Els dos joves que van començar a pedalar el 23 de setembre des de la porta del BiciLab preveuen arribar l’11 de setembre a Nairobi, la capital kenyana. Vilanova i Milà recapten diners per l’ONG Kings and Queens of Kibera. Una entitat que mira d’escolaritzar de la millor manera que pot els infants d’un dels suburbis més pobres i desvalguts de Nairobi. Des d’Atenes, aquest matí els dos ciclistes solidaris han explicat que ja han recaptat la meitat del que preveien (el total, uns 50.000 euros) i això ja ha servit perquè l’organització hagi pogut acollir vuit nens i nenes més dels que tenien fins ara.
I David Vilanova i Elena Milà n’han parlat amb satisfacció. Aviat afrontaran el tram més complexe del trajecte. La part africana. I si fins ara han viscut dies de pluja i fred, ara tenen clar que cal que canviïn la logística. I el material que porten a sobre. Ben aviat iniciaran el recorregut per Àfrica. I ho faran de sud a nord en lloc de nord a sud. La previsió inicial era anar d’Atenes a Alexandria amb ferri. Al final, però, volaran des de la capital grega fins a Ciutat del Cap. I en lloc d’anar baixant, pujaran.
Sud-àfrica, Botswana, Namíbia, Zàmbia, Tanzània… i Kenya. El canvi de ruta per evitar llocs insegurs ja d’entrada suposarà fer dos mil quilòmetres més. Així, l’aventura solidària passarà de 10.000 a 12.000 quilòmetres. Però ja tenien clar Vilanova i Milà des de fa temps que havent escltat un conflicte al Sudan n’hi hauria per dies. I que també hi ha tensió a Egipte. “S’ha de garantir la seguretat”, ha explicat Vilanova. Milà deixa clar que són cauts. Prudents malgrat, tot. Per ara no han tingut, en la part europea, grans moments de sensació de perill.
“Un dia sopant vam tenir la visita d’un escorpí, l’Elena va veure un osset i un altre dia de cap ens vam trobar enmig d’un grup de xacals orant”, explica David Vilanova, que juntament amb la seva companya d’aventures coincideixen en què aquests són “moments que tenim molt presents”. Com quan un dia en un càmping se’l va acostar algú que per gesticulacions i maneres de fer no els va agradar gens. Hi va haver un moment de tensió però tot es va acabar resolent. Certament, a l’Àfrica tot pot ser diferent. Començant pel clima i acabant, entre moltes altres coses, pel fet que deixaran en la majoria d’ocasions l’asfalt i el canviaran per la terra.
EUROPA
Fins ara han recorregut 4.700 quilòmetres, han passat per onze països i han fet 41.500 metres de desnivell. A banda de la vintena de ciclistes que els van acompanyar en la sortida des del BiciLab, durant el trajecte fet fins ara han tingut sis Karaban ‘bikers’. Espanyols i andorrans. Durant el trajecte per l’Àfrica ja tenen el suport garantit de tres ciclistes més, tots andorrans per ara. L’Elena i el David agraeixen aquest suport. “Dóna realment sentit al fet de ser una caravana.” I quan s’aturen en un lloc, si a un sol de tots els ciclistes que en aquell moment formin el grup no els està bé alguna cosa, es busca una altra solució. Un altre lloc d’acampada. El que sia.
“La part més gratificant és compartir en grup les pedalades”, diu Milà, que afegeix que circulant per les carreteres europees, pel fet d’anar pedalant, “et veuen vulnerables, i en no veure’t com un perill, la gent s’acosta més. Aquest contacte amb la gent és molt xulo”. Passar per racons inhòspits, aprendre diferent vocabulari… “Montenegro i Albània ens han sorprès molt. Hem al·lucinat”, diu Vilanova. Tot en positiu. No els havien parlat gaire bé d’Albània i ha resultat ser “un país molt xulo. Hem al·lucinat de com ens rep la gent, hem après molt”.
Els dos joves expliquen que a Europa, per ara, de seguida s’entén un projecte com el seu. Voler pedalar per un objectiu solidari. I fins i tot s’han trobat amb alguna donació. Diferent és a l’Àfrica. A Nairobi, entre els infants que tutela l’ONG per a la qual pedalen costa més d’entendre. “Es fan moltes preguntes”, reconeix Vilanova. Milà explica que han mantingut diverses trobades telemàtiques amb els infants als quals es destina la recaptació i també el responsable de l’ONG ha fet una petita part del trajecte europeu amb ells. Cap al final de la ruta, ja a l’Àfrica, tornarà a pedalar amb l’Elena i el David.
Milà explica que la ruta a europea ha seguit molt el traç marcat. Que ben pocs canvis han hagut de fer. Potser s’ha allargat una mica més en el temps el trajecte perquè no van calcular prou bé que els dies serien molt curts -quant a llum natural- i perquè han tingut dues setmanes de molt fred. Una de les poques variacions ha estat a Corfú, per un ferri que no van poder agafar i els va fer ajornar tres dies l’arribada a Atenes. Corfú és una de les ciutats que més els han impressionat fins ara. Com Venècia o Dubrovnik. Però reconeixen que, sobretot, el seu trajecte és rural. “Fem una ruta secundària, a les grans ciutats només hi parem un parell o tres de dies per una qüestió logística”, remarca Vilanova.
Milà parla amb enyor i emotivitat de Croàcia. “Ens va sorprendre notar la gent com interacciona amb la càrrega que encara porten d’una guerra recent. No havíem sentit mai allò que percep i transmet gent que ha hagut de passar per una guerra” en un període de temps relativament proper. D’aquí, en part, en gran part, aquesta sensació que les persones són l’important. I ara a veure què passa a l’Àfrica. Són conscients que no hi haurà res d’igual. Que tot o gairebé serà diferent a allò que han vist i viscut a Europa.
ÀFRICA
L’Elena i el David continuen treballant alhora que pedalen en la recerca de patrocinadors i suports, disposen d’una bona assegurança i d’un telèfon amb connexió satèl·lit per estar sempre en contacte amb qui s’escaigui. Des de Nairobi també els fan una mena de seguiment i, explica Milà, també contacten amb les institucions i s’apunten als registres de viatgers pertinents perquè les ambaixades sàpiguen per on passen o quin objectiu de recorregut tenen. No se la volen jugar més del que el dia a dia els portarà a fer-ho. D’aquí que desestimessin el nord d’Àfrica per molt que sabessin que a Egipte “es cuida el turista”.
Si fins ara ja els han animat a seguir endavant durant el trajecte europeu, les emocions probablement estaran encara més a flor de pell encara a l’Àfrica. De moment, el contacte amb la gent europea ja els ha fet posar en marxa un segon projecte. Han anat gravant missatges, persones, que s’han trobat pel camí. De fet, explica Melià, s’han quedat el contacte i el mantenen o el mantindran en alguns casos. Esperen veure què passarà a l’Àfrica.
Físicament, el fet de portar tants quilòmetres pedalant els dona una seguretat. Al canvi climatològic s’hi hauran d’adaptar. També a d’altres qüestions. “A Namíbia hi ha molts quilòmetres que no hi ha res a nivell d’aigua i de menjar”, expliquen els dos ciclistes, que ja tenen els ‘tracks’ preparats i possibles alternatives. Tot per encarar els 7.500 quilòmetres que els queden. Fins a l’11 de setembre. Fins a Nairobi. Tot pels infants de Kibera.
Comentaris (1)