Missió Andorra

Cristián Casamitjana és la darrera incorporació del bisbat d’Urgell: un capellà xilè amb arrels catalanes que arriba des de l’Argentina després de més de dues dècades de sacerdoci perquè tenia la necessitat d’estar més a prop de la família

“Els mitjans digitals no donen abast per a tot” i la ‘crida’ de la família era i és tant o més forta que la de Déu. Cristián Casamitjana és la darrera incorporació, el darrer fitxatge, del bisbat d’Urgell. De moment, com a vicari de la parròquia de Sant Pere Màrtir, a Escaldes, i resident a Santa Maria del Fener, on també feineja quan cal. Capellà xilè amb arrels catalanes -el seu cognom el delata prou-, ha arribat des de l’Argentina després de més de dues dècades de sacerdoci. Després de perdre mare i pare, tenia necessitat d’estar més a prop dels seus. De germans i de nebots.

És una mena d’enviat de Déu. Però sent com és un ‘futbolero’ de pedra picada i devot absolut del Barça, bé l’hauria pogut enviar a Andorra un tal Lionel Messi. El pare Cristián, que és així com li solien dir al municipi de Las Breñas argentines és un home afable i trempat que assegura ser feliç en la seva ‘missió’ a Andorra. “Estic molt bé, molt content. Em sento molt ben acollit.” Té 52 anys (va néixer el 1972) i és dels ‘júniors’ del bisbat. Mentre aprèn el català -sí, no el parla, però ja l’entén i el comença a llegir prou bé per oficiar algunes misses com a substitut (de mossèn Anton aquesta setmana al Fener, com a relleu de mossèn Elvira a Encamp i el Pas de la Casa aquest cap de setmana)- i mira de “millorar en matèria d’integració cultural”, Casamitjana fa de tiet i coneix cada dia nous racons del Principat.

El seu pare era de Monistrol de Montserrat i va anar a fer fortuna com a mestre a Xile; amb ell adolescent la família, de sis fills, es traslladaria al Paraguai on va fer màrqueting abans que se li obrís del tot la vocació i ingressés, als 23 anys, al seminari interdiocesà argentí de Chaco

Va arribar a Andorra pels volts de Nadal. Així pot estar més a prop de quatre dels seus cinc germans. El gran viu a Santiago de Xile -“li agrada molt Santiago”, aclareix Cristián tot i que està convençut que quan es jubili es traslladarà a Espanya- i els altres es reparteixen entre Terrassa (dos d’ells), Sevilla i Santa Coloma. Sí, a Andorra. De fet, per això és al Principat. Quan va decidir deixar l’Argentina i establir-se a Espanya -aclareix que té nacionalitat espanyola- i els seus superiors de la diòcesi de San Roque no van poder fer res més que acceptar la seva marxa, es va agafar un mes per voltar i decidir on establir-se. On el podien acollir.

“Vaig anar recorrent diversos llocs. Vaig fer una peregrinació mariana demanant llums”. Vaja, que fos Déu que l’il·luminés el camí. I entre el Senyor i la seva germana petita, que fa quatre o cinc anys, explica, que viu a Andorra procedent de Terrassa per motius laborals del seu marit, va acabar decantant-se pel bisbat d’Urgell. “La meva germana va a la parròquia de Sant Esteve i me’n va parlar. I des del primer cop que vaig parlar amb mossèn Sàrries tot va encaixar.” “El lloc evidentment em va encantar”, afirma parlant d’Andorra. “És un lloc interessant”, hi afegeix enmig d’una afable conversa fent un cafè poca estona abans d’iniciar un dels serveis religiosos de migdia al Fener.

ELS ORÍGENS

Cristián Casamitjana, ja s’ha apuntat, va néixer a Xile. Però el seu pare -que va morir fa mitja dotzena d’anys a Terrassa als 92 anys- havia nascut a Monistrol de Montserrat a l’aixopluc d’una de les colònies tèxtils situades a la riba del Llobregat les primeres dècades del segle passat. Al contrari del seu avi, que era el director de la fàbrica, el pare del pare Cristián no continuaria el ‘negoci’ però sí va poder estudiar. Amb els claretians. Va fer magisteri i es va dedicar a l’ensenyança de les llengües. Parlava vuit idiomes.

A la trentena llarga i encara solter, uns coneguts el van animar en la postguerra espanyola a anar a fer les Amèriques. Xile, com altres països de l’entorn, “era terra d’oportunitats”. I allí va acabar el pare del darrer fitxatge del Joan-Enric Vives, de qui mossèn Casamitjana té grans paraules igual com de tots els capellans de la diòcesi, “que m’han acollit molt bé i tenen molta paciència amb mi”. Una mica erudit i aventurar, el pare de l’avui vicari d’Escaldes es va casar amb una dona xilena i van tenir sis fills. 

La mort dels seus pares en absència seva l’ha marcat, i ha decidit venir més a prop dels seus germans -la petita viu a Santa Coloma d’Andorra la Vella, dos altres a Terrassa i un quart a Sevilla, el gran es manté a Santiago de Xile-; al Principat s’hi troba “molt bé, molt content”

Durant l’adolescència de Casamitjana, la família canviaria Xile per Paraguai. I allí va fer estudis universitaris l’ara sacerdot. Es va formar en màrqueting. A casa seva sempre havien estat religiosos, sense antecedents tan marcats com el seu, això sí. Però d’aquelles famílies d’anar a missa cada diumenge, sí. “Una família catòlica practicant”, en diu Cristián. I així que tenia algunes amistats del món del sacerdoci. Justament, un amic capellà va ser qui li va acabar encenent la vocació i això el va portar, als 23 anys, a canviar Paraguai per Argentina mentre la resta de la família decidiria que era el moment de retornar a l’inici de tot plegat.

Vaja, mentre la família majoritàriament s’establia a Terrassa -allí hi van morir els seus pare-, Cristián Casamitjana va ingressar al seminari interdiocesà de Chaco. “Em vaig fer sacerdot per a evangelitzar i estar a prop de la gent.” Per a Casamitjana “ajudar” és una mena de “desafiament”. Però també una obligació quan un es fa capellà. Al juny farà 21 anys de la seva ordenació. Els deu primer se’ls va passar “missionant”. L’Argentina és molt gran i ell es va dedicar a portar la paraula de Déu per racons inhòspits, difícils, pobres de pobresa real. Punts on “només podíem arribar en llanxa o a cavall”.

I després d’aquests primers deu anys de missió, va iniciar una etapa més ‘tradicional’ inserit a la diòcesi de San Roque, més o menys d’allà on havia sortit eclesialment parlant. De Chaco. El 2014 assumiria la rectoria de la parròquia Immaculada Concepció de Maria de General Pinedo i el 12 d’octubre del 2018 va assumir la direcció de l’església de San Miguel Arcángel del municipi de Las Breñas, la capital provincial de la immigració, diu. Allí, durant el segle XX hi van anar a parar famílies de tot el món. “D’andorrans no en vaig arribar a conèixer cap, però gent amb orígens espanyols, suïssos, alemanys, russos…” Tots barrejats fent comunitat en un municipi, una parròquia de 50.000 habitants i “cada dia enfilat a la camioneta” per servir 50 quilòmetres, aquí; 60 allà.

Per això quan li diuen que haurà d’anar al Pas de la Casa no deixa de ser una benedicció de Déu. Una horeta de bus no és res. “Puc admirar un paisatge excepcional, i el servei de bus aquí és fantàstic. Tinc la targeta groga i, per tant, a sobre no pago.” Condueix però no té vehicle al Principat. Tot just es comença a fer amb la seva nova realitat. No hi té inconvenient. “Jo m’he adaptar, que és el que va fer Jesús.” Andorra és una mena de nou epicentre vital per a ell. Té els germans molt més a prop del que els tenia. També els nebots, que ha vist créixer a partir de vídeotrucades.

Mossèn Cristián preparant la missa al Fener.
Mossèn Cristián preparant la missa al Fener. Toni Solanelles

No haver pogut ser al costat de la mare, del pare, quan van morir, ni tan sols haver pogut assistir als seus funerals, l’han marcat una mica. D’aquí que hagi vist la necessitat, ara, d’estar més a prop de la família. Mossèn Cristián explica que quan ho va exposar al bisbe que tenia a San Roque, no li va fer pas cap gràcia. Però el va entendre des del punt de vista humà. “Aposta per la família”, diu que li va dir. “Vaig estar molts anys lluny de la família. I estem molt units, ens portem molt bé”, explica. El 8 de desembre, per la Immaculada Concepció, va fer la darrera missa a San Miguel Acángel.

A San Roque havia assumit diverses responsabilitats. “Vaig rebre encàrrecs diocesans importants”, exposa. Com ara coordinar, liderar, “un moviment molt gran anomenat Renovació Carismàtica, encara que jo no sóc carismàtic”. Ho diu una mica sorneguerament. Era estimat, molt, a la seva diòcesi. Explica, com a argentí adoptiu, que ha coincidit en més d’una ocasió amb l’actual papa Francesc, un Jorge Mario Bergoglio, argentí, que acabaria d’arquebisbe de Buenos Aires i que és tan o més ‘futbolero’ que Cristián Casamitjana. “Perquè vegis la importància que té el futbol allí: al seminari érem 150 i teníem quatre camps de futbol ben gran. És el meu esport de sempre.”

“Un repte personal? Res. Servir. Posar-me al servei i a la disposició del bisbe i de la diòcesi. Sóc molt feliç servint i sent sacerdot”

Se’l veu actiu, en bona forma (diu que ha tastat el pàdel, però no l’acaba de convèncer). De fet, explica, quan va dir de marxar de l’Argentina per estar al costat de la família li van dir que els 52 anys que té són una bona edat. “Encara no són vell, però tampoc no sóc massa jove i ja he acumulat experiència.” En fi, no deixem el futbol. N’és un fervent seguidor. Molt molt. Encara dubte de si agafar algun paquet d’Andorra Telecom per poder veure els partits. Troba cars els forfets. En tot cas, li queda més a prop Barcelona per poder anar a veure els partits del Barça. N’és un seguidor acèrrim. Ja ho era el seu pare. I ara pateix amb les evolucions d’un equip que no acaba de rutllar. 

Sí, ha estat un cop al Camp Nou. “Jugaven Messi i Ronaldinho junts, encara. Gol de Xavi. 1 a 0 contra el València”, recorda perfectament. Messi estaria al seu equip. Bergoglio també. Però ara és de l’equip del bisbe Vives i de mossèn Sàrries o del rector Soy d’Escaldes. “Mossèn Jaume és la bondat personificada. I tothom el coneix. A qui no ha batejat li ha donat la primera comunió.” En fi, la seva ‘missió Andorra’ ha començat d’allò més bé. Se sent a gust aquí. “Tinc una relació fantàstica amb els sacerdots i els bisbes.”

“Tothom és molt amable, molt comprensible. M’animen”, explica dels seus companys al bisbat. “He de millorar l’idioma i la cultura. Seria molt atrevit voler fer segons què. I quan se li demana si havent arribat a Andorra, a banda d’estar al costat de la seva germana i el seu cunyat, dels seus nebots, es fixa un repte personal, respon amb contundència. “Res. Servir. Posar-me al servei i a la disposició del bisbe i de la diòcesi. Sóc molt feliç servint i sent sacerdot.” I si el Barça guanya, millor que millor.  

Etiquetes

Comentaris

Trending