El silenci i les preguntes del fiscal

El judici de la causa general del ‘cas BPA’ es reactiva aquest dilluns després de l’aturada de Tots Sants amb Alfons Alberca mantenint un interrogatori que fa sis jornades que el manté parlant sol perquè la declarant no respon; el comportament del ministeri públic no és en va, aplica allò de ‘qui calla, atorga’

Qui calla, atorga. Aquest és el joc que juga el fiscal general amb l’aparent delirant interrogatori unipersonal que fa dies que protagonitza a la Sala Magna de la Seu de la Justícia. El judici de la causa general del ‘cas BPA’ es reactiva aquest dilluns després de l’aturada de Tots Sants amb Alfons Alberca mantenint una cascada de preguntes sense resposta. Però el comportament del ministeri públic no és en va. Davant l’absència de proves, amb preguntes pot generar dubtes. Esquitxar. Infondre dubtes al tribunal i fins i tot als processats i a les seves defenses.

Alberca porta dies parlant sol. I ho continuarà fent aquest dilluns. Ha fet ja milers de preguntes. La immensa majoria improvisades. Repassa gairebé transacció per transacció aprovada a l’empresari Rafael Pallardó i llança qüestions a qui va ser cap de compliment normatiu de Banca Privada d’Andorra (BPA). L’executiva bancària ja va advertir abans de res, quan se la va fer seure a la taula dels declarants, que no pensava respondre ni a l’acusació pública ni a la particular que exerceix el Govern. D’entrada, el fiscal general, contrariat, va haver d’assentir. I fins i tot va deixar dit que es conformava en no poder preguntar. Això sí, va demanar que es reproduís durant la vista les declaracions que havia fet la processada durant la fase d’instrucció. Però passada la jornada d’escolta d’aquestes gravacions, Alberca va canviar de parer. I va iniciar un interrogatori infumable. Per insuportable.

És una tàctica com una altra. Més encara en un judici tan inhabitual com el que es viu a la Seu de la Justícia des de fa mesos. I el que encara queda. És una mena de baula més en l’acarnissament als processats, si es vol dir així

És una tàctica com una altra. Més encara en un judici tan inhabitual com el que es viu a la Seu de la Justícia des de fa mesos. I el que encara queda. És una mena de baula més en l’acarnissament als processats, si es vol dir així. Que les preguntes no respostes poden anar en contra d’aquell qui no respon tot i tenir el dret a no respondre és un tàctica que s’aplica, i molt, a integrants de la banda terrorista ETA, més recentment encara, als terroristes de naturalesa islàmica, jihadista. Crueltat màxima. Però la jurisprudència espanyola -i Alberca s’emmiralla tot sovint en fiscals espanyols, sobretot en el ‘cas BPA’- va en contra del silenci del jutjat tot sovint.

Tant diverses sales del Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional han emès resolucions que venen a dir que si el processat no contradiu en seu de vista oral allò de què se l’acusa, es pot arribar a considerar com una prova en contra. I Alberca ho sap i juga, fins i tot, amb les emocions. És a l’únic que l’interrogatori unipersonal -i s’està al segon de 24 processats- no se li fa pesat. No vol dir que no es cansi. Però se’l nota confortable. Tot sovint fent la mateixa pregunta de diferents formes. Tot sovint demanant aparents bajanades. Per posar un exemple: quantes persones hi havia a tal reunió del comitè de prevenció de blanqueig, o quines persones eren. O en quina data es va fer tal o tal reunió o transacció. I aparentment té els documents davant que certifiquen, per escrit, allò que està demanant.

Manté el Suprem espanyol que “no es pot afirmar que la decisió d'un acusat de romandre en silenci en el procés penal no pot tenir cap implicació en la valoració de les proves per part del tribunal que el jutja”

Però el fiscal, Alfons Alberca, fa de l’interrogatori una mena de gota malaia. Fustigant els processats. Minant-los la moral, fins i tot. Qui no te tall, rossega els ossos. Que és l’expressió en català d’una frase més cèlebre en castellà: ‘A falta de pan, buenas son tortas.’ I aquest és el joc enverinat del fiscal general. Fer passar bous per esquelles. Fer combregar rodes de molí. La jurisprudència espanyola, que coneix bé el màxim representant del ministeri públic i que en virtut del dret comparat pot mirar de colar-ho on sigui, sap que la sala segona del Tribunal Suprem ha reiterat en més d’una ocasió que “no es pot afirmar que la decisió d'un acusat de romandre en silenci en el procés penal no pot tenir cap implicació en la valoració de les proves per part del tribunal que el jutja”.

Ben al contrari, “es pot dir que aquesta decisió, o la inconsistència de la versió dels fets que l'acusat aporta, hauran de ser tingudes en compte per l'òrgan judicial. La lícita i necessària valoració del silenci de l’acusat com a corroboració del que ja està acreditat és una situació que reclama clarament una explicació de l’acusat en virtut de les proves ja practicades”. I la doctrina del Tribunal Constitucional també manté que “davant l’existència de certes evidències objectives presentades per l’acusació, l’omissió d’explicacions sobre el comportament enjudiciat en virtut del legítim exercici del dret a guardar silenci es pot utilitzar pel jutjador per fonamentar la condemna, tret que la inferència no estigués motivada o la motivació incorregués fos irraonable o arbitrària (STC 220/1998 ) o bé fos la conseqüència del sol fet d’haver optat el declarant per guardar silenci”.

ANGLADA I ALLÒ QUE L’ACUSADOR NO VA DIR

En fi, que Alberca no avorreix gratuïtament. Sap a què juga. I dóna feina a les defenses. Hauran de ser els defensors i els processats primmirats en les respostes o explicacions que donin quan s'escaigui. De fet, el fiscal general també té clar, ell, que qui calla, atorga. Li ho va fer notar el president del tribunal que jutja el ‘cas BPA’, Enric Anglada, quan després de fer-se l’orni, el representant del ministeri públic, en demanar-li Anglada que es posicionés sobre la petició d’un dels advocats de la defensa, Josep Anton Silvestre, sobre si pensava atacar-lo, obrir-li una causa en contra seva, per haver estat en un moment donat advocat de Rafael Pallardó, va filosofar en lloc de respondre.

Joan Pau Miquel, en primer terme a la dreta, i Alfons Alberca al fons.

Relacionat

Joan Pau Miquel 38 - Alfons Alberca 2

Anglada li va fer dir a Alberca allò que Alberca no va dir. Que Silvestre no calia que patís que la fiscalia no li obriria diligències. El fiscal de ben segur no pensava això. O no de manera tant contundent. Però aquí el seu silenci tenia un altre valor. Sabia l’acusador públic que si deia el contrari, que si deixava lloc a dubtes, automàticament Silvestre presentava la renúncia a defensar els seus patrocinats. I això volia dir, també de forma automàtica. haver d’aturar el judici. I probablement durant mesos. I Alberca sap que a la maquinària estatal, governamental, a l’Andorra dels bons no li convé parar la vista. Hi ha un bé major, criminalitzar sí o sí. Que quan un judici és polític, el calendari el marca també la política. O, en tot cas, hi ha béns superiors que cal primar. Tot sigui per la pàtria.

Comentaris (6)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.