A les 9 en punt del matí un minibus esperava davant la porta de l’edifici administratiu de Govern. La comitiva formada pel ministre de Medi Ambient, Agricultura i Ramaderia, Guillem Casal, els consellers generals que formen la comissió legislativa d’Economia, alguns periodistes i altres representants dels departament d’Agricultura donaven el tret de sortida a la visita a quatre explotacions ramaderes del país. Una promesa del mateix Casal feta en el si d’una compareixença a la comissió i que ha complert amb escreix.
Primera parada, Cal Peretol. A Soldeu. Temperatures baixes i paisatge ben nevat. Toca trepitjar neu, abans que fems, mentre acompanyem al Miquel Naudi, titular de l’explotació, a veure les vaques. Als seus vuitanta-un anys es mou amb facilitat en una explotació al bell mig del poble. Entrar a la seva cort és com fer un salt en el temps. 100 o 150 anys enrere. O més. Sostre baix, espai fosc, tot de fusta i vaques estacades. A sobre, un paller des d’on es fa caure el menjar a les menjadores dels animals. És antic sí, però igualment compleix les normatives de benestar animal, que ningú s’espanti.
El Miquel no té relleu i els responsables del ministeri són conscients de les dificultats que suposa que una persona jove s’embarqui en un projecte com aquest. Cal Peretol és un clar exemple d’explotació que necessita modernitzar-se. Però és clar, qui pot fer la inversió necessària? I al mig del poble, difícilment. Més, si es té en compte que la cort és al costat de casa del Miquel.
Però, el ministre de seguida hi posa el toc de màrqueting, mirant, és clar, la pista de Copa del Món d’esquí que discorre a la muntanya que hi ha just al davant. “El relat és increïble! Poder explicar que aquestes vaques a l’estiu pasturen a la pista de Copa del Món i després, que l’esquiador que corre la cursa o qualsevol que ve aquí, es pugui menjar la seva carn en un restaurant a les pistes...” Per algú associar la imatge de la vaca i el mateix temps el bistec al plat potser és excessiu, però res més lluny de voler promocionar el producte de proximitat i qualitat.
La ruta continua cap a Encamp. Al carrer de la Font, al centre del nucli antic de la poble, s’hi amaga l’explotació de Casa Areny, liderada per Julià Loan. Amb poc menys de 30 anys i fent societat amb un altre jove agricultor han reprès diverses explotacions que s’havien quedat sense relleu. Tenen més d’un centenar de caps de bestiar, una de les més importants del país.
Les instal·lacions res tenen a veure amb les de Cal Peretol, són més modernes, però tot i així també necessitarien canvis. “Fer una explotació més adequada”, remarca Casal. Fan engreix i ja compten amb alguna càmera per controlar, per exemple, les parideres. Però tenen altres dificultats: no tenen sitja i un camió no pot arribar fins a lloc, per tant, el pinso l’han de comprar a sacs i transportar palets. Els consellers fan la feina, miren i pregunten.
I del centre del poble, toca anar cap a Vila, a Casa Cauba. “Veurem el Rolls-Royce de les explotacions”, avisa el ministre. I certament el canvi és espectacular. L’estable és una nau d’uns 1.000 metres quadrats, d’una sola planta, amb espai per a les vaques, una zona per a les parideres i un altre tancat, a fora, pels vedells. Una guia que va de punta a punta de la nau sustenta una càmera des d’on el titular de l’explotació, Pere Torres, pot controlar tranquil·lament des del mòbil si les vaques pareixen o no. De fet, el seu mòbil és una central de dades de tot el que els passa als animals.
També té mecanitzada la neteja dels fems, i ell sí que té sitja, amb un tub que fa anar el pinso cap a l’estable. Realment una altra dimensió en quant a condicions de treball. A tothom se li fa evident. Però és clar, no tothom té la sort de poder fer els seus nivells d’inversió.
A dins de la nau encara hi pengen algunes fulles de tabac. I el ministre fa la pregunta clau: sense el tabac et sortiria a compte? Torres respon sense problemes: amb el bestiar pot arribar a fer les paus gràcies a les ajudes del Govern, incloent-hi el sou del treballador que té, i el tabac “és el que em dona el benefici”.
L’última parada és Anyós, a Casa Jumpere. Un altre exemple d’explotació d’una sola planta, força mecanitzada però amb una construcció de fusta completament integrada al paisatge. Només per aquest últim detall, el cost de construcció ja és molt més assumible que l’anterior.
Aquí el Jordi Fité ha agafat el relleu del seu pare, el Joan. Tenen dues quadres, una on fan l’engreix i la segona, a la borda Paulelles, on guarden les vaques en règim de semiestabulació. Com tota la resta tenen vaques de raça bruna i segueixen el procés d’engreix de vedells perquè puguin ser comercialitzats com a carn de qualitat.
El Joan dona totes les explicacions del món i sentencia adreçant-se als polítics: “De tant en tant està bé que vinguin a veure els pagesos”. I encara hi afegeix: “Trobo a faltar una cosa que fèiem abans, que és treballar junts”.
Si la visita d’avui ha servit per tornar una mica a aquell esperit, segurament ja haurà estat un èxit. Com a mínim, en el viatge de tornada, tothom sembla molt més conscienciat i plenament interessat en poder fer feina en pro dels ramaders. Si és pel ministre, segur que surten projectes, perquè no es cansa d’exposar idees i propostes, encara que en molts casos deixi clar que són embrionàries i pensant en el futur.
Comentaris (3)