El 2019 va ser un any molt complicat on l’artista sentia que “tot m’estava ofegant i no sentia que arribés a res, i sentia que el món se m’estava menjant”. A poc a poc i sense gairebé ni adornar-se va començar a pintar i pintar quadres, i tots ells tenien un fil conductor: l’aigua. “Sempre que anava a nadar o em deia una banyera era el moment de calma i tranquil·litat on estàs sola amb tu mateixa i ningú et veu, pots plorar tranquil·lament”, diu. Aquesta dualitat la va començar a plasmar a les seves pintures, on també va començar a tractar temes com els TCA, l’autoestima i el cos. “Conec a gent que ho han patit, i quan era petita, no ho arribava a entendre el perquè d’aquestes coses, fins que em va tocar tan de prop”.
Els anys van anar passant i a poc a poc, anant a teràpia i treballant en ella mateixa, va anar aprenent, millorant i sanant, tot i que “no és un procés lineal. Potser tot està en calma i l’endemà sents que t’ofegues un altra vegada”. Per això va decidir que el seu art seria “bastant social” i que un dels objectius seria “que ajudi d’alguna manera als altres, però d’alguna manera també m’ajuda a mi a treure el que amb paraules no sabria explicar a vegades”.
A inicis d’aquest any es va començar a involucrar en l’Associació de Defensa del Jovent en Risc, i van decidir fer alguna cosa per Dia Internacional de la Salut Mental. Va ser en el moment que es va asseure a mirar quines peces tenia que es va adonar que sense ser conscient havia treballat molt el tema de l’aigua: “Al final per dir-ho d’alguna manera, he transformat les meves llàgrimes en pintura”. D’aquí va néixer l’exposició ‘Ofegant-me o aprenent a nedar’, un recorregut pictòric i emocional de 13 peces que explora la lluita amb la salut mental a través de l’aigua com a fil conductor de les emocions.
Entre elles es troba una peça, que l’autora no sabia si exposar-la. La va fer l’any 2019 i és una lluna que plora. “La pintava quan estava sola a les nits, i sentia que l’única companyia que tenia era la lluna, que a més sempre està sola”, explica. Tot i que és una peça que li agrada molt, no sabia si encaixava molt bé amb la temàtica de l’exposició, però al final va arribar a la conclusió que “les onades, el mar, les llàgrimes, i al final el planeta es mou per la lluna i tot va connectat”.
També és molt especial per ella un autoretrat que va fer, i amb el qual va guanyar el Talentejant. “Mai havia participat en cap concurs perquè no confiava en mi i en què a la gent li agradés”, comenta, però gràcies a la seva família i amics que la van animar, s’hi va presentar i després de guanyar-lo, “d’alguna manera, vaig començar a creure en mi”.
Més enllà de les seves obres, l’artista andorrana també considera que “l’art pot ser una forma de trencar amb els tabús sobre la Salut Mental”. Per això, i acompanyant l’exposició també durà a terme dos tallers: “Parlem molt d’aquestes coses, però quan ens toca de prop no sabem identificar-les o treballar-les. A la gent li costa obrir-se, li costa confiar i explicar-ho perquè encara hi ha molt estigma i molt tabú”. Els dos tallers -un dels quals va dirigit a les persones de l’ADJRA- serà “una bona manera de transitar aquestes emocions”, que serviran per veure que hi ha més gent en la mateixa situació, que es pot parlar, i que no es queda com un debat sobre les estadístiques o com haurien de ser les coses, sinó que quedarà retratat en la peça: “fer-les (físicament) i posar-te tu a dins t’ajuda a veure les coses, a sanar”.
Comentaris