En fi, que es vol apostar per una tecnologia complementària a la de les empremtes dactilars a través d’avançats sistemes biomètrics quan encara no s’ha sabut treure el rendiment necessari a l’eina precedent, en aquest cas el programa i2 d’IBM que havia de ser, quan al 2018 es va adquirir, la solució a tots els problemes dels investigadors policials. Vaja, que amb aquell programari que encara avui no està del tot implantat, tres anys gairebé després d’adquirir-se, seria donar quatre instruccions senzilles a la maquineta i seria com fer xurros.
Ls investigacions relatives al blanqueig -i les anàlisis de moviments dineraris o de transaccions entre societats, per exemple- serien bufar i fer ampolles, i amb quatre bolcades no pas gaire més complicades de les dades recollides es podria fer en poca estona un escombrat de matrícules per poder quedar-se amb les plaques de possibles sospitosos, per exemple, d’haver comès un robatori. En fi, que la teoria era molt maca, asseguren des del cos policial, però la pràctica és una de molt diferent. I està vist que al cos d’ordre no se li acaba de treure el suc de tot allò de què es disposa.
El subministrament i instal·lació d’un programari d’anàlisi visual multidimensional de la informació, que és com es descriu tècnicament l’i2, va costar al seu dia 200.000 euros i s’hi ha hagut d’anar fent inversions per tal de poder anar fer passos en la implantació
I això que el subministrament i instal·lació d’un programari d’anàlisi visual multidimensional de la informació, que és com es descriu tècnicament l’i2, va costar al seu dia 200.000 euros i s’hi ha hagut d’anar fent inversions per tal de poder anar fent passos en la implantació. En nou mesos, el programa en qüestió havia d’estar a un rendiment del 50% com a mínim. I en un parell d’anys a tot estirar, havia de ser oli en un llum. Tres anys després i sense que valgui l’excusa de la pandèmia, el programa no funciona. O almenys, ni de bon tros no rutlla com era d’esperar.
Si han invertit hores de feina, tant dels tècnics de la casa com de l’empresa que va subministrar l’eina, però res de res. I això que al seu moment, ja hi va haver molts professionals, molts policies, de diferents graus en l’escalafó, que van mostrar els seus dubtes que allò era el millor que podia passar. Però la direcció va tirar endavant sí o sí. Per això ara sorprèn que el ministeri d’Interior, almenys aparentment, tingui tan coll avall l’aposta per la tecnologia del reconeixement facial.
De fet, per poder usar una tècnica com l’esmentada, cal fins i tot fer una legislació a mida en la qual ja s’estaria treballant. D’aquí que hi hagi encara més dubtes al despatx central de la policia, on alguns agents i bona part dels comandament, segons les fonts consultades, demanen que, sobretot sobretot, quan es prenguin decisions d’aquest calat i es facin inversions tan notables, es tinguin en compte totes les variables. Que això no són unes sabates que si no van bé es deixen a l’armari se’n compren unes altres. O potser sí. La Ventafocs aplicada a la policia.
Comentaris (6)