Qui no ‘taste’ és perquè no vol

Només en la primera jornada, o mitja jornada, la inaugural, la de divendres, hi va haver un 20% més de consumicions que les que hi va haver l’edició passada. I aquest dissabte, diversos estands han hagut de reposar una vegada, i dues, i tres. De gent no n’ha faltat. De gana tampoc. I de ganes de tastar, d’olorar, de gaudir de les propostes dels hotels i restaurants de casa que ofereixen les seves iniciatives culinàries en forma de ració a cinc euros, tampoc. Quedi clar que seran ben poques les propostes que no hauran tingut gaire requesta. Perquè la majoria han permès llepar-se els dits als famolencs comensals que lluitaven per una ombra.

Només en la primera jornada, o mitja jornada, la inaugural, la de divendres, hi va haver un 20% més de consumicions que les que hi va haver l’edició passada. I aquest dissabte, diversos estands han hagut de reposar una vegada, i dues, i tres

Parlem de l’espai. Fantàstic. La remodelació de la zona del Prat del Roure, que permet més espai transitable a mode de dues terrasses diferenciades és oli en un llum. Va com anell al dit i el consumidor puja i baixa com aquell hàmster que dona voltes. Amb cap, això sí. Cert és que hi ha tanta gent -almenys aquest migdia de dissabte, presumiblement el gran plat fort a expenses de la nit següent- que la pugna per una ombra és aferrissada. “Els llocs haurien de ser de rotació”, diu una noia a la seva parella sostenint, cadascun, un parell de platets tot buscant un lloc on establir-se per atacar el menú.

Doncs potser l’organització haurà de pensar en aquesta rotació. O en una solució perquè qui vulgui apuntar el cul ho pugui fer. I en les millors condicions. Perquè en jornades com les d’aquest dissabte, amb un sol que llepava fort, s’agraeix seure. I s’agraeix l’ombra. Però un festival gastronòmic com l’Andorra Taste -amb ‘showcookings’ inclosos- també té una part de l’atractiu en la socialització. Ara saludo aquest, ara queixalo l’altre. L’altre plat, s’entén. 

I ara vaig a buscar una copeta i després repeteixo tastet. I demano al col·lega del costat quina ha estat la seva opció i busco i rebusco on trobar l’establiment que diuen que fa allò que em fa gola. O que resulta que apila comensals en una filera que em farà esperar cinc, deu minuts. I sense ‘tokens’, aquest any. Que crec que potser, i només potser, els responsables dels estants tenen una mica més de feina. Però facturen per la via directa. I no cal que el consumidor hagi de descanviar prèviament res ni hagi de pensar amb temps quina és la inversió culinària que pensa fer. 

DEGUSTACIONS

Parlem de plats. Els comensals tenen 27 propostes per tastar. Diguem que 21 degustacions principals i sis de dolces. Postres, diguem-ne. Els pastissers posen sobre la taula dues ofertes cadascun, amb la qual cosa són 24 els establiments que es presenten a les jornades populars del Taste. Hi ha per triar i per remenar. I, s’ha dit ja, no hi hi hagut cap paradeta que s’hagi queda de braços creuats. Sense material, més d’un. De fet, els del caneló de làmina de 'socarrat' d’arròs de muntanya farcit de rostit de vedella, pollastre i botifarra d’Andorra (Unnic) han hagut de demanar almenys en un parell d’ocasions que els comensals tinguessin paciència. 

Tots els plats són elaborats. Però n’hi ha que demanden més temps de cocció i preparació posterior que d’altres. N’hi ha, és clar, que freds no valen res. O valen menys. I d’altres que tan hi fa la temperatura en què es cruspeixin. Caldrà veure, al final del camí, quines han estat les degustacions més triomfadores. Però és clar que el citat caneló ha tingut requesta. I el seu homònim de l’Odetti, amb salsa de rostit, tres quarts del mateix. De cua també n’hi havia tot esperant el ravioli de pollastre amb múrgoles a la crema i foie (del Celler d’en Toni) o per aconseguir un pa bao de vedella andorrana farcida de foie i ceps, xarop de pinya d'avet i canyella (obra del Mood).

L’arròs del Diamant i el xai fumat del Beç i el brioix de bolets de l'Instants Grand Plaza també han tingut el seu impacte. Com els que s’han decantat per plats més teòricament tradicionals com uns cargols (Can Manel) i el trinxat d’Ana Cerezo. I entre els dolços, Alexis Estopiñán, els seus ‘you cakes’ i les seves creacions amb picada d’ullet al patrimoni andorrà sempre tenen una sortida deliciosa. Com les pinyes de diferents textures xocolateres combinades. Una delícia sense desmerèixer les presentacions dels seus col·legues (Sauleda i en Jimmy canillenc).

I és que al Prat del Roure, qui no ‘taste’ (si la butxaca plau) és perquè no vol. Perquè la gana s’obre sense voler, amb tanta creació, tant platet, tant deliri culinari.

IMATGES: T. Solanelles / M. Prat