Si fa menys de dues dècades tots els casos greus de trastorns mentals que tractaven els psiquiatres del país, quant a infants i adolescents, eren derivats del consum de cànnabis, avui la meitat estan causats per l’addicció a les pantalles. Les xarxes socials, Internet. Consum excessiu de ‘productes’ arribats via mòbil, tauletes… Ho explica la psiquiatra infantil Maria Giró, responsable clínica del servei de salut mental infantojuvenil del SAAS. La doctora Giró ho explica tal com ho viu. Admet que molt sovint és radical. Per exemple, quan se li demana a quina edat recomanaria que es facilités el primer telèfon.
“Ui, jo els diria que molt tard. Jo diria als 16 anys. Però ningú ho compleix”, deixa anar la psiquiatra sorneguerament. Però seriosa al mateix temps. “Jo soc bastant radical amb això perquè probablement estic molt esbiaixada dels casos molt greus. I perquè començo a tenir pacients que em diuen: ‘Em van donar el mòbil massa aviat. Jo vaig veure coses que no hauria d’haver vist. Jo vaig veure relacions homosexuals amb 6 o 7 anys i no vaig entendre res, vaig tenir homofòbia i vaig estar molt malament molt de temps.’ Jo veig aquests casos i…”
Maria Giró va arribar a Andorra fa 8 anys. És de Valls. Ha passat per diversos hospitals punters a Catalunya. Amant de la muntanya, assegura, en canvi, que és poc tecnològica. Però s’hi ha hagut de posar de valent. I això que als seus fills, el telèfon res de res. Però la doctora parla del maneig de dispositius i de moltíssimes aplicacions, jocs, programes i demés de tal manera que en sembla realment especialista. Li ha tocat per feina. És una dona jove que molts dels pacients que veu la consideren ja una senyora antiquada.
“La meva entrevista diagnòstica o d’estudi ja s’ha modificat, perquè jo abans mai preguntava per l’ús i què miren i ara és sempre des de quan tens mòbil, quina supervisió tens, quin ús en fas, i ara l'últim que he incorporat és què et sembla si anem a mirar el temps d’ús? Llavors et diuen que no gaire…”
Fins que els agafa el mòbil després que li hagin dit que tampoc s’hi passen tantes hores i fa amb celeritat els dos o tres passos necessaris per saber quant temps inverteixen en el telèfon. “La meva entrevista diagnòstica o d’estudi ja s’ha modificat, perquè jo abans mai preguntava per l’ús i què miren i ara és sempre des de quan tens mòbil, quina supervisió tens, quin ús en fas, i ara l'últim que he incorporat és què et sembla si anem a mirar el temps d’ús? Llavors et diuen que no gaire…” Però Giró fa la prova i potser aquell infant, aquell adolescent, dedica sis hores al mòbil. Sis hores!, remarca. I els convida a fer una “mirada crítica”. “Quina altra cosa al dia fas durant 6 hores?”
Queden hipnotitzats, molts dels adolescents. Els passen les hores com aquell qui no vol. “Si fessis 6 hores de futbol, què passaria? Si fessis 6 hores d’esquí, què et passaria al cos? Si mengessis 6 hores, si estiguessis 6 hores llegint, sense parar. Quines altres coses deixaries de fer, oi? Fem una mirada crítica.” I cerquem l’equilibri. Perquè la vida, ve a dir la psiquiatra, és equilibri. I, és clar, si es posa a analitzar els continguts… veuen de tot. De tot i més. Els infants són curiosos de mena i… pim pam. “La majoria de coses que veuen els nens no són adequades.” I afegeix que cada cosa té el seu temps i la seva edat. Que les coses cal fer-les quan toca. I que ja hi haurà el moment per veure porno o per saber comprendre pel·lícules violentes.
Maria Giró -que dimarts que ve (19 hores) participa al Rusc en la primera de les xerrades del cicle ‘Filant xarxes’ del departament de Joventut del comú d’Andorra i Vella i Unicef que versarà, justament, sobre les xarxes socials i l’ús que es fa de la tecnologia- explica que l’addicció a les pantalles “és un trastorn una mica nou perquè abans no existia l’aparell”. De fet, una part del problema pot venir pel fet que els pares, els progenitors, no han estat “entrenats” per educar fills amb mòbils. “No hi ha cap històric d’educar nens en això.”
I, ep, és molt més fàcil, per dir-ho així, acceptar que el teu fill sigui addicte al cànnabis que a les pantalles. “És més fàcil perquè és una cosa externa i perquè el mòbil el pare o la mare també el du a la butxaca, el mòbil, i perquè probablement també en fa un ús… irracional o excessiu. No diré abusiu, però excessiu com a mínim. I si tu ho estàs fent…” “Hem de parar i pensar que volem que facin els nostres fills. Per a mi, tot això és una càrrega. És una barbaritat. Et truquen tot el dia al WhatsApp, si no contestes al cap d’una estona ja et demanen perquè no ho has fet… Jo no vull això pels meus fills. Jo vull que mirin per la finestra, que s’avorreixin…”
Però el telèfon el tenen massa a l’abast. Fins i tot estirats al sofà o al llit en poden fer ús. És més senzill tenir mòbil que tenir cànnabis, perquè “has de sortir de casa a buscar el camell, que mira, potser així com a mínim parles amb algú”, ironitza Giró. És expeditiva, però es fa entendre. Amb el degut respecte, és uns psiquiatra de nivell però alhora, de poble. En positiu. Es nota quan parla de referents, de la família, per exemple. De valors. Anys enrere, i no en fa tants, “es feien certes coses perquè tocaven, d’horaris i de rutines. T’explicaven les coses els avis, els pares i anàvem seguint perquè tocava”. “Les famílies eren més grans i hi havia un sentiment de pertinença”, diu Giró. Ara, “les famílies estan més desmembrades”. I hi ha de tot.
“Ara hi ha famílies que entren a una gasolinera a buscar el dinar. Saps quant de menjar preparat hi ha? Però si hi ha fins i tot ous ferrats i macarrons preparats! Sí que és molt còmode, però què sabrà fer aquell nen si no ha tingut un model abans?”
Deixa clar la psiquiatra que les addiccions, ni a les pantalles ni a cap altra, res tenen a veure amb l’estatus social. No hi ha diferències. O dit d’una altra manera, qualssevol es pot enganxar a qualssevol cosa. És qüestió de gestió. De referents. “Ara hi ha famílies que entren a una gasolinera a buscar el dinar. Saps quant de menjar preparat hi ha? Però si hi ha fins i tot ous ferrats i macarrons preparats! Sí que és molt còmode, però què sabrà fer aquell nen si no ha tingut un model abans?”
Tornem al telèfon. Una enquesta d’Unicef a Andorra fixa que el primer mòbil, de mitjana, arriba als 10 anys i escaig. Però un treball que s’ha fet en vista a la xerrada de la setmana que ve estableix aquesta barrera en 9 anys. I hi ha menors que amb 6 o 7 anys ja són tecnològicament independents. “Hi ha moltes famílies molt confiades en… ‘és que és molt responsable el meu fill’. El meu fill de vuit anys o nou. És tan responsable que condueix un cotxe? No. Per què no condueix un cotxe? Perquè és molt més fàcil que agafar això.”
I es refereix a agafar un telèfon sense cap restricció -certament, hi ha pares i mares, indica la psiquiatra, que ja han generat l’hàbit d’instaurar restriccions, limitacions, d’establir horaris- que en qualsevol moment pot aparèixer una notificació i “els nens, que són curiosos de mena, què fan? Cliquen. I miren. I què passa? ‘Susto’.” Fins que s’hi habituen. O fins que fan quelcom que els pares i les mares no saben. La doctora esmenta jocs gairebé en fila índia. Que si el bebè groc, que si els Roblocs… sí, un joc de construcció (virtual). Com un Lego però a través de la pantalla.
“No mates a ningú i sembla inofensiu. Però els roblocs tenen un xat. I a través del xat pots parlar amb qualsevol sense saber qui és.” I li arriben pares i fills a la consulta i el progenitor no sap res però el fill resulta que sí, que manté converses amb estranys com si fossin de la família. És a dir, ve a expressar Maria Giró, s’adverteix la mainada que no obri la porta a ningú, que vigili pel carrer, que no marxi amb qualsevol desconegut… però se li posa a l’abast un xat que no deixa de ser una mena de perillosa porta. Porta a l’infinit i al desconegut. “No saps qui t’està parlant. Potser és un avatar o potser és un senyor mal intencionat o potser és un altre nen. Hem de poder desconfiar de tot això i ens hem de poder entrenar.”
LA PANDÈMIA
Giró assegura que s’ha trobat amb casos greus de certa dependència de desconeguts. Com quan inicies reptes alimentaris. A Instagram, per exemple. Els trastorns en matèria de salut mental no són un invent de la pandèmia. O de la postCovid. “Ja es parlava abans de la pandèmia de com augmentaria” tota aquesta agressió per a la ment. Arran de la crisi sanitària “vam tenir un repunt amb, potser, una mica de diferències diagnòstiques post-pandèmia, sobretot amb trastorns alimentaris.” “Hi va haver gent que es va posar a fer dieta sense parar i es va quedar enganxada”, per exemple. O que va començar a fer pastissos i això li va generar l’efecte contrari: engreixar-se. “Ara ja tornem a estar bastant allà on estàvem, a veure el que vèiem.”
“Després de la Covid vam tenir un repunt amb, potser, una mica de diferències diagnòstiques post-pandèmia, sobretot amb trastorns alimentaris. Hi va haver gent que es va posar a fer dieta sense parar i es va quedar enganxada. Però ara ja tornem a estar bastant allà on estàvem, a veure el que vèiem”
Cert, indica la psiquiatra infantil, que també hi va haver una certa part de la població que els va costar molt tota la qüestió de la mascareta i la fòbia a emmalaltir i ara, “parlant amb pediatres també estan veient a vegades nens amb dificultats de desenvolupament de la parla”. Per la resta, les pantalles ja eren un mal que s’apuntava. Que d’aquí, i veient que la cosa s’ha consolidat, a la unitat de conductes addictives (UCA) hi ha una divisió “una mica més estructurada en l’ús de les pantalles”, ja que abans no arribaven tants casos i, menys encara, casos que fossin greus. Ara, certament, sí que n’arriben. I quan es diu pantalles, es diu xarxes socials. O el que sia de la mateixa naturalesa.
Parlàvem fa unes línies d’Instagram i els trastorns alimentaris. Va lligat, sovint, a la cosificació. Aquell o aquella que vol ser idèntic a un cantant, a una actriu o a un ‘influencer’. Com si la Georgina Rodríguez, esmenta la doctora, sempre estigués perfecta. I per allí on passa no hi hagués ni el més mínim detall mal posat. Pot estar tot retocat, potser. “Però ni s’ho qüestionen, no volen saber-ho. Volen allò. I què passa quan et fas gran? Que allò no arriba mai, o quasi mai. Llavors la frustració és… I com més patologies hi ha o elements que influeixen és més complicat de resoldre el cas.”
Efectivament, les pantalles no sempre són l’únic problema. A voltes, són el refugi per mirar de superar altres patologies prèvies. I s’aconsegueix just l’efecte contrari. Però a les xarxes es troben casos que estan en el mateix lloc que et trobes tu i hi busques la solució. Reees. Errooooor. “Hi ha un grup de pacients per als quals les autolesions són addictives”, esmenta també Giró. Per què? Perquè quan s’han de concentrar en la lesió, en el lloc on hi ha mal, en el punt que sagna, “deixen de pensar en les altres preocupacions”. Pensen que ja no hi ha altres preocupacions. D’aquí que quan cura una lesió, necessiten fer-se’n una altra. Hi ha casos en què un s’autolesiona perquè vol morir. Sí, els intents de suïcidi existeixen.
La qüestió de les autolesions és tot un món. “A nivell psiquiàtric abans estava molt circumscrit al trastorn límit de personalitat. Ara això ha desaparegut i s’ha incrementat molt. S’ha incrementat perquè és transversal. Abans el que s’autolesionava el primer que havies de pensar i explorar era si tenia el trastorn límit de la personalitat. Ara és el més poc probable.” Hi ha un malestar intern i sovint descobreixes pels amics o per les xarxes o a vegades per casualitat, especifica la doctora, “que el mal físic et fa parar de pensar”. I ja hi som. I sense dubtar-ho, Giró gira la pantalla del seu ordinador i mostra com de fàcil és a Google trobar imatges de braços amb talls.
Goooooogle. Sant Google. Explica la psiquiatra que una jove pacient, farta que li diguessin que havia de canviar d’actitud, de conducta, de comportament, no va tenir més ocurrència que buscar al Google com ho havia de fer. Com es feia aquest procés. Encara bo, explica Giró, que va aconseguir una cosa. Una i prou. Però a aquesta l’aplica: arribar puntual. Abans d’acudir a Internet a buscar com es podien canviar els hàbits, mai dels mais arribava als llocs a l’hora. Però ho va haver de fer gràcies, per dir-ho així, a l’ordinador. I és que “el gran canvi són les pantalles. I l’estil de vida que portem. Per això augmenten les taxes de depressió associada”, indica la psiquiatra.
“Som espectadors d’aquest canvi, també, de psicopatologia. Perquè llavors són nens altament irritables, nens que els costa molt gestionar les seves ansietats i les frustracions, i que quan els pares ho veuen, ja porten anys, minuts acumulats de tot això. No sé què passarà en el futur. No sé si recuperaran l’empatia de cop. No ho crec”
Contra el que sol dir l’actual llegenda urbana, no hi ha més TDAH gratuïta, per dir-ho d’alguna forma. El que hi ha són diagnòstics més fins i progenitors que cada vegada són més grans. I quan certs trastorns es transmeten pels gens… doncs hi ha més facilitat de transmetre’ls. I més possibilitat de diagnosticar. Que no és pas dolent. Perquè també hi ha adults que acudeixen a acompanyar els seus fills que acaben reconeixent que tant de bo a ells els haguessin pogut tractar com es tracta ara els infants i joves, que a ells, els ‘nervis’, els els feien passar a garrotades o cops de corretja. De cinturó. Ni parlar-ne. De cap de les maneres.
“Som espectadors d’aquest canvi, també, de psicopatologia. Perquè llavors són nens altament irritables, nens que els costa molt gestionar les seves ansietats i les frustracions, i que quan els pares ho veuen, ja porten anys, minuts acumulats de tot això. No sé què passarà en el futur. No sé si recuperaran l’empatia de cop. No ho crec.” Però no està pas tot perdut. Ni molt menys. “Hi ha trastorns que són curables, com per exemple un trastorn depressiu.” Tractaments més o menys intensius, solucions per sempre. O controls esporàdics. Hi ha qui té èpoques. Patologies més complexes com les derivades de trastorns del neurodesenvolupament.
Però, quedi, clar, no pas tot aquell o aquella que passi per la Gavernera o pel CREI acabarà malament. “I tant que no! La gran majoria no ho farà. La gran majoria reprèn la vida i acaba tenint vides plenes. El que passa és que els casos més conflictius també són els més mediàtics, els que es publiquen. Però la immensa majoria de casos poden tenir vides plenes. “I allò bo d’Andorra és que tot és molt proper. I aquests nens -els que s’acullen a la Gavernera, els internats al CREI- segueixen treballant el vincle amb les seves famílies encara que sigui d’una altra manera”.
BONA ATENCIÓ AMBULATÒRIA, DIFICULTATS AMB LES CONSULTES EXTERNES
Quan se li demana a la responsable clínica del servei de salut mental infantojuvenil del SAAS sobre el fet de disposar al país d’un centre de tractament de trastorns per a adolescents i joves, Maria Giró ho té clar: “Jo sóc de l’opinió que és complicat poder tenir tanta especialització pels casos que acaben havent-hi a Andorra. Al final, quan es parla de trastorns de la conducta alimentària, per exemple, que hi hagi un lloc específic per a dos o tres casos greus a l’any és molt difícil.” De casos realment greus i que no es puguin atendre amb els recursos actuals al país, afirma Giró, n’hi pot haver una desena cada any. I, en general, “estem ben dotats”. Parla de l’hospital de dia d’infants i adolescents, de l’atenció continuada de dilluns a divendres, de la planta de psiquiatria. Per a la facultativa, s’està fent una atenció comunitària en alguns casos que ja ho voldrien molts llocs de Catalunya. “L’atenció ambulatòria és molt adequada”, afirma contundent Giró. I sí, per als casos més greus, cal recórrer a centres terapèutics, especialment, a Catalunya. “En allò que tenim una mica més de dificultat ara potser és en les consultes externes perquè hi ha molta activitat”, indica. I explica que ha crescut molt la demanda per a infants de 0 a 6 anys. En molts casos lligat a l’autisme i al fet que cada vegada som pares i mares en una edat més avançada.
Comentaris (5)