Els darrers temps al cos de policia havien estat per a Pons poc menys que un calvari. Un accident laboral, amb una greu lesió en un braç, van fer aflorar les divergències que mantenia amb la cúpula policial. Després de tota una carrera professional com a guia caní -més enllà, és clar, de com agent de policia- havia arribat a ser el responsable del grup. Un expert en formar gossos per a qualsevol activitat: explosius, estupefaents, rastreig… Però la lesió i els xocs amb els superiors el van desanimar. Volia abandonar el cos. Volia evadir-se…
Un accident greu de treball i les discrepàncies amb la cúpula policial li van confirmar la necessitat de canviar d'aires; fa vuit mesos va triar l'oferta d'un dels centres de formació canina de referència mundial
Una vegada refet físicament, li van començar a arribar ofertes. De Mèxic, de Colòmbia, d’Oman -“molt interessant per cert”, remarca Pons-, dues d’Holanda, dues dels Estats Units… i la de França, la del ministeri d’Interior. A la gendarmeria ja el coneixien perquè en la darrera dècada hi havia fet cinc estades per formacions diverses. Pons va posar en una balança pros i contres de totes les propostes i va acabar triant, diu, la que “econòmicament era menys interessant”, però que, en canvi, la que a nivell de prestigi, “i de valors”, l’omplia més. Amb diferència.
El centre de Gramat, explica l’agent de policia en excedència ara incorporat a un cos militar com la gendarmeria, “és una referència mundial”. Si a això s’hi afegeix la insistència dels francesos, les facilitats que li han donat per poder-se traslladar a França amb tota la família i el suport que té i sent, l’elecció va ser força ràpida. I, pel que diu, l’experiència, “l’aventura” com ho qualifica ell, està resultant plaent. Ja fa uns quants mesos que treballa en la formació de gossos per al ministeri d’Interior francès. I espera que duri. Encara que no es capfica pel futur.
Ara per ara, i tenint el suport dels superiors i dels companys, veient la família bé i podent tornar a Andorra fins i tot en temps de Covid -és clar, prenent totes les precaucions i més i tot-, Pons està d’allò més satisfet a Gramat. “M’ho passo molt bé, gaudeixo treballant.” I treballa com aquell qui diu les 24 hores del dia cada dia. Que formar un gos, formar gossos, vol dir seguiment i estar-hi sempre. Cada dia. A nivell operatiu, té menys responsabilitat de la que tenia a Andorra -“aquí m’ocupava de tot: de la gestió dels entrenaments, de totes les formacions canines… és fonamental que al capdavant d’un grup com aquest hi hagi un titulat”, diu- però, en canvi, l’experiència pot resultar més magna.
"Això és una aventura. No sé si durarà uns quants anys o durarà per sempre. M’ho passo molt bé, gaudeixo treballant"
I és que la quantitat de gossos que veu i veurà passar a Gramat segurament serà molt superior que la que podia trobar al Principat. La gendarmeria forma cada any entre 90 i 120 animals, i això vol dir que en prova, potser, tres vegades més. No vol dir això que sobre tots n’hagi de fer un seguiment, ni que sigui mínim, Joan Pons. Però sí que és clar que en veurà molts. De moment, se centra en els Chien de Saint-Hubert. És l’encàrrec que va rebre fins i tot abans d’arribar a Gramat i incorporar-se a la feina. De fet, i abans de lesionar-se a Andorra, ja havia dissenyat un projecte per a la policia andorrana amb gossos d’aquesta raça d’origen belga.
Com que a França sabien del seu interès per als Chien de Saint-Hubert, i tot i que “com a policia no hi havia treballat mai”, li van demanar si es volia fer càrrec de la formació d’animals d’aquesta raça, atès que tenien alguns formadors que es jubilaven. I s’hi va llançar de cap. “No vaig trigar ni dos segons a dir que sí”. Es tracta d’un animal amb “un potencial olfactiu per sobre de qualsevol altre animal”, de qualsevol gos d’una altra raça. És capaç de “detectar cèl·lules mortes, que és el que interessa”. I d’aquí que sigui una espècie que va perfecta per a dirigir-la cap a la recerca de persones desaparegudes.
"Els comandaments realment són referencials. Tenen un recorregut, una carrera… I els valors que tenen aquí són acollonants. Si Andorra recuperés aquests valors es podria ser top"
Sense anar més lluny, el seu company de viatge, el gos que està formant ara mateix té sols nou mesos però ja pesa 43 quilos. La feina vol constància. Del guia i de l’animal. La formació per a la recerca de persones pot durar ben bé divuit mesos de treball diari. I encara quan no està plenament centrat en els Chien de Saint-Hubert i en la formació per trobar desapareguts, col·labora amb altres companys en tasques de suport per a d’altres especialitats. “Això és una aventura. No sé si durarà uns quants anys o durarà per sempre”, explica l’agent. Se’l nota amb l’esperit renovat. Engrescat i engrescador.
I té tot de paraules d’agraïment amb aquells que l’han acollit. “Em diuen que sóc com de la seva família. Amb la Covid, per exemple, m’han ajudat molt. La professionalitat està fora de qualsevol dubte. Els comandaments realment són referencials. Tenen un recorregut, una carrera… I els valors que tenen aquí són acollonants”, remarca tot recordant que té les portes obertes per poder trucar qualsevol a qualsevol moment si mai li cal res. “Si Andorra recuperés aquests valors es podria ser top”, sentencia.
Comentaris (14)