Per sort, des de bon principi es tenia força clar que no hi havia vides humanes en joc més enllà del propi risc que assumirien els bombers. Perquè, d’entrada, van accedir a l’interior de recinte i van mirar d’obrir espais, aixecar plaques metàl·liques, intentar atacar allò que fos possible. Però era directament un forn. I el poder calòric del foc era immens en aquelles condicions. Es van mobilitzar tants recursos com va ser possible. Amb els condicionants del moment. I si es va optar per demanar l’activació de la cooperació catalana va ser per poder disposar d’un segon camió nodrissa.
En efecte, si no n’hi havia prou amb dos o tres blocs cremant d’entrada -i quan es va avisar els bombers, com que el foc havia anat cremant en somort i sense deixar veure la flama a l’exterior, amb la qual cosa hi havia molta feina feta-, ni la posició dels hidrants era la millor ni tampoc la pressió amb què arribava l’aigua a la zona. D’aquí que calgués, en gran mesura, tibar de recursos propis. I si es podia disposar de dos nodrisses, millor que millor. Els camions, amb uns 10.000 litres d’aigua, servirien de nutrients per a tot l’entramat de mànegues que es van desplegar.
Flames de quinze, potser vint metres, devorant el complex que durant anys s’havia estat elevant en un racó obac de la parròquia. Una conjunt residencial gairebé escultòric. Una urbanització que havia de ser icònica. I no només eren les flames immenses. Era, també, un volum de material combustible ingent. Fusta i més fusta. I un laberint de galeries interconnectades que convertia la Querola en un infern. Impossible de combatre per més aigua, esforços i recursos que hi hagués.
S’hi va posar tot allò que es va trobar necessari. Però ponderant també risc benefici. Salvant el que es va poder. Però essent conscient, sobretot després de poder dimensionar l’abast de tot plegat, que estava bé posar-hi el coll. Però no calia deixar-hi cap vida. I això sense que en propers dies, amb la situació una mica més refredada, no impedeixi avaluar l’actuació. I treure lliçons de tot plegat. D’allò bo i del que no ha va ser tant. I sempre partint de la base que un infern com el de la Querola era incontrolable. A Andorra i a Nova York.
Comentaris