De síndics a observadors

Com a màxima autoritat parlamentària va protagonitzar un bon grapat discursos. No té ganes de tornar-hi? Li preguntem tot bromejant. “Ja no sabria què dir”, respon. De ben segur que no seria el cas per algú tan amic de les paraules, però és evident que els anys passen i cal deixar pas a qui ve darrere. I res més lluny. Com si l’espai s’hagués convertit en una tribuna privilegiada d’exautoritats, apareix la seva successora, Roser Suñé. Entre rialles espien des de la distància com tothom va agafant lloc en un vestíbul que ha canviat la distribució del faristol per a l’hora del discurs. “Perdent aquest espai d’aquí al darrera, no sé si no quedarà molt just d’espai”, comentava Mateu, veu autoritzada en l’organització de l’esdeveniment. Amb tot, després de les bromes i abans que comencés el discurs oficial, Mateu i Suñé han retornat a l’espai que els corresponia.

Mentrestant, els Petits Cantors i els membres de l’orquestra de l’Institut de Música esperaven el seu torn. El director, Jordi Sabata, mirava de fer mantenir la compostura als més petits, però els minuts anaven passant, i no sempre és fàcil estar-se dret i quiet.

Pels passadissos, corredisses de periodistes i tècnics per mirar de no perdre’s cap detall i que tot estigués a punt en el moment de començar.

La puntualitat no ha estat precisament britànica. I és que després de la sessió de consell tradicional, ha estat el torn de les fotos. Primer a les escaldes del costat de la Casa de la Vall, i després aquí i allà. Ara ministres, ara secretaris d’estat, ara cònsols, ara els d’una parròquia, ara els de l’altra... Multitud i per a tots els gustos.

Finalment, cap a tres quarts de vuit, s’ha donat el tret de sortida a l’acte institucional. Una primera peça musical. Discurs del síndic. Aplaudiments. El Gran Carlemany. Més aplaudiments i ara sí, canapès i copes de cava per celebrar els 31 anys de la Carta Magna. Feliç dia de la Constitució.