Aquest dijous hi havia convocat el primer entrenament. Sessió oberta. A Prada de Moles, sense inscripció prèvia i a esperar. “De veritat, pensàvem que no vindria ningú. La Constitució ho tindria tot bloquejat”, explica Riccie Ponce, que indica que a la sessió hi van acudir tres noies i un noi. I un altre noi que per raó d’edat -té 65 anys- no podria jugar damunt la gespa però que sí que es podria afegir a altres activitats. “Això és el que compta, aquí hi cap tothom. No podria jugar però sí formar part de l’equip.”
I l’impulsor del projecte, que s’ha format degudament a Espanya i que ha participat d’iniciatives similars i fins i tot de més calat tant a l’Estat espanyol com a l’Argentina, d’on és originari, recorda tot un seguit de funcions que qualsevol persona que es vulgui afegir al projecte pot desenvolupar. Des d’animadors del tercer temps a mànagers. Passant per múltiples funcions que poden desenvolupar els nois i noies que tot i presentar algun tipus de discapacitat, física o mental, poden fer part de l’equip.
Riccie Ponce, que explica que a l’entrenament també s’hi va acostar un altre noi que falta que s’acabi de decidir i, per tant, no va prendre part directament de les activitats realitzades, també explica que hi ha necessitat de facilitadors, que poden ser jugadors actuals, antics jugadors… col·laboradors, vaja, per ajudar a créixer aquests nous ‘fanrugbi’. La sessió d’aquest dimecres va ser tranquil·la. Però profitosa. I va portar els responsables de la FAR a creure encara una mica més en el projecte. Eren els primers cinc de l’equip. Potser sí. D’un equip inclusiu. De tots i per a tothom.
Comentaris (2)