Feia pocs dies que ho explicava sense pèls a la llengua en una entrevista -la darrera- concedida a l’Altaveu des de l’habitació on estava ingressat. A l’estiu, se li havia diagnosticat un càncer de pàncrees amb ramificacions al fetge. No tenia cura. En tot cas, si era possible fer-li quimioteràpia, la mitjana de vida era d’un any. El seu estat, però, no ho permetia. A finals d’agost va patir complicacions que impedien fer-li aquest tractament. I, a partir d’aquí, només quedava esperar.
Ho feia, això sí, amb serenitat. Assegurava que ho afrontava acceptant aquesta realitat i amb un únic desig: no patir. Malauradament, el seu estat ha anat empitjorant els darrers dies i, finalment, no ha pogut superar la situació. D’aquesta forma, Andorra perd qui ha estat una de les seves persones més reivindicatives. Ell mateix ho admetia: una de les seves aficions era “tocar la pera al Govern”. I com va evidenciar a l’entrevista, ho ha fet fins al final.
Per a la història queden ja algunes de les seves frases lapidàries, fruit d’un llenguatge planer i directe. “Volen que anem a viure tots de Coll de Nargó en avall”, deia habitualment quan parlava de l’habitatge. O es queixava que a Andorra semblava que “els empresaris tinguin dret a cuixa”. Una altra de les habituals -encara la va deixar anar ara fa uns dies al llit de l’hospital- era quan lamentava veure, al seu entendre, com alguns havien convertit Andorra en “el corral de la ‘Pacheca’”. A vegades, també, amb algun lapsus, com quan parlava de “l’ermegoteca”. I, sobretot, el caràcter guerriller que sempre mostrava. També a l’Altaveu acceptava que “si defensar la gent és ser mal andorrà, ho soc”.
Planer i directe en en el llenguatge, les seves declaracions publiques estaven plenes de frases fetes que va dir mil vegades com ara allò “d’anar viure de Coll de Nargo en avall”, el “dret a cuixa” dels empresaris o el “corral de la ‘Pacheca’” en què, lamentava, s’havia convertit Andorra
I és que, com s’ha dit, si el sindicalisme andorrà dels darrers vint-i-cinc anys té una cara visible és la d’aquest encampadà d’origen. Nascut el 1964, ja amb catorze primaveres va començar a treballar per al sector públic. Els primers temps, al forn incinerador, l’antic, i, durant 37 anys, membre del cos de duana. El 2024 va arribar als 60 i, per tant, es va jubilar com a membre del cos especial.
D’on no s’ha jubilat és de la seva lluita social. El 1999 va ser fundador d’una USdA que, ara, es queda orfe. Durant tot aquest temps ha estat el seu únic secretari general. Afirmava que no el deixaven plegar. Potser perquè a Andorra, com indicava ell, allò d’estar “a primera línia” no és senzill. No es pot negar que ha dit sempre el que ha pensat, malgrat que en moltes ocasions això li generés crítiques. Allò de ser “mal andorrà” que s’ha esmentat abans.
USdA a banda, també va ser una de les cares visibles del Sindicat de Duaners. I, de retruc, de la plataforma que aplegava les diferents entitats dels col·lectius de la funció pública. I amb moments d’enfrontament molt dur amb el Govern, com quan, amb Toni Martí al capdavant, es va implementar el nou sistema de jubilació dels funcionaris.
Fora del món sindical, tot i que també vinculat als drets, va ser un dels candidats del darrer procés per escollir Raonador del Ciutadà. A l’Altaveu també apuntava que, probablement el ser molt crític amb el paper que actualment es dona a la institució, va ser un dels motius pels quals no va ser elegit.
Als 62 anys, doncs, el càncer ha pogut amb el guerriller. Ubach deixa, lamentava, una Andorra que considerava que no havia anat a millor. Ho fa, però, amb un darrer missatge que també va voler deixar en l’entrevista a l’Altaveu: “que la gent tingui força” i, per tant, que defensi els seus drets.
Comentaris (18)