Ballesté, que està enrolada en el sector de la donació i el trasplantament des que era estudiant, serà una de les participants en un simposi que es farà aquest divendres a la sala d’actes de la Llacuna. El dia abans s’haurà fet un taller més tècnic. Aquests actes -el simposi versa sobre ‘La donació com a part de la nostra vida’- formen part de la feina que s’està fent a Andorra, i més concretament a l’hospital, per poder facilitar la donació d’òrgans i de teixits. I la Fundació DTI fa un acompanyament d’allò més important.
La directora de la Fundació DTI, lligada al Clínic, i una de les ponents de la jornada, manté que “nosaltres estem molt contents d’haver pogut participar a la formació d’especialistes de l’hospital andorrà, que són tant intensivistes, metges i infermeres d’intensius, perquè estiguin preparats quan hi hagi un potencial donant d’òrgan que es pugui tirar endavant amb l’activitat i després els centres trasplantadors ja es desplaçarien”
“Andorra sempre ha tingut una relació especial amb Catalunya i, per tant, totes les persones andorranes o residents a Andorra que necessiten un trasplantament estan assignades a una llista d’espera en un hospital de Barcelona”, precisa Ballesté, que hi afegeix que “el conveni diu que si teniu algun donant a Andorra, els òrgans generats haurien d’anar a Catalunya” sempre que no hi hagi una necessitat al país mateix. Els dos darrers anys s’ha iniciat una relació molt més intensa. I la fundació, que “ajuda en països molt desenvolupats, com pot ser la Cleveland Clinic dels Estats Units, el segon país en donacions de tot el món (Espanya és el primer), que volen millorar el que ja tenen, com països que comencen de zero, com va ser el 2012 la Xina o actualment els països africans”, ara està aportant el seu ‘know how’ a Andorra.
“Nosaltres estem molt contents d’haver pogut participar a la formació d’especialistes de l’hospital andorrà, que són tant intensivistes, metges i infermeres d’intensius, perquè estiguin preparats quan hi hagi un potencial donant d’òrgan que es pugui tirar endavant amb l’activitat i després els centres trasplantadors ja es desplaçarien”, explica la directora de la Fundació DTI. És a dir, parlant planerament, a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell ja hi ha professionals formats per acompanyar una família que tingui un membre que mor i pugui ser donant i, alhora, estan formats també en mantenir ‘vius’ els òrgans que es puguin aprofitar. Els darrers mesos ja n’hi ha hagut un cas.
La idea és que a Andorra es puguin arribar a extreure teixits i, potser, algun òrgan. Com a mínim, que no s’hagi de traslladar la persona que causarà defunció a un centre de Barcelona perquè se li faci l’extracció si no que tot això es pugui fer a Andorra mateix. El trasplantament ja és més improbable. De fet, impossible. Ni logísticamen, ni per costos, ni per massa crítica, recorda la doctora, no tindria massa sentit. Però per la resta, el gir és brutal amb el fet que hi hagi professionals formats i un hospital que empeny: “Conceptualment és molt important perquè vol dir que adquiriu un nou dret, que és el dret a ser donants.”
Ballesté celebra el fet que “teniu uns professionals entregats, amb ganes, motivats… I teniu una ciutadania també molt implicada, amb una associació de pacients trasplantats (ATIDA) que és molt activa i molt potent” i destaca que tot plegat és molt bonic perquè “dona l’oportunitat de fer una cosa nova al país”. “S’ha començat amb la donació de còrnies i teixits i està funcionant molt bé”. L’any passat hi van haver catorze donants de teixits. I a nivell regulador, l’hospital “ja ha posat en marxa i ha escrit tota una sèrie de procediments i de protocols clínics perquè quan alguna persona a Andorra malauradament ja no es pugui fer res per salvar-li la vida, es pot plantejar la possibilitat que es faci donant. Que sigui donant”.
Per això, ve a dir que és molt important la sensibilització, que es parli de la qüestió. Que la donació entri a la sobretaula. Que hi hagi interès en parlar-ne. D’aquí la importància de jornades com les que es faran aquest dijous i divendres. És important que hi hagi un marc regulador -la fundació que dirigeix mèdicament Chloë Ballesté també ajuda en aquest aspecte- però no és el primer. El principal és que hi hagi interès. Voluntat. Que els professionals estiguin formats. Preparats. Professionals sanitaris que donin confiança a les famílies, que no només empatitzin amb els implicats des d’una perspectiva psicosocial si no que també sàpiguen explicar com aniran els processos.
DONAR VIDA
La donació no només contribueix a millorar la qualitat de vida. També dona vida. És evident que la donació d’un cor pot salvar la vida d’una persona. Però el canvi que pot experimentar algú que no hi veu quan rep una còrnia i hi pot veure també és espectacular. O el fet que una persona rebi potser un pàncrees i un ronyó i deixi de ser diabètic i, alhora, no hagi d’anar a fer diàlisi. “Quan parlem de sanitat també hem de parlar de sostenibilitat”, explica la doctora Ballesté. I hi afegeix: “A nivell financer s’ha de saber que un any del cost de la diàlisi correspon a una vida sencera d’una persona trasplantada. Per tant, és interessant per a un sistema sanitari la donació.”
“A nivell financer s’ha de saber que un any del cost de la diàlisi correspon a una vida sencera d’una persona trasplantada. Per tant, és interessant per a un sistema sanitari la donació”
Espanya és el país del món on més donacions hi ha. A Catalunya, l’any passat, explica la directora mèdica de la Fundació DTI, hi va haver 15.053 persones que es van beneficiar de la donació de teixits. I 1.356 persones es van sotmetre a trasplantaments. Hi va haver 370 donants. I és que de mitjana cada donant, cada persona que perd la vida i esdevé donant, dona tres o quatre òrgans.
Un repte que hi ha sobre la taula de la donació i els trasplantaments, i que també es tractarà en el simposi d’aquesta setmana, és el de l’envelliment de la societat en general. Cada vegada els ciutadans moren més grans i, per tant, els òrgans també estan més desgastats per molt que es cuidi la població en general molt millor que fa unes dècades. El 50% dels donants tenen més de 60 anys. “Ja no es parla d’edat cronològica si no biològica”, però tot i amb això s’ha de plantejar aspectes com el fet de poder aprofitar òrgans ‘de més edat’, que s’han de trasplantar persones cada vegada més grans…
La fundació és un ‘partner’ apreciat arreu de món. No en va, Espanya no és només el país on més donacions es fan (50 donants per milió d’habitants). També es fa molt bé des del punt de vista dels costos. El segon és “Estats Units, que té un sistema totalment diferent i que costa deu vegades més”, exposa Ballesté. La fundació DTI forma els professionals, acompanyen i llavors “cada país adapta i ha de posar en marxa un sistema que tingui sentit per aquell context, per aquella estructura”. La formació ha de ser continuada, per exemple. I hi ha d’haver una planificació intrahospitalària. I tot plegat ha d’anar lligar a un pressupost.
“El bonic és no només pensar en els receptors, que en aquest cas la ciutadania andorrana ja ho tindria cobert, si no pensar en aquesta cultura de la donació. En entendre que no s’acaba tot, sinó que hi ha una possibilitat més de tirar endavant”
Però el més important, vist que a Andorra sempre hi ha hagut els trasplantaments garantits, és que puguin néixer el dret efectiu a ser donant. “A Andorra no hi hem trobat cap trava. I la veritat és que és un goig treballar amb un país petit però tan actiu.” “El bonic és no només pensar en els receptors, que en aquest cas la ciutadania andorrana ja ho tindria cobert, si no pensar en aquesta cultura de la donació. En entendre que no s’acaba tot, sinó que hi ha una possibilitat més de tirar endavant.”
En fi, que donar ja és possible. O ho comença a ser perquè l’hospital té professionals preparats i els protocols necessaris. Ara la qüestió és: ser donant o no ser-ho. I això ja depèn de cadascú. Però el dret hi és. I no és cap anada d’olla ni de Hamlet ni del seu ‘pare’ William Shakespeare.
Comentaris (1)