Tot i que el protagonisme es podria haver centrat en els guanyadors de les dues categories més dures del cap de setmana, el veritable cor de la Spartan batega fort en les històries que es viuen entre obstacles. “Cada any és diferent. I cada any és més dur... però també més satisfactori”, explica en José, vingut de Màlaga, que ja porta cinc edicions en terres andorranes. Per ell, tornar no és només repetir una cursa, sinó tornar a posar a prova els seus límits.
Un sentiment compartit per en Nil, de Cerdanyola, que aquest any ha fet el salt a la modalitat ‘Beast’ de 21 quilòmetres: “És dur, però quan arribes tens la recompensa. Ens ho passem molt bé, i amb aquest temps espectacular, probablement repetirem”. Tot i les afectacions al trànsit i les dificultats per aparcar, com reconeix l’Àlex, veí del poble, “fa goig veure la parròquia així. Els comerços i restaurants estan contents, i l’ambient fa que valgui la pena sacrificar algunes comoditats”.
La Spartan no passa desapercebuda. L’arribada s’ha col·locat aquest any a l’aparcament del Prat de l’Areny, un espai que ja havia estat escenari del campionat europeu fa dos anys, i la sortida s’ha fet des de la plaça dels Arínsols. Amb el recorregut parcialment renovat i nous obstacles com la pistola làser -tant precisa com traïdora amb la fatiga acumulada-, la cursa ha deixat empremta en cada múscul, però també en cada mirada.
En John, britànic i debutant a Andorra, resumeix el que molts han sentit: “Els paisatges són espectaculars. És la cursa més bonica que he fet. Et fa oblidar el dolor per un moment”. Aquesta connexió entre esport i territori ha estat clau per a les institucions. Nino Marot, conseller d’Esports i Reactivació Econòmica del Comú d’Encamp, valora molt positivament la celebració: “És una festa de l’esport on l’economia també rutlla. Hem tingut entre 9.000 i 10.000 persones entre corredors i acompanyants. Els restaurants i comerços estan treballant”, ha explicat des de l’arribada.
És evident que els noms dels guanyadors –Albert Soley i Andrea Berquez en ‘Beast’, o Samuel Castela i Meritxell Alcaina en ‘Ultra’– tenen el seu reconeixement. Però la Spartan és, sobretot, una victòria col·lectiva. Del públic que anima, dels voluntaris que donen suport, dels comerciants, i de cada corredor que travessa la meta amb fang fins al coll i una satisfacció immensa. “És un ambient molt bo. La cursa és dura, però el més important és gaudir de la gent i l’ambient, és un lloc impressionant per venir a córrer”, comenta la Petra, segona classificada de la cursa intermèdia, que repeteix després de participar també el passat dissabte a la Deka Fit, on va proclamar-se guanyadora, a més de ser segona també fa dues setmanes a la travessa d’Encamp. Per ella, aquestes dues curses només han servit d’entrenament per una prova com la d’avui, només apte per a espartans.
Un dels últims obstacles abans d'arribar a meta.
Les medalles que reben els participants de la Spartan.
Un dels corredors que ha finalitzat la cursa més aviat, amb la seva medalla.
Les brases és l'últim sacrifici pel qual han de passar els participants.
Petra Arvela, creuant el foc final.
Enguany el circuit ha estat modificat, amb la col·locació de més proves per la muntanya.
Comentaris (4)