En efecte, després de ser condecorada pel llavors ministre d’Interior espanyol Jaime Mayor Oreja, Elena Tejada, que no tenia gaire més de trenta anys, va ser enviada a l’ambaixada andorrana perquè pogués descomprimir-se. Per treure-la del mapa després d’una missió de set anys d’allò més perillosa quan, com aquell qui diu, ni tan sols era policia. De fet, sortia de l’acadèmia i no havia exercit mai, que aquesta també sol ser una de les condicions o requisits que es busca en aquelles persones que es volen infiltrar en algun lloc. Tejada era una infiltrada, no una encoberta, com li deixa clar també Luis Tosar, l’actor que fa el paper del comissari Fernando Sáinz Merino, l’home que fart dels èxits de la guàrdia civil al País Basc, se les va empescar perquè la policia nacional també es pogués anotar algun ‘tanto’.
Tejada, nascuda a Logronyo, es va passar set anys especialment a Donosti fent-se passar per una ‘abertzale’. Del 1992 al 1999 era una jove simpatitzant del moviment d’extrema esquerra fins i tot militaritzat basc. Això sí, sempre com a Arantxa Berradre i duent una vida que se suposa que tenien aquests joves ideologialitzats a l’extrem. Treballs poc fixos, molta festa, nits en vaga pels carrers del nucli antic de Sant Sebastià, defensors de la ‘kale borroka’… Tejada, com a Arantxa Berradre, va haver d’aprendre a saber treure foc per la boca o manipular titelles. I feia classes de tango.
Cada cop més integrada en l’entorn ‘abertzale’ de la ciutat basca, finalment un dels activistes a sou d’ETA de l’escamot Donosti que es pretenia reorganitza, Kepa Etxebarria, l’aniria a cercar a la platja de la Concha perquè li donés cobertura en el seu pis. Etxebarria havia intentat matar un funcionari de presons a Errenteria, però va fallar i en la fugida va perdre la moto que estava al seu nom vertader. Per tant, automàticament va passar a ser fitxat per la policia i no podia tornar a casa. S’havia d’espavilar. Llavors, Arantxa Berradre s’havia guanyat la confiança del moviment ‘abertzale’.
Etxebarria es convertiria en companya de pis de la infiltrada. Arantxa es va haver d’espavilar a buscar un habitatge més gran d’aquell on inicialment estava allotjada a Donosti, amb tot el que comportava per la logística policial que ni la mateixa agent sabia i que la pel·lícula reflecteix d’una forma molt molt realista. En fi, la policia Elena Tejada, com a Arantxa Berradre, acabaria vivint -en un quart pis d’un edifici del carrer Urbieta de Donisti- gairebé un any amb Kepa Etxebarria i el sanguinari Sergio Polo, que llavors ja tenia uns quants morts a l’esquena i dirigia la reconstitució de l’escamot Donosti.
La policia Elena Tejada, com a Arantxa Berradre, acabaria vivint -en un quart pis d’un edifici del carrer Urbieta de Donisti- gairebé un any amb Kepa Etxebarria i el sanguinari Sergio Polo, que llavors dirigia la reconstitució de l’escamot Donosti
Posant la seva vida en perill i havent de suportar el caràcter psicòpata especialment de Polo, la policia va acabar facilitant detalls clau als seus superiors que, d’una banda, van permetre a les autoritats espanyoles tenir clar que la treva que ETA havia decretat a finals de la dècada de 1990 era fictícia -la banda s’estava rearmant- i va servir perquè Arantxa aconseguís el llistat d’objectius, les persones contra les quals ETA volia atemptar. A la majoria d’elles se les va protegir.
Fins que el 10 de març del 1999, després que la policia francesa enxampés qui llavors era el cap militar de la banda, José Javier Arizkuren, més conegut per Kantauri, Polo, malaltís, va témer que Kantauri xerrés massa, que no suportés els interrogatoris dels investigadors antiterroristes. I va ordenar a Arantxa que els portés cap a França juntament amb Etxebarri per mirar d’amagar-se. Lluny d’aquí, aquell dia de finals d’hivern a Sant Sebastià, Berradre -és a dir, Elena Tejada- conduiria el seu vehicle matriculat a Logronyo fins a la zona de la Paloma de la Paz, prop d’Anoeta. Allí la policia, els companys de Tejada, detindrien els dos dirigents de l’escamot Donosti i en altres localitats properes es van tenir set suposats terroristes més.
S’acabaven set anys de feina. Elena Tejada encara va voler tornar després d’un temps als carrers i tavernes del barri antic de Donosti. Però hi havia massa perill. Els seus superiors van valorar mantenir-la infiltrada -ningú sabia qui era realment aquella noia i menys encara a què es dedicava de veritat més enllà, per exemple, de fer hores com a carnissera- però ho van descartar. Llavors van venir els reconeixements i una petita estada a Andorra. El seu pas per l’ambaixada havia de treure pressió sobre ella. Calia que es refredés tot.
Elena Tejada va ser a Andorra en els serveis de seguretat de l’ambaixada espanyola. Era més una mena de premi que una altra cosa, tot i que l’agent era contrària a gaire reconeixements. Era una policia jove però astuta. “Molt bona noia”, expliquen fonts que la van conèixer. Exercia com a segona, com a mà dreta, de qui llavors, a finals de la dècada de 1990 principi d’aquest segle, era l’inspector en cap agregat d’Interior a l’ambaixada: Santiago de Andrés. Tots dos es portaven molt bé.
Tejada era discreta, reservada. Feia la feina i ningú va saber res del seu pas per Donosti. De Andrés també deixaria empremta a Andorra. Expert en homicidis, es va especialitzar en la matèria, sobretot, en les comissaries de la Verneda i de Via Laietana, a Barcelona. Al Principat, la seva experiència va ser clau per resoldre, com a suport de la policia andorrana, el ‘cas Nuno’, l’assassinat d’un noi homosexual ocorregut a tocar del carrer de la Unió l’any 2000. Tejada va ser menys rellevant. Potser fins ara.
Ningú no en va saber massa res. El seu físic no va pas canviar respecte de la seva estada d’infiltrada. A tot estirar, indiquen alguns dels que la van conèixer a l’ambaixada, es va tintar una mica el cabell. Va canviar de pentinat. Però poca cosa més. Fins que la revista basca de nova creació ‘Ardi Beltza’, liderada pel periodista d’investigació ‘abertzale’ conegut com a Pepe Rei, va publicar un reportatge explicant qui era Elena Tejada. Explicava detalls de la seva infiltració a l’escamot ETA i indicava, fins i tot, moltes dades dels seus familiars a Logronyo.
El treball d’aquesta revista successora a nivell d’investigació del que havia fet el diari ‘Egin’, llavors clausurat pel seu suport a la banda armada basca, va tornar a posar el focus en qui havia estat Arantxa Berradre. La pressió tornava a pujar. Hi havia qui hauria pagat pel seu cap. Literalment. I això va aconsellar treure-la d’Andorra. Hi va ser poc temps. En marxaria cap a d’altres destinacions que sempre més s’han mirat de mantenir en l’anonimat. Perquè avui, la infiltrada continua sent policia. I continua estan en actiu. La pel·lícula ha rebut un Goya. Ella, Elena Tejada, al seu dia en un despatx ministerial va rebre un creu al mèrit policial. Just abans de venir una temporada a l’ambaixada andorrana.
Comentaris (6)