Ni tan sols explica ell directament la història. De fet, sí que la seva dona i els seus pares, al Brasil, sabien de la seva intrèpida ‘vida andorrana’. D’agost a abril. Amb un hivern gèlid. Sobrevivint a temperatures d’11 graus negatius i nevades generoses. Un company de feina que esdevindria un amic i després una mena de germà va ser el primer, a Andorra, en saber com i de quina manera passava les nits aquest jove que escriu amb emoció, devoció i un ritme en la composició literària digna d’un narrador imponent. Descriu llocs, estats, sensacions com per traslladar el lector a allà on ell vol. Allí on ell ha passat. I on ha plorat, on ha maldat pel seu futur i ha temut per la seva vida. On ha enyorat la seva dona i ha patit per si no tornaria a veure la seva filla de quatre anys.
Les regles del joc legal li van impedir reagrupar la família, i l’avarícia d’uns empresaris que no li van voler cotitzar tot allò que cobrava van donar l’estocada definitiva. Sol a Andorra tot i tenir-hi família -una tieta, una cosina-, va decidir que entre muntanyes, si sobrevivia, es faria més fort i més solidari. I, sobretot, que miraria de tornar al Brasil, almenys, amb tant com el que tenia amb la seva dona quan els va semblar que a Europa podien tenir una vida millor. Però no era or tot el que lluïa. Les persones que han compartit hores, dies, estones amb ell a Andorra no han sabut fins ara com aquest jove pintor de cotxes ha viscut els nou mesos abans a la seva partida de retorn a casa. I encara estupefactes.
UNA HISTÒRIA A COMPTE GOTES
Aquella bona dona que li feia l’únic àpat que consumia al dia, aquella tieta que el va allotjar a l’inici, quan encara tenia la dona i la filla a Andorra. I encara va tenir temps per deixar dit que volia que se sabés la seva història. Però a compte gotes. Sense que, per ara, transcendeixi el seu nom. I menys encara el seu rostre. Sense que es pugui usar amb escreix el dietari que encara ha d’acabar de polir. Sense que s’expliquin coses excessivament concretes. Però sí que volia deixar dit que ha viscut nou mesos a la muntanya, a Andorra. En ple hivern. Per fer-se fort. Però, sobretot, per estalviar. Perquè no volia marxar d’Europa sentint el fracàs. I perquè, lluitant per un futur millor, ha trobat entre el blanc de la neu a l’hivern i el verd de les muntanyes a la primavera, la pau que escriu en el seu dietari, que algun dia farà públic, cercava. Un heroi anònim.
Ha encarregat a les amistats que li acabin de desmuntar el campament, el ‘xalet’ de Can Diumenge on va passar cadascuna de les nits que van anar de final d’agost o principi de setembre fins aquest 4 de maig. L’endemà agafava un bus cap a Barcelona i després un avió cap a São Paulo, primer, i, després, un altre vol fins a la seva ciutat. Aquella localitat que havia deixat uns dos anys abans per viatjar cap al Vell Continent. Just el dia abans de marxar, va permetre una coneguda que feia tot just 48 hores que havia conegut la història d’aquells nou mesos de vida sota la tenda avisar qui subscriu aquestes línies. L’endemà, quan ell ja estigués a l’avió, es podria acudir al seu ‘jardí’, com així definia el llogarret a tocar de grans mansions escaldenques on ha passat l’hivern andorrà.
Quan el periodista hagués acudit sobre lloc -cuidat fins a l’extrem, amb l’aixada, la dalla i alguna altra eina encara sobre lloc- i quan l’aventurer de vida hagués arribat al Brasil sense incidències i hagués pogut abraçar i besar tantes i tantes vegades com volgués la seva dona i la seva filla, llavors i només llavors, facilitaria algunes fotos del seu dia a dia. Alguns vídeos d’aquells dies de neu a l’hivernacle. El 21 de novembre va veure caure en directe per primer cop a la seva vida uns flocs de neu que van durar just tres hores. Però vindrien altres jornades que colgarien de neu l’hivernacle i els entorns on estava plantat.
Ha fet tant fred aquest hivern i ha nevat tant, que un camí -des d’allà on acaba l’asfalt de Can Diumenge fins al ‘jardí’ d’aquest jove aventurer- que es fa i es desfà en menys de deu minuts, molts dies li suposava una inversió de tres quarts d’hora. I és que la neu el colgava gairebé fins a la cintura i s’havia d’anar obrint pas com podia per anar a treballar sense que ningú se n’adonés de res. “Sí, potser sí que feia tot sovint cara de trist. Però és tan atent, tan educat.” “És una gran persona, un amic dels de veritat.” Així s’hi refereixen dues de les persones que han conegut el jove brasiler. Que hi han compartit estones. I que l’un des del gener i l’altra des de pocs dies abans de la marxa han sabut de la seva intrahistòria.
CURT I RAS
Comptat i debatut. Una família jove que prova sort a Europa, ho empenyora tot per arribar al Vell Continent, no li surten bé les coses a un primer país -Portugal-, viatgen cap a un segon on recorden tenir-hi família, però els diuen que no podran estar junts perquè les lleis -el reagrupament familiar- ho impedeixen. I decideixen fer el camí de tornada a mitges. Ella torna a casa i ell intentarà de sobreviure per mirar de refer, almenys, allò que tenien fet i van desfer per provar sort per a una millora que no ho va ser.
“Vaig aprendre que el fred ensenya amb duresa: mostra els límits del cos i l’ànima. Vaig descobrir que, a -11 °C, el cos deixa de fer mal; s’adorm”, escriu el jove en un esborrany del que ha de ser el seu dietari, que encara està acabant de perfilar
I sense voler molestar ningú, volent ser ell mateix, sabedor de com de car és el cost de vida a Andorra, com d’impossibles són els lloguers al país on havia anat a espetegar, es va llançar a l’aventura. Abans de tornar a casa havia de saldar els deutes que havia contret per poder pagar passatges d’avió -alguns d’inesperats-, per poder tornar a tenir un petit piset al poble on ho havia venut tot abans de volar a Europa. Per poder donar a la parella un cotxe força més senzill que el que havien tingut abans. Però millor aquell que res. I encara, per poder volar aquest dimarts cap al Brasil amb el sou íntegre del mes d’abril a la butxaca.
Tot, a canvi de viure entre matolls -ben esporgats, quedi clar- o combatent el fred amb un escalfador de ceràmica. És a dir, una mena de petita xemeneia en què es convertia un test de terrissa alimentat per aquelles petites espelmes. I dutxant-se amb aigua procedent d’un tub de PVC que algú va abandonar sota els xalets de Can Diumenge però que seguia regalimant. Aigua que escalfava a la força de les espelmes en una galleda de metall que mantenia la temperatura. A canvi de moure’s només quan el sol ja feia els ulls clucs i enfilant el camí de la feina abans de les 6 del matí perquè ningú el pogués veure com un sospitós de res.
“Sabia que tot això estava prohibit”, escriu més o menys en un emocionant dietari que segurament algun dia farà públic encara que només sigui a través de les xarxes però que no vol encara que es publiciti massa perquè encara vol tenir-lo més polit. Però sí, ha passat l’encàrrec que es faci saber la seva aventura perquè tothom tingui clar com ha viscut a Andorra. Que, diu, té la part trista, macabra, indignant d’haver-se de veure segons de quina manera si es vol poder tenir una certa dignitat amb l’ànima pròpia. Té aquell punt d’aventura.
I també hi ha la part positiva. La personal? El creixement i la superació de reptes. La col·lectiva? Ningú li ha fet mal i en cap moment no ha sentit els perills per una manca de seguretat. Si que ha temut per la vida pel fred. “Vaig aprendre que el fred ensenya amb duresa: mostra els límits del cos i l’ànima. Vaig descobrir que, a -11 °C, el cos deixa de fer mal; s’adorm.” Però no cal manllevar-li massa més d’un dietari que, si mai escau, ja difondrà. Ara reposa a casa. Ha desfet la petita motxilla plena de vida i mira de reprendre aquell passat que pensava que Europa l’ajudaria a enterrar i que, en canvi, ha de recuperar més que mai. Si pot, malgrat tot, no té intenció de tornar a posar els peus a Andorra.
PORTUGAL PRIMER
La vida europea d’aquest jove brasiler i la seva parella i filla havia d’escriure’s a Portugal. Però no va quallar. No va topar amb les persones adequades. I malgrat que treballava de pintor de cotxes i se’n sortia -ja ho havia fet al Brasil, ho tornaria a fer a Andorra- la mare del cap del taller li va fer la vida impossible. Fins a aconseguir que el despatxessin. També acabarien fent fora de la feina la dona, advocada al seu país d’origen. Tot plegat els va desanimar. I els va fer veure que l’aventura no funcionava. A Cascais recordaria aquest jove brasiler que tenia a Andorra una tieta. I en bus van creuar la Península Ibèrica per arribar al Principat.
L'entorn del lloc on va fer estada just aquest dimarts, quan ja l'havia abandonat però encara no s'havia retirat la tenda i l'hivernacle.
La parenta els va dir que els ajudaria, i que podien fer estada a casa seva. Però ja se sap que la convivència no sempre és fàcil. La jove família brasilera va arribar al Principat el maig passat. De seguida el van provar en un taller. Pintor de cotxes. I la prova va funcionar. Però primer havia de treballar en negre. Els papers encara trigarien. Els primers dies de juliol ja tenia l’autorització corresponent. La dona i la filla seguien en règim de turista. Confiava el jove aventurer que podria fer el reagrupament. Sumant el sou base a les hores extra, alguns dissabtes i suplements diversos, la remuneració final no estava del tot malament.
Escalfant-se amb la xemeneia de ceràmica. Passant dies amb un ull tancat i un altre obert. Amb un llit plegable. La seva dona i els seus pares ho van saber aviat. I el van qualificar de boig. Però sabien quin era el seu repte. No tornaria al Brasil amb la cua entre cames i amb deutes per saldar. Ho pagaria tot i encara podria tornar amb un somriure
Però l’empresari li va deixar clar, que ell pagava el mínim necessari de forma legal, cotitzada, i la resta, tot en negre. Van anar passant els dies i la noia, la dona, cada cop estava pitjor. Tampoc la convivència al domicili amb familiars era la millor possible -ja havien canviat a casa d’una cosina- i el resultat final va ser decidir que la dona i la filla tornarien d’allà on havien vingut i d’on s’havien desprès de casa, cotxe i feines respectives. I calia endeutar-se per comprar nous passatges. Ara de retorn i amb la cua entre cames. Però el nostre heroi anònim no volia caure del tot. Ni ell ni la seva família. A partir del 21 d’agost es quedaria sol. Sí, amb algunes amistats i amb feina.
S’iniciaria aquí el seu repte majúscul. Estalviar el màxim amb el mínim de temps. Encara amb la parella al país havia recorregut alguns dels paratges andorrans. Relata en el seu dietari un ‘viatge’ al pic de Padern que li faria descobrir el lloc on acabaria fent estada durant nou mesos. Però abans, va pensar en instal·lar-se en un càmping. Ho tenia clar, decidit (malgrat que a la ‘família andorrana’ els va dir que havia llogat una habitació). Però no li garantien pas els serveis en època hivernal. Ja sol, un bon dia, just al costat de “l’escultura ‘La Noblesse du Temps’ de Salvador Dalí, vaig tenir una epifania. Vaig alçar la vista i vaig veure el camí de muntanya, el mateix que portava al jardí abandonat que havia descobert setmanes abans”.
Va ser llavors quan va decidir que viuria allí. Que seria el seu jardí. S’hi enfilava les nits. Hi feia neteja amb les mans. Després compraria l’aixada. Treia les males herbes. Va encomanar per Internet una tenda de campanya. Va adquirir un hivernacle que va arribar abans. Es va anar construint el que han estat nou mesos de vida. Tenia el tros més cuidat que alguns dels jardins senyorials i de veritat dels seus ‘veïns’ de Can Diumenge. Menjava fora, a prop de la feina, i per les nits tornava a la ‘cova de plàstic’. Pa i mel. I poca cosa més abans d’adormir-se no amb cert aire d’intranquil·litat.
Escalfant-se amb la xemeneia de ceràmica. Passant dies amb un ull tancat i un altre obert. Amb un llit plegable. La seva dona i els seus pares ho van saber aviat. I el van qualificar de boig. Però sabien quin era el seu repte. No tornaria al Brasil amb la cua entre cames i amb deutes per saldar. Ho pagaria tot i encara podria tornar amb un somriure. Quan va veure que menjar fora cada dia li suposava una inversió d’uns 200 euros al mes, va baixar la manutenció. Menjaria un sol cop al dia. I per la nit, pa sec i una mica de mel com fins llavors. Es feia farts de caminar amunt i avall.
Si algun amic s’oferia a acostar-lo a casa, sempre els demanava que el deixessin en alguna rotonda de Sa Calma. Mai donava pistes dels últims metres que encara havia de fer a peu. Va descobrir que era el fred del Pirineu i va patir la neu blanca que mai abans havia vist. Es va emborratxar per Nadal per poder passar el dia assenyalat en soledat i procurava sempre de dur ben carregat el mòbil. A la feina, al bar. On volgués que fos abans d’arribar al ‘jardí’ endollava el telèfon.
DUR HIVERN A ANDORRA
La roba sempre ben neta i mai explicant més del cregués just per no saber descobert. L’hivern era tan dur, que al gener es va atrevir a explicar a un company que havia estat de feina el seu secret. Li havia de prometre que no diria res a ningú. I li demanava que si mai no sabia d’ell, és que potser li n’havia passat alguna i que enfilés cap a Can Diumenge, no fos el cas. El mateix company que s’encarregaria de mostrar el llogarret a aquest qui subscriu aquestes línies. Pintor de cotxes, guerrer de vida, sempre acompanyat d’algun dels cactus Gymnocalycium que han estat fidels companys des del Brasil. I que, encara alguns, al Brasil han tornat.
“Allà, en el silenci absolut de les altures, vaig entendre: aquest era el premi. Ni comoditat, ni diners, ni reconeixement, sinó significat. La pau que buscava no era en un lloc, sinó dins meu. Vaig mirar l'horitzó i vaig xiuxiuejar: ‘Gràcies, Andorra. Pel refugi, el menjar, l’aigua, l’aprenentatge’”
Va passar l’hivern, va brotat el verd de les muntanyes. Va eixir la primavera i aquest jove brasiler que batejarem com a Gudy començava a notar el cap i al cor que arribava el terme. Que Andorra era missió complerta. Deutes pagats i amb diners -que al Brasil ‘s’expandeixen’ per poder dotar la dona i la filla d’una petita llar. Més petita que la que tenien abans d’iniciar l’aventura europea. Però una llar digna i guanyada a la llum de la Lluna que il·luminava el refugi andorrà del guerrer brasiler. Havia complert el repte. Ja tenia bitllets de retorn. Els tenia des de feia un temps.
Havia de buscar els millors preus per poder mantenir l’objectiu. L’estalvi. Tornar a casa sense aquella sensació de fracàs que li havia fet viure l’aventura europea. Però encara necessitava alguna cosa més. I si des del ‘jardí’ de Can Diumenge es tenen unes vistes espectaculars de la vall central, en volia una mica més. Camina que caminaràs, el darrer diumenge d’abril es va enfilar al pic de Carroi.
“Quan vaig arribar al cim, vaig seure. Tot el món cabia allà davant meu. Les valls, els pobles, els rius, les muntanyes nevades al fons... tot semblava en pau. Vaig plorar. No de dolor, sinó de gratitud. Allà, en el silenci absolut de les altures, vaig entendre: aquest era el premi. Ni comoditat, ni diners, ni reconeixement, sinó significat. La pau que buscava no era en un lloc, sinó dins meu. Vaig mirar l'horitzó i vaig xiuxiuejar: ‘Gràcies, Andorra. Pel refugi, el menjar, l’aigua, l’aprenentatge.’ Estic agraït a aquells que es van creuar en el meu camí: amics, companys, desconeguts, àngels disfressats de gent corrent. Agraït per les muntanyes que em van posar a prova i per la fe que em va sostenir.”
Durant nou mesos va posar a prova la seva resistència. Mental, física. També la seva perspicàcia. No ser descobert. No passar més pors, més temors, dels que el temps va voler. Va ser el veí més humil de Can Diumenge. A recer dels adinerats. Mirant de subsistir per tornar al seu món sense haver de dir que havia fracassat del tot. Europa no va ser un somni. Però sí una lliçó de vida. Andorra, un aprenentatge. Aquella Andorra que se suposa rica i benestant.
Comentaris (13)