El cas gira entorn d’un restaurant obert entre els anys 2007 i 2015 al centre d’Escaldes per una jove de poc més de vint anys amb el suport econòmic i logístic dels seus pares. El negoci va començar a acumular problemes econòmics a partir del 2010, especialment pels impagaments del lloguer i diversos deutes amb proveïdors. Amb el temps, la situació va desembocar en un procediment de fallida.
La Fiscalia sosté que, malgrat que el restaurant figurava formalment a nom de la filla, qui realment gestionava el negoci eren els pares per intentar mantenir el patrimoni familiar. El ministeri públic reclama 14 mesos de presó condicionals per al pare i per la filla titular del primer establiment, així com el pagament de més de 65.000 euros pels imports reclamats i pels béns que haurien estat objecte d’embargament.
Durant el judici, però, tant el pare com la filla van negar aquesta versió. “Jo ajudava si faltava personal, feia de cambrer i parlava amb els clients, però no tocava la caixa ni feia comandes”, va declarar el pare davant el tribunal. Tot i això, sí que va reconèixer que coneixia els problemes econòmics del restaurant i que havia intervingut per intentar renegociar el preu del lloguer.
La seva declaració va estar marcada per contradiccions constants. En alguns moments va negar relacions comercials amb proveïdors per després admetre que “potser sí” que hi havia mantingut contactes. També va assegurar que feia més de vint anys que no tenia compte bancari i que mai havia gestionat xecs ni transferències, i per aquest motiu, no podia ser administrador del local.
Diversos testimonis van contradir aquesta versió. Un distribuïdor d’alimentació va assegurar que els tractes comercials es feien “sempre directament amb el pare” i que tant ell com la mare apareixien com “els responsables del negoci”. Una proveïdora de vins també va afirmar que era el pare qui gestionava habitualment les comandes i va recordar un deute d’uns 1.500 euros que va acabar judicialitzat.
Un dels punts centrals de la causa és el destí del mobiliari del primer restaurant després del tancament. El pare va assegurar que la propietat del local els havia dit que “no ho volien per a res” i que per això els mobles es van traslladar a un magatzem. Temps després, part d’aquest material —taules, cadires i neveres— es va utilitzar en un segon restaurant obert per l’altra filla.
Aquesta tercera encausada va assegurar que desconeixia completament la situació judicial del primer negoci quan va rebre els mobles. “No ens amagàvem de res”, va declarar, insistint que el mobiliari sempre va estar visible al local i apareixia fins i tot a les fotografies promocionals publicades a les xarxes socials. La Fiscalia finalment ha demanat la seva absolució en considerar que no hi ha prou proves que conegués els embargaments, tot i que l’acusació particular manté que sí formava part de “l’estratègia familiar” per preservar el patrimoni.
La defensa sosté que mai hi va haver una ocultació deliberada dels béns i critica que ni els creditors ni l’administració judicial van reclamar formalment el retorn del mobiliari durant anys. “Si algú vol alguna cosa, s’ha de moure”, va afirmar un dels advocats durant l’informe final.
Tot i que, la titular formal del primer restaurant ha assegurat que desconeixia bona part dels tràmits judicials i burocràtics derivats dels procediments executius i de la fallida. Ha explicat que signava documentació judicial sense acabar d’entendre’n l’abast. La Fiscalia, en canvi, considera que els acusats eren plenament conscients dels embargaments i dels deutes acumulats des del 2010. “El desconeixement de la llei no els eximeix de les seves responsabilitats”, va remarcar el ministeri públic.
Comentaris