L’incendi al Tiffany’s, cinc anys sense respostes

Un dels afectats pel foc que va destrossar l’edifici massanenc lamenta la “indefensió” que sent, ja que no li van deixar unir-se a la causa per reclamar per haver perdut totes les seves pertinences

El vespre del 29 de març del 2016 al centre de la Massana es va viure un autèntic malson. Un espectacular incendi va provocar importantíssims danys materials a l’edifici Tiffany’s. Tot i l’espectacularitat del sinistre, afortunadament, no es van haver de lamentar víctimes. Això sí, molts dels llavors inquilins, que van haver de sortir corrent, van perdre bona part de les seves possessions. El G.G. -prefereix donar només les inicials- recorda aquella nit, cinc anys després, i lamenta que un error no li ha permès presentar-se en la causa pel succés.

Aquell hivern, havia vingut a treballar per la campanya turística. Havia llogat un dels àtics de l’edifici juntament amb tres companys més. Aquella nit, però, van haver de sortir corrent, sense temps d’agafar res. “Vaig poder quedar-me amb les claus del cotxe i amb un disc dur. Res més”, recorda. Per tant, va perdre totes les pertinences. I és que el pis va quedar absolutament consumit per les flames.

Malgrat aquella experiència, Andorra li va agradar. Prou per, quan va tronar l’hivern següent, decidir quedar-se a viure al país. Per això, va decidir seguir amb la reclamació del que ell considerava just. Cert, no tenien assegurança contractada, però recorda que “nosaltres no vam originar l’incendi sinó que en vam ser les víctimes”.

“Es passen les culpes uns als altres i no pensen en les persones que ho van perdre tot”, retreu ara que fa cinc anys del sinistre, que, per fortuna, no va provocar cap víctima

Llavors, però, es va trobar amb una sorpresa desagradable. Ja dies després del sinistre, i vist que “la immobiliària s’estava portant molt malament i no en volia saber res”, ell i els seus companys de pis van optar per realitzar alguna acció pel seu compte. Van parlar amb una advocada i, seguint el seu consell, “vam posar una denúncia a la policia perquè havíem perdut totes les pertinences”.

Quan va tornar, es va trobar que “em deien que, com que havia passat el temps i no havia fet cap acció, havia perdut l’opció de fer res”. Segons apunta, “l’advocada no ens va assessorar bé; havíem d’haver presentat una demanda a la justícia”. Tot i això, ho ha continuat intentant però sempre, lamenta, s’ha trobat les portes tancades.

També es mostra crític amb com s’ha desenvolupat posteriorment tot el procés entorn de l’incendi. “Es passen les culpes uns als altres i no pensen en les persones que ho van perdre tot”, retreu. Fins i tot, explica, “s’ha arribat a acusar els bombers perquè la nit anterior havien intervingut en una xemeneia i es diu que no van apagar bé la zona”.

En el seu cas, afirma, “em sento indefens”. No amaga la sensació que s’està intentant dilatar tot el procés esperant que la resta d’afectats, aquells que sí que van poder presentar-se en la causa, acabin llançant la tovallola. “Com més anys passin, menys persones quedaran en la lluita per intentar recuperar alguna cosa”, apunta.

També explica que un cop extingit el foc, va pujar amb els bombers al que quedava del que havia estat el seu habitatge. “Estaven astorats”, recorda. I és que, assegura, “m’ensenyaven la casa i l’edifici no complia les mesures; van obrir la paret de l’habitació on jo dormia i, per dins, era tot just palla i fusta”.

Cinc anys després, G.G. recorda encara aquella nit del 29 de març on va salvar la vida, però va perdre “totes les meves coses”. I lamenta que encara no s’hagi trobat (o volgut trobar) un responsable d’un sinistre que va causar un fort impacte en la societat andorrana.

Etiquetes

Comentaris (1)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.