Tot va començar amb una febre persistent que patia la nena i que no acabava de marxar. “Cada setmana anàvem al pediatra. Ens pensàvem que seria una infecció o un virus fins que un dia li va créixer la panxa”, recorda. Llavors, van anar al servei d’urgències de l’hospital. “Hi havia un metge, Iván Cano, que també treballava a Sant Joan de Déu i, després de fer-nos unes proves, ens va enviar en ambulància cap allà”, explica.
[Amb el diagnòstic] “Pel cap et passa molta tristesa perquè qui més estima en aquesta vida té una malaltia greu que pot ser letal, però de seguida vaig tenir clar que faria tot el possible perquè ella es posés bé i que havia de ser molt fort”
Era l’inici d’uns dies complicats, amb encara més exàmens mèdics fins que va arribar el moment de confirmar el que, malauradament, ja es temien. La seva filla patia un càncer al ronyo esquerre, el que es coneix mèdicament com el tumor de Wilms. “En aquell moment, esclata la bombolla del que és la vida normal”, afirma. Un cop duríssim fins i tot malgrat haver ja assistit prèviament a xerrades d’acompanyament.
“Pel cap et passa molta tristesa perquè qui més estima en aquesta vida té una malaltia greu que pot ser letal”, recorda. El segon pensament que va tenir César va ser que “tenia clar que faria tot el possible perquè ella es posés bé i que havia de ser molt fort”. Calia, també, reaccionar ràpid, perquè el tumor estava força estès. Els metges van decidir extirpar el ronyó i, posteriorment, iniciar un tractament de quimioteràpia.
La nena fa romandre durant un mes a l’hospital. I en aquests moments, la família va poder tenir el suport de la fundació Ronald McDonald, que els va permetre estar a una de les cases preparades per aquestes situacions. També remarca el suport des de l’Associació Andorrana contra el Càncer (Assandca). Després del postoperatori, durant vuit mesos -un cop cada mes- es baixava des d’Andorra per rebre la sessió de quimioteràpia. Un cop acabat, hi havia revisions mensuals.
Fins que el febrer del 2020, va arribar la segona mala notícia. “El tumor havia fet metàstasis al pulmó dret”, recorda César, tot admeten que “aquest cop va doldre més” però deixant clar que “calia tirar del carro”. A la menor se la va tornar a operar, en aquest cas per treure únicament els nòduls cancerígens. I, a partir d’aquí, tocaria un altre tractament de quimioteràpia, en aquest cas més agressiu. I, sobretot, havent-lo de fer en mig de l’esclat de la pandèmia.
El missatge a altres pares que estiguin passant pel mateix és clar: “encara que estiguis al fons del pou sempre hi ha cordes on agafar-te; les has de buscar i no quedar-te al fons”
Així, per exemple, ja no es van poder estar a la casa McDonalds. Es va recórrer a l’apartament que la família tenia a Salou i quan tocava, s’anava cap a Sant Joan de Déu. El tractament, en aquest cas, sí que va tenir conseqüències per a la nena. “Ja li queia el cabell, les pestanyes, les celles, tenia vòmits. Li havíem d’injectar cada setmana més defenses”, rememora. Novament, mesos de sessions i, un cop finalitzades, tocava esperar.
De nou, revisions mensuals. Sempre amb la por que el maleït càncer tornés a aparèixer. Fins que al cap d’uns mesos “ens van dir que tot estava net”. Un moment en el qual “et treus un gran pes de sobre”. Des d’aquest moment, els controls es continuen fent de forma periòdica. Ara, en el seu cas, ja només cada sis mesos. El fantasma sembla haver marxat, tot i que César admet que “sempre tens por d’una recaiguda, més en el nostre cas, sempre hi ha el formigueig, la papallona a l’estómac”. Ara, però, es mostra confiat: “hem vist la llum”.
Al llarg d’aquests mesos, entre sessió i sessió de quimioteràpia, la nena va poder anar a escola -amb les dificultats de la Covid, això sí-. Assegura César que sense problemes, malgrat l’aspecte físic que presentava. “Havia d’anar amb mocador perquè li va caure el cabell però són nens; jo li explicava que tenia un bitxo a la panxa i al pulmó i que s’estava curant. Ella ho entenia així i els companys, també. Crec que no l’ha afectat”, relata.
El malson, doncs, fa temps que s’ha acabat. A poc a poc, els mals records s’esvaeixen. “El que he après és que tenim un bon sistema sanitari i molts bons convenis amb hospitals de Barcelona. També estic molt agraït a la Cristina Gómez i al seu equip de la CASS per facilitar tota la burocràcia i a Assandca. Haig de valorar totes les ajudes que hem tingut”, comenta.
Familiarment, es mostra content pel que fet la menor “no recorda gairebé tot el que ha patit; és feliç i està bé” i destaca que amb la seva parella “ens estimem fins a un punt que ningú ens podrà vèncer”. I dona un consell als pares que s’hagin de trobar en una situació similar: “encara que estiguis al fons del pou sempre hi ha cordes on agafar-te; les has de buscar i no quedar-te al fons”.
Comentaris