Prefereix no revelar el seu nom, però sí que relata amb molts detalls del que ha patit els darrers mesos. Abans de l’esclat de la pandèmia tenia una feina. Això sí, no gaudia d’un contracte estable. “Era per sessions i segons els diferents projectes de l’empresa”, apunta. Fins al març es guanyava bé la vida. Amb el coronavirus, la situació va canviar radicalment.
“Amb l’arribada de la pandèmia, es van aturar els diferents projectes de l’empresa i jo vaig quedar-me a l’atur”, recorda. En un primer moment, va poder trampejar amb uns estalvis que tenia. Ja a l’abril, i coincidint amb la modificació de la prestació d’atur per desocupació per poder atendre, justament, aquells treballadors que havien perdut la feina per culpa de la crisi sanitària, la va demanar.
Al juny l’assistenta social li va concedir una targeta de supermercat i el pagament de lloguer, llum i telèfon, però, ja de cara al mes següent li van dir que “era millor que demanés diners a algú”
“No me la van donar. En cap moment vaig parlar del coronavirus però m’havia quedat sense feina al març. Algun funcionari va decidir que no me la concedien”, denuncia. Quan va demanar el motiu, “no em van argumentar res”. Per tant, continuava sense cap ingrés mentre “en mig del confinament, no hi havia opció de trobar cap feina” i els estalvis s’anaven esgotant.
Al juny ja no existien. “Vaig poder tirar fins que es van acabar. Després, vaig anar a l’assistenta social. Em van donar una targeta de supermercat i em van pagar el lloguer del pis, el telèfon i la llum. Uns 600 euros”, explica. A finals de mes, però, seguia sense feina... i sense accés a una prestació a la qual sí que van poder accedir molts altres treballadors que s’havien quedat a l’atur quan va esclatar l’epidèmia. “I l’assistenta em va dir que millor que demanés diners a algú. Ho vaig haver de fer als meus pares”, comenta.
La situació va millorar al juliol. Llavors sí que se li va concedir la prestació d’atur, segons els criteris originals. No pas, per dir-ho d’alguna forma, la modificada per la crisi sanitària. “De seguida que vaig cobrar, abans fins i tot que ho pogués mirar al compte bancari, em van trucar perquè tornés la targeta del supermercat”, indica sense amagar el malestar.
De la prestació, de fet, tot just ha cobrat una mensualitat, ja que a l’agost “vaig trobar feina, també per sessions”. No s’ho va pensar gaire per acceptar-la. “Jo volia treballar, no aprofitar-me del sistema. I, psicològicament, ho necessitava”, relata. En certa forma, els mesos d’angoixa i inquietud s’han acabat.
Tot i això, lamenta que “em sento penalitzada” i afirma que és una situació que no només li ha succeït a ella”. A mi i a molta gent; sé de persones que han tingut problemes similars”, afirma. Per això, “em queda la sensació d’abandonament per part de l’Estat”. De cara al futur, sí que fa una demanda: “Que qui ho necessiti ho pugui cobrar de seguida perquè ens evitaria estrès i endeutament”. Lamenta que al col·lectiu que “no teníem una feina fixa”, el sistema “ens ha deixat tirats” perquè “els diners els necessitava ja”. Conclou que “aquesta forma de fer fa que la nostra situació empitjori”.
Comentaris (12)