Es defineixen com a “caçadors d’històries”, i cadascuna d’elles es pot trigar entre un any i un any i mig en estar preparada per veure la llum. Això no significa que es tingui poc material. A Catalunya hi ha fins a una seixantena de crims a l’any, i Porta ha assegurat que “en tenim per moltes temporades, no necessitem que ningú mati ningú”. S’ha posat en contraposició el cas d’Andorra, on s’ha indicat que hi ha un o dos, “de tant en tant”. Malgrat això, s’ha explicat que s’està treballant en alguns casos del Principat que compleixen amb els paràmetres amb els quals es basen per poder escollir cada història. “No podem desvelar quin, però serà per al 2024, perquè 2023 ja ho tenim ple, però com que no hi ha molts, algun ens podria encaixar”, ha puntualitzat Porta. De moment, es gravarà un programa de ràdio sobre el llibre d’Iñaki Rubio, ‘Morts qui us ha mort?’.
Listen on Apple Podcasts Listen on Spotify Listen on Google Podcasts Listen on Amazon Music Listen on Podcast Addict
Aquests paràmetres són, segons han assenyalat, moment de debat entre Punsí i Porta, i no tots serveixen per a totes les plataformes en les quals s’emet Crims. “Cal un bon gir de guió, que hi hagi documentació, personatges implicats que parlin, no ens serveix un expert policial, ha de ser el policia que ho va investigar”, ha explicat Porta. De fet, és molt complicat que alguns casos arribin a bon port, Punsí assegura que molts dels testimonis amb els quals es contacta es fan enrere en el darrer moment.
“Sortiran si formen part del relat, però no es posaran assassins davant de la càmera perquè diguin que no han sigut o perquè demanin perdó”, ha sentenciat Porta.
El que es té clar a Crims són les línies vermelles, una en concret. No es vol treure cap culpable perquè es justifiqui. “Sortiran si formen part del relat, però no es posaran assassins davant de la càmera perquè diguin que no han sigut o perquè demanin perdó”, ha sentenciat Porta. També ha puntualitzat Punsí que no es vol tornar a jutjar una persona que ja ha tingut el seu judici o d’un cas que ja està tancat. Això forma part d’un dels objectius principals dels programes, que és satisfer la curiositat sense caure en el morbo. “És una paraula que té connotacions negatives, però la curiositat la tenen tots”, ha explicat Punsí. Però, com es defineix el morbo? On es posen els límits? En el cas de Crims, s’intenta no ensenyar cap cadàver directament, “si es mostren parts o es crema la imatge o es modifica”, ha indicat Porta.
Com a exemple d’aquesta feina i de la justificació que té una descripció o imatge qie és essencial és el cas de la noia de Portbou. Punsí ha assenyalat que es va haver de mostrar el cadàver perquè no se sabia qui era, i gràcies a això se la va poder identificar. La diferència està, bàsicament, en la repetició. “Aquí ja entra la frivolitat, el sensacionalisme comença quan es mostra repetidament una imatge cruenta moltes vegades”, ha explicat la guionista.
A més de satisfer la curiositat dels espectadors, també es vol “intentar a les emocions primàries”, ha indicat Porta. Es crea una història, es conta un conte on hi ha un crim, i es vol generar empatia amb la víctima. Per tant, el que es fa és mostrar un món amb el qual qui està veient o escoltant el programa s’hi pugui sentir identificat. Després tot això es trenca, i es generen noves emocions. Porta ha explicat que “es vol fer passar por, tensió, ràbia per la ineptitud de la policia, per les mentides d’algú, perquè no acaben d’atrapar el dolent, però també alegria quan l’enganxen”.
Per fer tot això, per cadascun dels programes de televisió i de ràdio hi ha molta feina. Ja s’ha dit que més d’un any i mig per cas en algunes ocasions. Però per fer això cal un equip de persones important, i ho és. Es tenen fins a 90 treballadors per tal de dur endavant Crims, per seguir teixint les històries que enganxen, que fan que “no marxeu de davant del televisor ni quan arriben els anuncis”, indica Porta. D’aquestes ments, amb Porta al capdavant, surten detalls com el fet que les persones parlin directament a càmera, apel·lant a l’atenció directa de l’espectador, que té un punt fort i altres febles. La música, que ajuda a acompanyar les emocions quan s’escolten els programes de ràdio. En definitiva, a posar llum a la foscor.
Comentaris (1)