El cas s’arrossega als tribunals des del 2019, quan el client en qüestió -advocat de professió i que, justament, havia treballat per al banc- va decidir portar-hi l’afer després d’anys pagant un interès força superior al que, al seu entendre, li pertocaria. I és que la hipoteca signada anys abans, el 2005 per un valor de 245.000 euros fixava un tipus d’interès d’euríbor més 1,25% que, però, es reduïa a 0,5% si es complien dos requisits: domiciliar la nòmina i un mínim de rebuts. A la vegada, però, el préstec incloïa la clàusula de la discòrdia: el que es coneix com a ‘clàusula túnel’.
La victòria judicial del client forçarà al banc a tornar bona part dels diners pagats pels interessos excessius; gairebé 45.000 euros
Aquesta marcava que, independentment de quin fos l’euríbor, el client sempre pagaria un interès mínim: 2,75% a la vegada que fixava també un de màxim, tot s’ha de dir, difícilment superable: un 9,75%. El problema va arribar quan els tipus d’interès van caure als mínims històrics, situació que es va mantenir fins a mitjan de l’any 2022, quan va començar una forta pujada. Any rere any, el client pagava uns interessos molt per sobre de l’Euríbor més 0,5% inicialment marcat. I, per això, va portar l’afer a la Justícia.
La Batllia, en primera instància, li va donar la raó. Així, va declarar la “nul·litat radical i absoluta” de la clàusula túnel i va condemnar el banc a retornar els diners pagats de més: 44.894,14 euros. El banc va recórrer al Superior que, però, tampoc li ha donat la raó.
La sentència desmunta, en primer lloc, l’argument de l’entitat financera, que posava en relleu que el demandant, per la seva condició d’advocat era quelcom més que un simple consumidor. Es posa en relleu que “no s’ha acreditat que aquesta qualitat professional li hagués permès (...) tenir coneixements financers per entendre les conseqüències econòmiques de contractar una clàusula túnel”. Per tant, el manté com a consumidor.
I, pel que fa al “caràcter abusiu” de la disposició, la resolució també és clara, tot indicant que “forma part essencial de la configuració del preu del producte contractat” i s’indica que “tot i que la seva complexitat no la converteix en il·lícita automàticament, la dificultat de comprensió que pot suposar pel client el fet de gaudir d’ambdues limitacions a efectes de conèixer exactament el tipus d’interès que haurà de satisfer durant el seu període de vigència, obligava l’entitat bancària a informar-lo adequadament, de forma clara, transparent, comprensible i proporcionada al seu perfil al moment de la formalització de l’escriptura pública que conté el pacte litigiós”. Per tant, es considera que la clàusula no té “una transparència material, en el sentit que el client conegués el cost jurídic i econòmic de l’operació que efectuava i, sobretot, l’abast”.
Així doncs, el Superior valida la sentència prèvia de Batllia. I ho fa de forma íntegra, imposant fins i tot les costes processals al banc. L’entitat, de fet, també haurà de pagar les de primera instància i els honoraris de l’advocat del client.
Comentaris (2)