Un dia després del seu ingrés al centre hospitalari, els metges van comunicar que la defunció de la Isabel era molt possible. La situació que va patir la família va ser dramàtica. Arran la pandèmia i el confinament domiciliari que hi havia al Principat, les visites a l’hospital no estaven permeses, però sortir de casa tampoc. És a dir, que mentre la protagonista es debatia entre la vida i la mort, els seus éssers estimats només podien restar a les seves llars a l’espera d’una trucada que trenqués les seves esperances o que, en cas contrari, els permetés somiar un dia més.
Ara, per sort, el dia a dia de la Isabel ha canviat i molt. S’aixeca cap a les 11:00 del matí i esmorza a l’habitació. Després, l’ajuden a dutxar-se i baixa al saló per asseure al sofà fins a l’hora de dinar. Més tard, torna al llit perquè “ja no aguanto el cansament”. A les 18:00 de la tarda, berena i torna al saló fins a les 22:00 de la nit, més o menys. “La meva vida és bastant trista i avorrida”, destaca mentre somriu, com si amb la seva expressió confirmés que està molt agraïda d’avorrir-se com una ostra.
Al llarg de la seva estança a l’UCI, dies que ella no recorda gaire perquè estava la majoria del temps sedada, va patir tres pneumònies i dues embòlies. El coronavirus ho va intentar amb tot el seu ardit, però no ho va aconseguir. Els metges no tenien gens clar que la dramàtica situació pogués millorar, però no comptaven amb l’esperit lluitador de la Isabel. I no l’ha perdut. Encara està convençuda que, a poc a poc, la seva salut anirà millorant, i bona prova d’això són les tres sessions setmanals de recuperació que realitza al seu domicili.
Al llarg de la seva estança a l’UCI, la Isabel va patir tres pneumònies i dues embòlies. El coronavirus ho va intentar amb tot el seu ardit, però no ho va aconseguir.
“Després de mig any de rehabilitació, de vegades una mica dura, vaig recuperant-me. És un procés molt lent, encara he de fer molts esforços per aixecar-me. Intento tindre una vida normal, tinc molts ànims, però també em trobo molt cansada. Així anem”, explica Heredia, i afegeix que “no esperava poder caminar tan d’hora, però només puc fer uns quants passos per casa. Si vull anar de compres, per exemple, he d’agafar la cadira de rodes”.
Respecte a les majors dificultats quan fa les seves sessions de recuperació, subratlla que la gimnàstica que ha de realitzar per torna a tindre força als seus músculs és la feina que més li costa. “Estirar-me correctament o girar el meu cos és quasi impossible. Encara tinc moltes seqüeles que han de marxar, però el fisioterapeuta creu que, amb el temps, podré millorar la meva mobilitat”. El somriure continua en el seu rostre. No ho pot evitar. És feliç i, certament, té motius.
Comentaris (2)