Terés ha definit el llibre com una obra “que es pot llegir en una tarda”, però que deixa petjada per la seva “clau humana” i per la manera com reflexiona sobre la vida a través de l’esport. I precisament aquesta dimensió humana és la que travessa tot el relat de Montilla: un llibre escrit, segons ha confessat, per la necessitat de “documentar la feina” i evitar que moltes experiències “quedin només en paraules”.
“Feia temps que tenia el cuc d’escriure”, ha explicat. El problema era trobar un fil conductor. Finalment, el llibre ha adoptat forma de relats breus, petites històries amb “moralina”, que recorren des dels seus inicis amb la fotografia analògica fins a l’actualitat digital. Un recorregut que també és emocional. El fotògraf ha recordat com el seu tiet li va despertar la curiositat per la càmera, però sobretot com va ser el seu pare qui el va introduir definitivament en aquell món: portant-lo als camps de futbol i ensenyant-li una manera de mirar. De fet, el tram final del llibre és un homenatge explícit al pare. Montilla ha revelat que, mentre escrivia el capítol dedicat al seu últim dia junts, s’ha emocionat fins al punt d’haver d’aturar-se. “La meva dona em va haver de consolar”, ha admès. Segons ha explicat, molts lectors li han confessat que també han acabat plorant llegint aquelles pàgines.
Però més enllà del vessant íntim, la conversa ha girat sobretot al voltant del fotoperiodisme i de com ha canviat en les darreres dècades. “M’agradaria que fos més romàntic”, ha lamentat. Montilla ha recordat una època en què les fotografies tenien un valor gairebé ritual: “Abans, si volies un record, havies de trucar a un fotògraf. Hi havia el rodet, el negatiu, revelar les fotos…”. Ara, en canvi, considera que la immediatesa digital i els telèfons mòbils han diluït part del prestigi de l’ofici. “Els mitjans de comunicació i les webs treuen el mòbil i molta gent ja ni pensa en el fotògraf”, ha reflexionat.
El veterà professional també ha desmuntat alguns mites sobre la proximitat amb les estrelles de l’esport. Ha recordat els nervis de les primeres entrevistes amb jugadors del Barça, quan “tremolava” davant figures que admirava, però ha admès que el temps acaba convertint els ídols en persones més terrenals. Tot i això, amb una excepció: Bruce Springsteen. “És l’únic que encara idealitzo”, ha confessat entre rialles. Tant és així que fins i tot quan assisteix a un concert sense treballar, acaba obsessionat amb les fotografies que podria fer.
Una de les reflexions més interessants i escoltades de la tarda ha arribat quan ha explicat què fa bona una fotografia. En el fotoperiodisme esportiu, assegura, no es tracta tant d’estar a prop com de trobar “el lloc oportú i el moment oportú”. “Una bona foto és la que explica per si mateixa l’esdeveniment”, ha resumit. I en els retrats, l’objectiu és diferent: “capturar l’ànima de la persona”.
També ha reivindicat la importància del context periodístic. Per això ha defensat que el peu de foto “no ha de ser descriptiu, sinó informatiu”. I ha revelat com, sovint, les decisions editorials condicionen les imatges que acaben publicant-se. Ha posat com a exemple una hipotètica fotografia de decepció de Lamine Yamal després d’una derrota del Barça. “Potser és una foto boníssima, però el diari decideix no publicar-la perquè no vol assenyalar-lo com a culpable”, explica.
Durant la conversa també hi ha hagut espai per a les interioritats de la professió: les corredisses per aconseguir la millor imatge, les discussions entre fotògrafs als estadis rivals o els canvis radicals en els protocols dels camps de futbol. “Abans entràvem pel túnel de vestidors i érem dins del camp; avui és impensable”, ha recordat. Amb humor, ha reconegut la fama que té entre companys de “sempre estar al davant”. “És experiència… i córrer més que els altres”, confesssa.
EL NEN JAPONÈS QUE NO PARAVA DE PLORAR
Entre les anècdotes més emotives, Montilla ha destacat una fotografia feta al Japó i que va donar la volta arreu del món: la imatge d’un nen, Leo Miyagata, plorant després que el Barça perdés una Copa Intercontinental contra l’Inter de Porto Alegre brasileny. Aquella instantània va acabar portant el nen a Barcelona i convertint-se en una història mediàtica. Tot i això, quan el públic li ha preguntat quina era la millor foto de la seva carrera, el fotògraf ha recorregut a una cita d’una autora nord-americana: “La millor fotografia és la que faré demà”.
La frase resumeix bé l’esperit amb què Montilla continua entenent la professió. Malgrat els canvis tecnològics, les presses digitals i la precarització del sector, continua perseguint aquella imatge que encara no existeix. Potser perquè, com ell mateix ha admès al final de la presentació, “jo no gaudeixo del futbol; gaudeixo fent fotos”.
Comentaris