El llibre, en un format manejable i que a algú li pot suggerir realment una guia, encara que sigui de viatges, es presenta aquest dijous en un acte a l’Era Rossell. L’edita el segell gironí Edicions Sidillà, que just té una col·lecció etnogràfica. Va més enllà de les 200 pàgines amb un bon recull fotogràfic. I Roig, Albert, que és un dels actors, literalment i metafòricament també, de l’actual celebració de l’ossa ordinenca, reparteix el joc en diversos capítols. Des de la contextualització històrica al reconeixement de la Unesco.
Un element nou i contundent. Una descoberta, si es vol dir així. Les celebracions de l’ossa a Andorra, de manera general, ja es referenciaven al 1835, és a dir, tres anys abans del que es pensava fins ara. Qui primer parlava d’aquestes festivitats, o almenys així es pensava fins ara, havia estat Fra Tomàs Junoy. Però gràcies a una aportació de l’etnòleg Oriol Lluís Gual, diguem-ne un dels col·laboradors del divulgador cultural andorrà, com a mínim durant el treball per parir la monografia de ‘L’Ossa d’Ordino’, ara ja és clar que el 1835 ja es parlava d’Andorra i de les festes consagrades al plantígrad.
A la revista Musée du Midi l’historiador provençal Dominique Marie Joseph Henry hi signava un extens article titulat ‘Le Carnaval et ses usages sur quelques points des Pyrénées’. Hores d’ara, la referència d’Henry és la més antiga sobre la festivitat de l’ossa a Andorra. En general. Ni a Encamp ni a Ordino. El document és un dels elements de la contextualització històrica que proposa un Albert Roig que dedica el gros de la guia a l’anàlisi de l’obra. A l’escenificació de la lluita entre home i natura. Entre dallaires i ossa. La canalla com a símbol de relleu, la màscara com a element identitari… Roig no es descuida res. Com a mínim aparentment. O dit d’una altra manera, ho detalla tot. Per cert, la portada, il·lustració de Montse Mayol. L'autor n’està encantat.
VUIT PREGUNTES I UNA EVOCACIÓ A LA INTEL·LIGÈNCIA NATURAL
Arribats a aquest punt, i tot llegint el llibre, i sense fer-ne cap gran ‘spoiler’ més, a un li passen per la barretina vuit preguntes i, encara, una invitació a l’autor del manual d’instruccions sobre l’ossa ordinenca per fer servir la intel·ligència natural i traslladar-se a un futur futurible. En fi. Que quines contradiccions o què és el que pot resultar més contradictori del que ha escrit, que quina és la importància que té la guia o perquè una editorial catalana i no una d’andorrana. I algunes coses més. Pim pam. Roig, dispara. Albert, respon.
· Deixa clar que la celebració de l’ossa a Ordino necessitava una ‘guia’ pròpia. Que no en tenia cap. Per què creu que no ha estat fins al 2025 que ‘L’última ossa…’ no ha tingut el seu ‘llibre’?
Els condicionants poden haver estat diversos, però és evident que la discontinuïtat en la seva celebració a partir del darrer terç del segle xx fins a desaparèixer durant vint-i-cinc anys n’és un factor clau. Recordem a més que aquesta discontinuïtat i aquesta desaparició es produeixen precisament en els anys de major desenvolupament i creixement de la parròquia que porten amb ells nous hàbits socials i culturals i amb l’eclosió dels mitjans de comunicació. Si no existeixes, no es parla de tu i , per tant, passes a l’oblit. Ara bé, no és l’única raó, segurament el fet de ser la parròquia menys poblada i més allunyada del centre neuràlgic del país també hi deuria incidir. O a vegades les coses són més simples, com el fet que ningú deuria donar-li importància més enllà d’algun relat aïllat explicant com es desenvolupa la festa, com el de Lluís Capdevila els anys 70 o el d’Eva Julián de finals dels anys 90.
· Per què una editorial no andorrana per publicar el seu treball?
Amb Edicions Sidillà ens vam conèixer a Fira Mediterrània de Manresa a la qual hi anem cada any. Vam estar xerrant una bona estona i, tot i que ja sabia de la seva existència, vaig poder aprofundir en les diferents col·leccions que tenien sobretot la dedicada a temes etnogràfics. Són una editorial independent amb molta empenta. Ens vam caure bé amb el Xavier Cortadelles i la Judit Pujadó que coneixen molt bé Andorra i ja tenen llibres publicats. Vam parlar del projecte, els va interessar i ha acabat fructificant. A Andorra vaig tenir un parell de converses que per diferents raons no van acabar fructificant. En el procés de recerca d’editorial haig d’agrair els consells i el suport que he tingut en tot moment de l’Anna Riberaygua i el Pere Miquel Fonolleda, per mi són dos referents indiscutibles.
· Del seu treball de recerca i contextualització, si hi ha d’haver alguna cosa contradictòria, quina creu, o quines creu que seran les principals contradiccions o qüestions que puguin generar més debat?
Depèn de la mirada que cadascú hi posi. Des del perquè de la data de celebració fins a l’evolució mateixa de la representació amb la inclusió de nous elements i personatges. Però en el fons l’essència continua sent la mateixa que no és altra que la descripció de dues relacions: la primera, la relació de l’home (els dallaires) amb la natura (representada per l’ossa); i la segona, les relacions de poder dins d’una societat rural, tot representat a través de la sàtira i la burla.
· Per què històricament ha tingut més repercussió la celebració d’Encamp que la d’Ordino? Per la seva major continuïtat? Actualment, sense desmerèixer res, però crec que hi ha més feina a les Valls del Nord que a la d’Orient…
Sícoris a finals dels anys 50 va fer un treball excel·lent amb el jovent encampadà recuperant la festa. El procés de la seva ossa ha estat a la inversa que a Ordino: els mateixos anys que s’anava perdent i fent discontínua en el temps a Ordino, s’enfortia a Encamp. Sense entrar a aprofundir, s’han de tenir en compte diversos fets (demografia, festa inclosa dins actes de Carnaval, transferència generacional, arrelament entre el jovent i la població...), però és evident que com deia en la resposta a la primera pregunta, la discontinuïtat fins la seva desaparició als anys 90 del segle passat per manca de relleu generacional de l’ossa d’Ordino és un fet clau.
· Comencen a notar, i no ho dic només pel cas d’Ordino, si no de totes les celebracions sobre l’ossa de les quals vostè, ni que sigui per contextualitzar, parla en el llibre, l’impacte del segell Unesco?
És evident que el segell Unesco impacta en qualsevol manifestació cultural que l’obtingui, i sobretot si és de l’àmbit de la cultura popular. Ara bé, crec que hem de saber distingir els diferents impactes que causa. perquè per a mi el més important no és que tinguem més afluència de públic o més difusió -que sí, que ens agrada i ens satisfà-, però crec sincerament que el més important del segell Unesco és el compromís de salvaguarda de la festa, aquell compromís que adquireixes perquè aquella festa que un organisme internacional t’ha reconegut pels valors patrimonials que transmet perduri en el temps.
· Entre moltes altres coses, en el seu treball i gràcies a l’etnòleg Oriol Lluís Gual, aporta una ‘novetat’: que les festes de l’ossa a Andorra ja estaven documentades, per dir-ho així, tres anys abans del que es pensava. Quin valor li dona a aquesta troballa?
El valor no vas més enllà que el de tenir un document que et referencia una nova data més antiga, encara que només siguin tres anys, però no canvia substancialment res pel que fa a la descripció de la celebració. Fixem-nos que Dominique Henry el 1835 relata la festa andorrana pràcticament igual que ho fem ara, salvant les distàncies del temps. L’Oriol Lluís és un referent en l’estudi i recerca de les festes de l’os dels Pirineus, sobretot les de l’Alt Vallespir.
· Una guia com la seva pot ser una eina per facilitar que la continuïtat de la festa que està tenint els darrers anys sigui ja una constant?
En l’àmbit de la recerca en temes relacionats amb la cultura popular, sempre s’han de considerar tots els documents -escrits o gràfics- que expliquen una o altra manifestació cultural, així com la memòria històrica de les persones. Aquest llibre té la característica d’omplir el buit documental d’anàlisi que existia sobre la festa a Ordino i donar-li el valor que correspon. Però no pretén ser cap Bíblia, perquè més enllà de la contextualització històrica, el relat acaba sent una radiografia de la festa deixant el final obert. Hauran de ser els futurs portadors de la festa els que hauran d’avaluar i/o apreciar el contingut de l’edició com un referent més a l’hora de fer l’ossa.
· La canalla, el nou espai de celebració, el cap i la màscara… quin és l’element evolutiu que considera més rellevant per a la festa ja no per al present si no per al futur de la mateixa?
La canalla, sens dubte. Els companys de l’Associació de Cultura Popular d’Ordino saben de la meva constant insistència -molt pesada sovint que esdevé una obsessió- en la necessitat que tot allò que fem arribi a les generacions més joves i se’n facin partícips. És la garantia de la preservació de la festa. I per això, en totes aquelles manifestacions de cultura popular que fem des de l’associació sempre hi ha la canalla implicada. Jo em passo l’any anant a les escoles explicant l’ossa, les falles, fent tallers o com el d’aquest any que iniciarem amb l’Ivan Caro ensenyant la dansa del mai d’Ordino... la resta, és a dir, els espais o els elements de la festa poden mutar amb el temps perquè les tradicions si són vives evolucionen com ho fa la societat mateixa.
I el suplement: incideix vostè en l’evolució de les tradicions, en el fet que aquestes són vives. Li demanaria per acabar com imagina la festa en unes dècades sense que hagi de recórrer al ChatGPT. Què li diu la intel·ligència natural i el ‘nas’?
És molt difícil imaginar-se com serà la festa -qualsevol festa tradicional- a anys vista. Sí que crec que qui la faci molt probablement utilitzarà totes les eines que tingui a l’abast per enriquir-la, per evolucionar-la. Però perquè això sigui possible ha d’haver-hi un pas previ imprescindible que no és altra que la transmissió generacional fonamentalment feta a partir de la divulgació als centres de formació i a l’interior de les famílies.
Comentaris (5)