Vives tindrà poc a dir en relació amb el seu recanvi. Certament, el Vaticà sol escoltar, ni que sigui per cortesia, el titular -si encara hi és- a substituir. Però l’actual arquebisbe ‘ad personam’ d’Urgell no està en massa bona sintonia amb Jorge Mario Begoglio, més conegut com a papa Francesc, i menys encara amb un home clau en la tria dels nous pastors episcopals de l’Església catalana, l’arquebisbe-cardenal de Barcelona, Juan José Omella. L’aragonès no pot veure massa Vives, que va mirar de maniobrar per deixar-lo sense la butaca de Lluís Martínez Sistach.
La línia del Sant Pare actual, la del perfil baix i pastor de l’Església, no acaba de casar amb les maneres de fer de l’arquebisbe d’Urgell, més a prop d’una certa altivesa i de lluir com a Príncep de l’Església. De fet, Roma ha imposat sí o sí que Vives tingui un coadjutor quan l’actual Copríncep ja havia deixat dit públicament que malgrat que a ell li havia anat bé, no creia que ara toqués. I, certament, el successor de Pere té molta feina a fer per refer el puzle català, però si no canvien molt les coses, durant el semestre vinent Vives tindrà auxiliar amb vistes a substituir-lo.
Omella, que ja ha entrat en l’edat de jubilació però, per ara, no deixarà pas les tasques de comandament no ja a Catalunya -per molt que el president de la Conferència Episcopal Tarraconense sigui el titular de Tarragona, Joan Planellas- sinó al conjunt de l’Estat espanyol, serà clau en qualsevol moviment juntament amb el nunci apostòlic, Bernardito Auza i, clar és, amb Bergoglio. El cardenal de Barcelona, després de la fractura entre ell i el seu homòleg de Madrid Carlos Osoro, és la mà dreta del Papa a Espanya.
Juan José Omella és el president de la Conferència Episcopal Espanyola, i si no passa res es mantindrà en la butaca cardenalícia de la Ciutat Comtal fins que s’acabi el seu mandat. Omella té una excel·lent connexió amb Bergoglio a través de l’arquebisbe de Tegucigalpa, Oscar Andrés Rodríguez Madariaga. El cardenal hondureny és un dels homes que Francesc prepara perquè el succeeixi al Vaticà. Tots plegats tenen una visió molt social de l’Església. Poc política en el sentit d’immiscir-se relativament poc en els quefers polítics estrictes dels territoris on prediquen l’exemple de Déu.
EL TRENCACLOSQUES
Omella té actualment dos auxiliars de màxima confiança, el citat Gordo i Javier Vilanova. A ells els podria confiar qualsevol dels llocs vacants que hi ha en la geografia diocesal catalana. Però cada peça que es tregui d’un lloc, cal suplir-la. D’aquí que hi hagi canvis a la vista en cascada i d’aquí que calgui fer bisbes nous. D’aquí, també, que el rector d’Encamp, mossèn Toni Elvira, estigui en les travesses per a noves designacions episcopals. Ja hi tornarem. El fet que s’hagin fet consultes sobre el capellà de Tremp ara màxim responsable de la parròquia encampadana de Santa Eulàlia no pressuposa res. Però sí diu molt d’un Elvira a qui Francesc ja va designar fa una bona temporada missioner de Déu, una mena d’ambaixador de la teoria social que impulsa Bergoglio des que va arribar al Vaticà. Una Església menys curial i més propera al poble. Sempre, almenys, en teoria.
Només en l’àmbit catalanoparlant, ara mateix, hi ha vacants Girona, Tortosa i Menorca. Sant Feliu de Llobregat també espera relleu per al bisbe que és jubila i caldrien el coadjutor d’Urgell i un auxiliar per a la Ciutat Comtal, això sense comptar que es moguin peces
A Omella, a Barcelona, li falta un auxiliar després de la defunció de Toni Vadell. Més vacants en l’entorn catalono-parlant: Girona fa molt temps que espera bisbe després de la defunció de Francesc Pardo. Pardo va morir aquest març passat quan ja feia temps que havia presentat la renúncia per haver arribat a l’edat de jubilació. La diòcesi gironina és, sobre el paper, més complexa del que sembla. Omella hi podria enviar un dels seus homes de confiança. És la mateixa situació que es dona pel bisbat d’Urgell. A la Seu, el triumvirat Omella-Auza-Bergoglio probablement hi destini un altre home de solvència contrastada. No pel bisbat en sí, sinó per Andorra. Pel Coprincipat.
Si fos només pel tema pastoral, l’elegit prou podria ser Toni Elvira. Però amb la història de l’associació episcopal a una prefectura d’Estat això s’endevina com a impossible avui per avui. En aquest marc, totes les fonts consultades indiquen dues coses clares. Primera: Sergi Gordo, secretari general de la Tarraconense, és qui més quadra per poder ser enviat al Palau Episcopal de la Seu. Primer com a coadjutor de Vives. Després, com a successor. Segona: si el rector d’Encamp no acaba sent designat bisbe guanyarà galons dins de la diòcesi. Pujarà de categoria dins mateix del bisbat d’Urgell.
Elvira està ben valorat per Joan-Enric Vives. Però si ell hagués de triar algú de dins de la casa, segurament preferiria el vicari general Ignasi Navarri. Extern al bisbat, l’arquebisbe urgellenc sempre ha simpatitzat amb l’actual rector del Vendrell, Norbert Miracle. Vives i Miracle ja han coincidit en algunes tasques burocràtiques de l’Església. I com el rector d’Encamp, del sacerdot ara destinat a la capital del Baix Penedès també se n’han demanat informes per donar-li, si escau, bastó episcopal.
Gordo, s’ha dit, compleix el perfil, segons fonts eclesiàstiques consultades, per ser enviat pel Vaticà a Andorra. És un religiós relativament jove (55 anys) que té molta relació amb els laics i és un ferm defensor de la família i el dret a la vida. També ostenta, entre d’altres, responsabilitats sobre pastoral obrera. Té una sòlida formació teològica i, també, en matèria de filosofia. Si fos designat coadjutor a la Seu, hi arribaria, fa o no fa, amb la mateixa edat que ho va fer Vives, que també era, el 2001, bisbe auxiliar de Barcelona.
DES DE BARCELONA... O DES DE VIC?
Certament, Sergi Gordo Rodríguez no només entra en les travesses per esdevenir, amb el temps, Copríncep d’Andorra. Entra també en les càbales per ocupar altres diòcesis vacants. Com Girona. Hi ha un altre nom que també entronca el Principat i la capital de l’Onyar. Romà Casanova Casanova. L’actual bisbe de Vic. En plena maduresa eclesiàstica, i tot i no ser de la línia teològica estricta predilecte de Bergoglio, a Roma tenen clar que han de premia la feina feta per aquest religiós de Deltebre, que va saltar al bisbat vigatà des de la rectoria de Flix.
Casanova va compaginar durant uns mesos la seva tasca episcopal a Vic amb l’administració apostòlica del bisbat de Solsona. Segurament els sonarà l’afer protagonitzat per l’avui empleat de l’empresa Semen Cardona Xavier Novell. El bisbe que va deixar el sacerdoci per amor a una dona. Al bisbe de Vic se li va encomanar l’administració de la diòcesi solsonina mentre no es trobava un titular definitiu per a la ciutat del Gegant Boig. El bisbe actual de Solsona va arribar de Menorca i és valencià, Francesc Conesa.
Per tapar el forat solsoní ara hi ha vacant la diòcesi menorquina, una de les que es podria ocupar amb bisbes de nova creació com podria arribar a ser Toni Elvira, el mossèn d’Encamp que sabedor que s’han estat demanant informes sobre ell i la seva tasca pastoral intenta passar desapercebut per mirar d’aconseguir la maregassa. El capellà de Tremp assegura que està bé a Andorra. Però com hauria de ser en qualsevol sacerdot accepta qualsevol missió com si d’un servei es tractés.
Nomenar un coadjutor no és cosa urgent però el papa Francesc no vol deixar el ‘cas Andorra’ i la successió de Vives com a examen de darrera hora
Menorca, dèiem, resta lliure. Com Girona. O com Tortosa. La capital de l’Ebre té el seient episcopal vacant després del salt, un molt bon salt, d’Enrique Benavent. El Vaticà li ha encomanat no fa gaires dates que es faci càrrec de l’arquebisbat de València, no pas poca cosa. Hi va a substituir un d’aquells religiosos amb empremta (per bé i per mal), el petit -d’estatura- cardenal Antonio Cañizares, un dels molts Prínceps de l’Església espanyola que arriben -ell ja hi ha arribat- a l’edat oficial (75 anys) de jubilació.
A Romà Casanova, el bisbe de Vic, li pertoca, pels serveis prestats, un premi. Hi ha dos possibles destins respecte dels quals el Vaticà sembla que en valora la seva direcció. En aquest escenari, Andorra -és a dir, la Seu- seria la tercera opció. Perquè Casanova, ja s’ha dit, estaria en les travesses per poder succeir Vives però no pas com a gran favorit. Aquest paper l’ostenta ara Gordo, Sergi Gordo, que també apareix en altres travesses per a d’altres destins. Per al bisbe vigatà hi ha dues cadires diocesals que hi encaixen més. Per un ascens de categoria clar, Girona. Per un acostament a casa seva -i Francesc també té en compte aquestes coses-, Tortosa. Però en cosa de rangs eclesiàstiques, seria baixar de divisió. O, com a mínim, no ascendir estant com està avui a Vic.
El que és clar és que tenint Girona, Tortosa o Menorca sense bisbe -ep, i encara hi ha sant Feliu de Llobregat que espera també un recanvi per Agustí Cortès, que també ha presentat la renúncia per coses de l’edat-, qualsevol moviment que impliqués Romà Casanova (i ja s’ha dit que a Catalunya falten almenys un coadjutor per a la Seu i un auxiliar per a Barcelona sempre que Gordo i Vilanova no es moguin, perquè en cas contrari en faltarien més) deixaria buida la cadira de Vic.
Algunes veus eclesials resolen la qüestió de l’eventual vigatana unificant aquesta diòcesi amb la de Solsona. Dos petits bisbats units en un de sol i que quedaria sota les regnes de Canosa, el valencià arribat a terres solsonines després d’una curta estada a Menorca. En fi, el trencaclosques està servit. Nomenar un coadjutor no és cosa urgent però el papa Francesc no vol deixar el ‘cas Andorra’ i la successió de Vives com a examen de darrera hora. I Elvira… ja es veurà. Potser a ell també li toca el Gordo i escalar al seu costat dins del bisbat d’Urgell.
Comentaris (11)