Després d’aconseguir tres medalles d’or i un bronze, Kevin Teixeira no es va permetre ni un dia de descans. “Vaig acabar el dissabte i ja vaig marxar cap a Antibes. No hi ha temps a perdre”, explica des del centre d’alt rendiment francès on entrena. La seva valoració va més enllà de l’èxit: “Estic molt content. M’he adonat que vaig fer un molt bon paper a Andorra, tot i que els temps no van ser els que m’esperava”, reconeix fent autocrítica. Així i tot, un cop va parlar amb el seu entrenador, la conclusió va ser clara: “Era normal, competint a 1.000 metres d’altitud i amb tota la pressió. Des d’una setmana abans dels Jocs ja notava que tothom esperava que guanyés i no és fàcil. Jo no estic acostumat a ser el favorit. Això ha estat nou per mi”.
Amb només 20 anys, el jove nedador va viure el que molts veterans coneixen de sobres: el pes de les expectatives. “Ara entenc quan els grans esportistes diuen que és complicat rendir en condicions a les competicions importants”, afirma. L’or inesperat als 400 estils va ser gairebé sorpresa per ell: “Sent sincer, no m’ho esperava. Quan estava a Andorra entrenava més els estils, però a França em centro en el crol i la llarga distància. Vaig nedar a la primera sèrie i no pensava que acabaria al podi”. Tot i això, el més impactant va ser el suport del públic: “Mai havia vist la piscina tan plena. Hi havia gent que no em coneixia de res cridant el meu nom. A la cursa dels 400 lliures, quan el nedador de San Marino anava per davant, només pensava que havia de guanyar pel públic. Havien vingut per veure espectacle”, reflexiona.
L’organització, que inicialment li generava dubtes després del rebombori amb les equipacions, el va sorprendre positivament: “No tenia ni la roba ni les sabates a menys d’una setmana dels Jocs. Però un cop va començar tot, va ser genial. Molt millor que a Malta. No sé com s’ho farà Mònaco ara, perquè Andorra ha deixat el llistó altíssim”. Fins i tot va comparar l’experiència amb esdeveniments de primer nivell: “Ha estat molt semblant als Mundials de Budapest. L’únic que ens faltava era una piscina B per suavitzar, però amb això no s’hi pot fer res”, explica, assumint que les instal·lacions al Principat són les que són.
És per això que té paraules de gratitud per tothom: “Sento que això reconforta el treball de la federació. Tots els meus companys de la FAN s’ho mereixen. I també el Joan Clotet, l’Alfonso Maltrana, la meva entrenadora de tota la vida i el Fred, el meu entrenador actual. Sense ells, no hauria arribat fins aquí”. I deixa clar que això no és un final: “Això només és el començament d’alguna cosa molt més gran. Però no hem de tenir pressa”, adverteix, amb la vista ja posada en el pròxim objectiu: els Mundials de Singapur que començaran d’aquí poc més d’un mes.
NAHUEL CARABAÑA: “VAIG RETROBAR-ME AMB MI MATEIX”
L’altre protagonista d’Andorra 2025, aquest a l’aire lliure, ha estat Nahuel Carabaña. Tres proves. Tres ors. I amb molta superioritat en totes les proves que va disputar. Així de contundent va ser la seva participació. Però com ell mateix admet, l’impacte va ser més emocional que esportiu: “Ho visc amb una mica de nostàlgia, perquè ha estat molt especial. Tot i haver estat en competicions com la Diamond League o els Jocs Olímpics, aquí els nervis eren més grans. Era casa meva, la meva gent”, comenta el fondista.
L’estadi Comunal ple va ser un dels moments que més el van marcar: “Mai l’havia vist així. Hi havia un ambient espectacular”. Tot i que el pla inicial -guanyar les tres proves- estava sobre la taula des de feia mesos, Carabaña admet que no va ser fàcil: “Els dies abans ho havíem parlat amb els entrenadors. Però arribar i complir-ho, i a més trobar-me tan bé, va ser brutal. Venia de la Diamond League amb molt males sensacions, i aquí em vaig retrobar amb mi mateix”.
Els nervis van ser especialment intensos a la cursa dels 5.000 metres: “Em deia a mi mateix: ‘si guanyes aquesta, ja en tens dues. Només en falta una’. I també pensava en el meu company d’entrenament (Carles Gómez) que volia que fes medalla. Al final tot va sortir rodó”, recorda posant en valor el paper del seu amic. Ara, ja mira endavant amb determinació: “El pròxim repte és classificar-me pel Mundial de Tòquio. Aquest any volem fer-ho per mínima. I ara comença el moment més dur i important”. Té clar que les seves bones sensacions encara no han donat el fruit esperat: “Crec que estic molt bé, però encara no s’ha reflectit. El treball hi és, i acabarà sortint”.
Sobre l’organització dels Jocs, coincideix amb Teixeira: “Abans ho veia tot una mica negre, però ha sortit molt bé. Els atletes dels altres països m’han felicitat. Hi ha coses a millorar, però el balanç és molt positiu.” I preguntat per les millores que s’han realitzat a l’estadi Comunal, especialment pel tartan, aporta una visió crítica constructiva: “La pista ha quedat bé, però s’hauria d’haver canviat del tot per garantir que duri encara més”. Amb tot, el seu missatge final va més enllà del present: “Aquests Jocs serviran molt per les futures generacions. Molts nens han vist què es pot fer, no només amb l’atletisme sinó amb altres esports, i això els motivarà. Estic segur que amb el temps es veurà una evolució”.
Comentaris (2)