Una exposició de dibuixos de nens i nenes polonesos i de nens i nenes ucraïnesos que retraten mitjançant llapis de colors allò que van viure, que han viscut o que continuen vivint. La mostra es pot veure fins al 5 de juliol a l’Espai Galobardes del comú de Canillo. La promou gairebé en la més absoluta discreció i silenci el ministeri d’Afers Exteriors juntament amb els consolats honoraris de Polònia i Ucraïna al Principat, Antoni Zorzano i Yolanda Solà respectivament.
La mostra recull dibuixos de dos temps i dues guerres diferents però iguals alhora. Testimonis commovedors. Els uns, d’infants polonesos que van ser víctima de l’impacte de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació alemanya (1939-1945). Amb posterioritat, el 1946, dibuixarien tot allò que la guerra els va suggerir, els va despertar, els va generar. Els dibuixos els va recopilar durant 20 anys (de 1946 a 1966) el ministeri d’Educació polonès i estan conservats als Arxius Centrals dels Registres Moderns de Varsòvia, una ciutat que va viure fortament el conflicte bèl·lic.
“Com de similars són els escenaris de les guerres invasores. El temps canvia, canvia el lloc, canvien els testimonis infantils, però la guerra és sempre igual”
Com Jérson i Kiív, per exemple, en el cas d’Ucraïna. Perquè l’altra pota de la mostra són dibuixos d’infants ucraïnesos que van alimentant, sigui mal dit de passada, el portal ‘Mum, I See War’, expressió que inspira el títol d’una mostra que té per objectiu donar compte que amb ulls d’infants, les guerres es veuen d’igual manera siguin on siguin i passin en els temps que passin. Que hi ha coses que, malauradament, molt malauradament, no canvien.
Els promotors de l’exposició itinerant destaquen la similitud, la semblança dels dibuixos. Els nens dibuixen tancs, avions llançant bombes, incendis i explosions. Dibuixen adults mutilats o infants als quals els falta una cama, un braç. Esbossen morts, cases en ruïnes o tombes amb noms de familiars que saben que no tornaran a veure. I és que es dibuixen a si mateix i a les seves famílies. I retraten amb els llapis de colors la fugida, l’evacuació, la diàspora. I també il·lustren, d’una manera o altra, els somnis de futur. L’esperança per un demà millor.
En inaugurar la mostra, la titular d’Afers Exteriors, Imma Tor, apuntava que l’exposició ofereix “una nova perspectiva i comprensió del conflicte”. Tor va recordar el paper que ha jugat Andorra com “un lloc acollidor i segur” per aquells que cerquen refugi. Actualment, prop de 300 persones refugiades són al Principat. Principalment procedents de diversos punts d’Ucraïna. Però també refugiats sirians que han marxat de la guerra de llarg abast que es viu encara al seu país.
Com resa un dels plafons de la mostra, “com de similars són els escenaris de les guerres invasores. El temps canvia, canvia el lloc, canvien els testimonis infantils, però la guerra és sempre igual”. Igual de crua, igual de sòrdida, igual d’injusta. Escrivia el poeta portuguès José Jorge Letria: “La guerra no pot escoltar ni veure, i menys encara sentir”. Doncs això. Tot dit. També amb ulls d’infants. La vida en estat pur. Per a bé i per a mal.
Comentaris