Valira ‘de competició’

(AMB VÍDEOS) Diversos piragüistes professionals o palistes d’alt nivell aprofiten el notable cabal primaverenc del riu per treure a passejar els seus caiacs per diferents trams del curs fluvial andorrà

Si el grau màxim en el caiac extrem està situat en el 5, la Valira, a la primavera, no baixa de 3+ o 4. Fins i tot més i tot. En qualsevol cas, el riu és aprofitat més del que sembla per professionals del piragüisme o amants del caiac amb cert nivell per donar sortida a la seva passió. Neoprè, pales, caiac… i cap avall. Hi ha cops que ho fan de manera aïllada. En altres ocasions, forma part d’entrenaments o activitats organitzades, per exemple, pel Club Andorra Canoa Caiac.

La Valira, amb el desglaç, esdevé “un riu bastant potent, no tothom hi pot baixar, és força complicat. No és per a principiants en cap cas”, alerten des de l’esmentat club, tot recordant que al Principat no hi ha cap mena de legislació que prohibeixi baixar pel riu més enllà dels aspectes derivats de la responsabilitat civil i el sentit comú. Això sí que cal tenir-ho en compte, és clar. I molts cops és fonamental.

Per exemple, al club en qüestió, són cinc o sis les persones que tenen el suficient nivell per deixar-se anar amb l’embarcació riu avall quan la Valira baixa plena d’aigua com ara. El curs fluvial andorrà no està subjecte a una regulació en matèria de navegació “però les zones on hi ha obres no les fem servir, no hi anem”. I hi ha més treballs dels que semblen que, d’una manera o altra, afecten el riu. Per seguretat dels esportistes i també per la dels operaris, eviten aquells trams.

Prou riu hi ha encara per poder gaudir de l’embranzida de l’aigua. De la zona de la central hidroelèctrica de FEDA fins a l’altura del comú d’Escaldes, per exemple, hi ha un tram d’allò més dificultós. De fet, en algun punt pot arribar, segons els experts, fins a grau 5. I el congost que queda al tomb del túnel de la Tàpia, a Sant Julià, la dificultat pot arribar a 4+. Poca broma.

La qüestió és que la gestió de l’aigua, del cabal fluvial, no és gens senzilla. “O tens molta aigua o no en tens”, expliquen des del club, que mig sorneguers reconeixen que els treballs que es van fer a Sant Julià encarats a una hipotètica activitat de ràfting, “per al caiac ens van anar bé”. I ho aprofiten. Encara ara, però, al·lucinen amb el fet que ningú del comú lauredià, al seu dia, no es posés en contacte ni amb cap dels dos clubs existents ni amb els responsables de la federació.

Asseguren que d’entrada i sense embuts els haurien desaconsellat dur a terme qualsevol activitat en relació amb el ràfting. “Si pretens aconseguir un negoci rentable, un projecte de ràfting és inviable. Camp empresa se’l plantejaria. A tot estirar es pot treballar un mes i mig. Com a molt dos. I això tots aquells que alguna vegada hem baixat pel riu ho sabem. No calia fer ni grans estudis”. Però ningú no va demanar. Coses que passen.

 

Etiquetes

Comentaris

Trending