La intervenció duta a terme per l’especialista en art tèxtil Montserrat Xirau ha estat impulsada pel comú de Canillo i el departament de Patrimoni Cultural del Govern. Una acció col·laborativa que acabarà de tancar-se el dia que el domàs, el de color cru, torni a penjar-se a les parets de l’església de Sant Serni, com hi havia estat tants i tants anys. Els dos estendards estaven cosits al voltant d’un pal de fusta de varis metres de llargada. El de color granat o carmesí estava situat en la paret dreta de l’església de Sant Serni, el pal reposant horitzontalment sobre dos barres anclades a la paret, i l’estendard penjant avall verticalment com en la segona de les propostes de conservació adjuntes, resa la història escrita. El de color cru, el que ara s’ha refet, estava sempre en posició vertical al costat esquerre de l’altar.
Els dos domassos es van recuperar del campanar, on van quedar emmagatzemats després d’anys a la nau central de l’església i lluint, especialment durant les processons. Les recuperacions es van fer en dues fases diferents i un dels impulsors de la recuperació va ser l’enyorat Martí Salvans. També l’actual arxiver comunal, Domènec Bascompte. El vermell està documentat des del 1716. El cru, el que ha passat ara pel taller, apareixia en un inventari fet el 1803 arran d’una visita pastoral. Tots dos són d’una forma similar i el teixit podria ser seda natural. De moment no se n’han pogut documentar els fabricants, els teixidors. I sobre el motiu que va fer que anessin a parar a Canillo hi ha vàries versions, totes de tradició oral, com recorda l’historiador i cap del departament de Cultura del comú canillenc, Robert Lizarte.
“No tenen cap inscripció i l’estampat és una decoració floral. S’assemblen molt els dos estendards perquè recullen el que era la moda de l’època, del segle XVIII”, indica Lizarte que recupera alguna de les versions orals o llegendes urbanes que presagien que els estendards van ser el reconeixement als vencedors -els senyors de Canillo (perquè a Encamp no s’han trobat domassos)- per part dels vençuts en algun dels plets de la Solana. O potser van ser el pagament d’un pagament d’una penyora.
El que és clar és que els dos domassos -un nom que s’esdevé de la composició floral repetitiva que es pot trobar en les dues peces i que s’anomena damasc o domàs en català antic- són tota una joia. I calia que se’ls repassés. El tractament que s’ha fet a l’estendard de color cru, que ha tingut un cost de 6.970 euros, ha servit per “netejar el teixit de taques de cera i de pols”. “S’ha fet un tractament a consciència i no és gens fàcil”, explica Lizarte, que apunta que el teixit mostrava molts trencaments i els marges estaven com mossegats. Ara tot ha tornat al seu estat gairebé original. I ha tornat a casa per poder-lo lluir al costat del germà gran. De l’estendard major. El carmesí.
Comentaris (2)