones considerades com a afectades per la qualificació han comès, per acció o omissió, cap il·lícit, ni penal ni administratiu, contra la normativa sobre prevenció del blanqueig de capitals”. El jutge es carrega de patac la pretensió de la fiscalia i també de dues societats (Marine Instruments i Luniaski) que eren clientes de Banco Madrid. I no pot fer res més que avalar la posició mantinguda per l’administració concursal que el fet que l’entitat arribés a una situació d’insolvència era del tot fortuït. El fiscal, en certa manera, pretenia dir que tant el banc com els seus responsables eren els causants de tot plegat perquè pretenien donar per certes les acusacions fetes pel FinCEN i recordava que la primavera del 2014 Banco Madrid havia estat sotmès a una inspecció del Sepblac, l’organisme que combat a Espanya el rentat de diners. La resolució és molt contundent contra les pretensions del ministeri públic. Abans, però, el magistrat repassa allò que defensava l’administrador concursal. En el relat dels fets es remarca que tot plegat va derivar del ‘Notice’ del FinCEN i de la intervenció formalment ordenada per l’INAF de BPA i anunciada a bombo i plateret pel cap de Govern, Toni Martí. I es recorda que això va generar una “crisi de confiança” que va causar una fugida de capitals de Banco Madrid, fins i tot quan el Banc d’Espanya ja n’havia ordenat també la seva intervenció. Posteriorment l’entitat acabaria liquidada. Els administradors ressalten la col·laboració mostrada en tot moment pel banc i els seus responsables, i l’ordre que hi havia en el mateix. La sentència recull que l’administrador concursal va poder conèixer una comptabilitat de l’entitat bancària “adequada” i sota el control tant dels reguladors (Banc d’Espanya i Comissió Nacional del Mercat del Valor) com de diferents institucions europees. També es ressalta que els comptes dels anys anteriors al 2015 estaven degudament auditats i que no es pot responsabilitzar ni l’entitat ni cap dels seus responsables de la “crisi de confiança” derivada del ‘Notice’ del FinCEN i que va ser el que va motivar “la situació d’insolvència de la companyia”. Tot plegat són elements “no punibles i que no tenen encaix en els supòsits previstos per la legislació per a la qualificació del concurs de creditors com a culpable”. Tots aquests pronunciaments de l’administració concursal són molt apreciats pel magistrat, que també va rebre els escrits de defensa dels ‘assenyalats’ pel fiscal (José Pérez, Rodrigo Achirica, Joan Pau Miquel, Ricard Climent, Higini Cierco i Ramon Cierco). El jutge recorda als afectats que no pel fet que no hi hagi cap resolució ferma per la via penal no s’ha de declarar el concurs automàticament com a fortuït. Encara més, afirma que només amb la comissió d’il·lícits administratius es podria arribar a la conclusió que el banc va arribar a la insolvència de forma dolosa. Però no és el cas.

---

El pronunciament de Carlos Nieto és demolidor contra les pretensions del ministeri públic a qui retreu que no acompanya la seva petició ni tan sols d'un trist document

---

Perquè, recorda el magistrat, no hi ha cap element que pugui portar a aquella conclusió. I perquè el que pretén la fiscalia no se sustenta en cap base ni prova. Com no és cap prova, per exemple, el fet que el Sepblac hagués investigat l’entitat entre el 9 d’abril i el 23 de maig del 2014 -quan la policia patriòtica espanyola ja estava buscant plenament dades dels Pujol i altres dirigents nacionalistes catalans-: “Demostra simplement la realització d'una inspecció a l'entitat en la qual van ser apreciades diverses irregularitats; però d'aquestes últimes, al marge de l'acord iniciador de l'expedient sancionador, no es té en aquestes actuacions cap notícia”, diu la sentència dictada aquest divendres. I s’hi afegeix que “la circumstància que aquests fets o operatives hagin estat o estiguin sent investigats, instruïts o enjudiciats no constitueix per si sol cap prova ni presumpció que cap il·lícit hagi estat efectivament comès”. Un altre passatge de la sentència que també arremet clarament contra el ministeri públic és aquell que manté que per arribar a la conclusió que el concurs va ser culpós hauria calgut que la fiscalia aportés “proves de la comissió de les concretes infraccions denunciades per les persones afectades per la qualificació, amb expressa indicació del seu autor, la data de la seva comissió i la disposició infringida. Com menys seria exigible que s'hagués aportat com a prova a aquestes actuacions l'acta de la inspecció practicada a l'entitat pel Sepblac; que s'hagués interessat la ratificació en judici de la mateixa pels funcionaris que la van portar a terme i que s'hagués pogut sotmetre a judici contradictori l'efectiva existència de totes les infraccions suposadament comeses, així com la seva autoria i responsabilitat”. El jutge manté en la fonamentació de la seva decisió que “sense la concreta al·legació d'aquests fets i conductes, ni la pràctica en aquesta secció de tals proves, la imputació genèrica que fa el ministeri públic a les persones afectades per la qualificació de conductes contràries a la normativa sobre prevenció del blanqueig de capitals condueix directament al buit” perquè, a més a més, “no hi ha constància que els procediments penals seguits contra els administradors de Banco de Madrid per blanqueig de capitals, insolvència punible o qualsevol altre delicte relacionat hagin culminat en cap resolució definitiva ni condemna; ni tampoc es té constància a les actuacions de cap resolució definitiva i ferma adoptada per cap autoritat administrativa, apreciant infraccions contra la normativa sobre blanqueig de capitals i imposant qualsevol sanció”. La contundència mostrada pel magistrat, que declara el concurs com a fortuït i absol “totes les persones afectades per la qualificació”, fa pensar a les representacions lletrades dels ara absolts que difícilment es presentarà algun recurs. Encara que, òbviament, no es pot descartat i més encara degut a la politització que la causa ha viscut en molts moments i veient, també, els vincles i vasos comunicants que hi ha entre Espanya i Andorra, que veu com li van caient arguments per defensar situacions que fins ara mantenia com a irreprotxables. La decisió judicial, que no era especialment esperada aquests dies, ha suposat una injecció de positivisme oimés en espera del procés que s’està seguint als Estats Units per tal que el FinCEN comenci a lliurar documentació que va compartir amb les autoritats espanyoles i andorranes. Mirant d’aconseguir que el concurs sigui declarat culpós i que es responsabilitzés de la insolvència del banc als seus principals mandataris, la fiscalia, com a garant dels interessos de l’Estat, pretenia, o pretén, que fos el banc desmantellat i els seus antics responsables els qui es fessin càrrec de pagar la festa. D’abonar el cost del procés i d’assumir les pèrdues que tot plegat hagi generat als clients de l’entitat.